Les innovacions tecnològiques solen despertar primer una gran il·lusió d’emancipació, però tot seguit es manifesten en tota la seva ambivalència, com a mitjans també de dominació i de control. Això és el que ha succeït amb les xarxes socials, eines de les primeres revoltes del segle XXI, empoderadores dels desposseïts al començament, i ara eficaços sistemes de control social i policial i a la vegada eines comercials invasores de la privacitat fora de tot control democràtic.

La premsa és una de les més destacades institucions lesionades per l’evolució tecnològica. La crisi del model de negoci que ha permès durant gairebé dos-cents anys el finançament del periodisme imprès de qualitat es troba ja en la seva fase final. Comptar amb xarxes de corresponsals experimentats, fer periodisme d’investigació o mantenir redaccions amb capacitat per abastar l’actualitat més extensa, amb una agenda pròpia, tots els dies de la setmana, i 24 hores al dia, tal com és l’exigència del nou món digital, comporta unes inversions sovint insuportables pels tipus d’empreses periodístiques tradicionals.

La cultura de la gratuïtat de les informacions difoses per internet ha convertit la venda de diaris en una activitat gairebé obsoleta. L’altra font de finançament que és la publicitat també és a punt de desaparèixer, absorbida per les grans tecnològiques. La premsa que encara aconsegueix sobreviure  ha de recórrer més sovint del que voldria a les subvencions públiques més o menys encobertes i a les esponsoritzacions privades d’empreses amb interessos a defensar. Sobretot perquè encara no s’ha consolidat del tot un model de negoci nou, on s’asseguri el futur digital sense perdre el nivell de qualitat dels continguts periodístics.

Aquesta situació és especialment greu a Catalunya, on el periodisme en llengua catalana subsisteix gràcies a la sobreprotecció d’unes administracions que sovint es cobren la promoció de la llengua en forma de suport a les seves polítiques. La cultura de la subvenció i de l’esponsorització, imprescindible per a la normalització però potser allargada en excés, ha fomentat hàbits endogàmics, fins i tot amb conseqüències corruptes, que s’accentuen gràcies a la potència del sector públic audiovisual i als nombrosos negocis organitzats al voltant de les seves concessions, dels contractes i del pressupost. La llibertat és l’oxigen de la cultura, de forma que l’excés de protecció pot arribar a crear més dificultats que no pas avantatges.

És urgent la reinvenció de nous models de negoci que garanteixin la viabilitat comercial del periodisme de qualitat. No hi ha democràcia de qualitat sense un periodisme de qualitat que no pot ser fruit directe de la subvenció, l’esponsorització o l’oficialisme. Són especialment preocupants les distorsions que pateix el mercat dels mitjans catalans, especialment els de propietat pública, amb sotmetiment als criteris del govern, elusió del control parlamentari i vulneració de la finalitat estatutària de servei públic. També ho són les alteracions de la lliure competència produïdes per règims de concessions arbitraris i opacs, les interferències en el mercat de la publicitat i els abusos i corrupteles en el mercat dels drets de les retransmissions esportives.

El model de periodisme de qualitat del futur ha de partir d’una difícil premissa: si els ciutadans de Catalunya volem comptar amb mitjans de comunicació solvents i de qualitat en llengua catalana ens els haurem de pagar gairebé sencers. El paper dels suports públics als mitjans es pot mantenir, sempre que sigui amb límits raonables, en el temps i en la quantitat, i en tot cas amb criteris d’objectivitat i transparència i amb control parlamentari efectiu, no com ara, merament formal o de tràmit. El bon periodisme té un preu i són els lectors els qui finalment l’han de pagar. No és un problema únicament de cultura periodística, sinó directament polític, que afecta el caràcter de les nostres societats i a la qualitat de la democràcia. La propaganda política també se l’ha de pagar cadascú i és intolerable que recaigui, com passa sovint, sobre els impostos de tots.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Aquestes són les idees inspiradores de política&prosa. La societat editora ha comptat amb petites contribucions de 500 euros cadascuna dels 55 socis fundadors, que han garantit així el capital inicial. No s’ha comptat amb cap ajut públic ni amb cap contribució substancial de capital privat que pogués condicionar d’entrada l’orientació de la publicació. Tot s’ha fiat de bon començament a la voluntat dels lectors potencials, que podran subscriure-s’hi a partir d’ara i que seran el sòcol fonamental del projecte. Sabem que sense una base mínima de subscriptors no hi haurà possibilitat de supervivència. Política&prosa, inspirada en un esperit més de mecenatge que de rendibilitat comercial, existirà si ho volen els lectors i els subscriptors, tot i que finalment l’objectiu és construir una empresa sostenible, que visqui gràcies a la voluntat dels seus lectors i a la qualitat de la seva oferta.

Qui tingui la generositat de contribuir al seu llançament ha de saber que el gruix de les inversions s’està fent en els continguts. El nucli fundador que hi treballa des del gener passat ho fa com a voluntariat periodístic i sense retribució. L’estructura empresarial és mínima, sense plantilla de treballadors i amb externalització de totes les tasques, sense haver de pagar lloguers per locals ni despatxos. Tota la contribució dels lectors, sigui amb les seves aportacions de capital sigui amb les subscripcions, es dedicarà gairebé íntegrament a retribuir els periodistes, escriptors i col·laboradors. Amb bona lògica, ens comprometem a mantenir una política de total transparència respecte als nostres comptes, única garantia de fidelitat als principis que ens inspiren.

La crisi del periodisme no és tan sols la crisis de la democràcia, sinó que és també part de la crisi catalana. La Catalunya que volem, inclusiva, oberta, pactista, plural i europea, necessita un periodisme de qualitat, a l’alçada del millor periodisme que es pugui fer avui al món. Aquest és un projecte coral, sense protagonismes ni ambicions personals. L’ambició, que hi és i molta, és col·lectiva, de societat i de país, d’uns ciutadans que no es conformen amb l’actual curs de les coses, tant pel que fa a la llengua com pel que fa a la cultura, inclosa la política i la periodística, i que han pres la determinació de posar-se a treballar.