Fa vint anys de la reobertura del Liceu després de l’incendi que el va devastar i que va portar a la seva reconstrucció. La propera temporada vol celebrar la resurrecció i alhora recuperar aquella empenta que va fer créixer el públic del teatre fins a arribar pocs anys després als gairebé 25.000 abonaments. Però en aquestes dues dècades han passat massa coses que han fet recular el Liceu en tots els sentits, tan artísticament com econòmica. Els 15.000 abonaments de l’actual temporada en són una mostra.

Encara que ho vulgui semblar i la direcció ens intenti convèncer que a la propera hi haurà «espectaculars produccions i grans veus», serà com totes les darreres, indefinida i desequilibrada. Mirada per sobre la programació del 2019-2020 anunciada el març sembla molt llampant, però si enfoquem bé, la lluentor desapareix per mostrar una programació que no fa honor al que hauria de ser el Liceu. El lema de la temporada, La força de l’òpera, no casa amb la feblesa de la programació.

 

Pons dirigirà ‘Turandot’ i ‘Lohengrin’

Agafem unes balances. En un plat hi posaríem el que és més engrescador encara que impliqui riscos. Començaríem per l’estrena mundial de produccions noves. La primera vol enllaçar amb aquella nit de reobertura del teatre, el 1999. Llavors es va representar Turandot, de Giacomo Puccini, sota la batuta de qui era director musical de la casa, Bertrand de Billy, amb una posada en escena de Núria Espert. Aquesta òpera tornarà al Liceu, aquesta vegada en una producció del videocreador Franc Aleu, col·laborador habitual de La Fura dels Baus, que aquí assumeix l’encàrrec en solitari i que presentarà un visió futurista de la història de la princesa de gel. Dirigirà Josep Pons que en aquests difícils darrers anys ha estat l’esperança més notable del redreçament del teatre per la feina, encara inacabada, de la imprescindible millora de l’orquestra.

Es manté el domini italià tot i que tornen Wagner i Mozart, i el segle XX queda reduït a ‘Turandot’ i ‘Doña Francisquita’.

Després de la insòlita absència de Richard Wagner en la present temporada en un teatre que se les dóna de ser més wagnerià que ningú, a la propera hi haurà el seu Lohengrin. El mestre Pons tornarà al fossat des d’on ja havia dirigit uns wagners més que notables com El capvespre dels déus (2016) i Tristany i Isolda (2017). Katharina Wagner, besnéta del compositor i directora del Festival de Bayreuth, serà l’encarregada de la posada en escena. Ja hi ha qui ha arrufat el nas en sentir el seu nom pel seu historial, però tot dependrà de qui signi la dramatúrgia.

Serà estrena a Espanya Alcione, la tragédie lyrique del compositor barroc francès Marin Marais en coproducció amb l’Opéra Comique de París sota la direcció musical de Jordi Savall i l’escènica de Louise Motay. També hi haurà una òpera d’encàrrec. Serà Diàlegs de Tirant e Carmesina, del compositor Joan Magrané, coproduïda amb el Festival de Peralada i l’Òpera de Butxaca i Nova Creació, dirigida per Francesc Prat, amb un espai escènic creat per Jaume Plensa.

 

L’altre plat de la balança

A l’altre plat de la balança s’hi apila tot un seguit de coses més que previsibles començant per la reposició d’Aida, de Giuseppe Verdi, amb els decorats tradicionals i històrics de Josep Mestres Cabanes estrenats el 1945 que es van salvar de la crema però que ja no han superat el pas del temps, ni pel que fa a l’estètica ni al seu estat de conservació. I vint anys després de la seva estrena a Peralada i de diverses reposicions al teatre de la Rambla torna Carmen de George Bizet amb el cèlebre muntatge de Calixto Bieito.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Hi haurà l’estrena mundial d’una nova producció de Gioachino Rossini, Il barbiere di Siviglia, i el programa doble que formen Cavalleria Rusticana, de Ruggero Leoncavallo, i I pagliacci, de Pietro Mascagni, procedent del Covent Garden de Londres on va tenir un gran èxit. Feia anys que no es feia sarsuela al Liceu i ara n’hi haurà. Serà Doña Francisquita, d’Amadeu Vives, en una nova direcció d’escena que firma Lluís Pasqual coproduïda amb el Teatro de la Zarzuela.

No hi faltarà una òpera en versió de concert, Semiramide, de Rossini, amb Joyce DiDonato. Després de l’absència de Mozart en la present temporada, a la vinent hi haurà una Clemenza di Tito en una producció de David McVicar comprada al Festival d’Aix-en-Provence on es va estrenar el 2011. Vista en el seu moment, vàrem escriure que es tractava d’una pobra i decebedora posada en escena que semblava feta per cobrir l’expedient i salvada només per algunes veus com les de Sarah Connolly o Carmen Giannatanasio que malauradament no trobarem aquí.

Si parlem de veus, la temporada vinent n’hi haurà de molt notables com les d’Ana Netrebko, Javier Camarena, Juan Diego Flórez, Iréne Theorin, Gregory Kunde, Elena Pankratova, Roberto Alagna, Angela Meade, Klaus Florian Vogt, Günther Groissböck, Evelyn Herlitzius o Anita Rachvelishvili. Els noms són ben reconeguts, però això no vol dir uns elencs i uns resultats compactes. Els tres primers vindran un dia per a un concert cadascú. Els altres compartiran repartiments molt irregulars en els casos (que són majoria) d’òperes amb dos elencs per evitar la distinció entre distribucions de primera i de segona (a efectes del preu de les entrades). Per exemple, Theorin serà Turandot amb Jorge de León quan el més lògic vocalment parlant seria que fes parella amb Kunde que cantarà amb Lise Lindstrom. El cas més homogeni serà el de Lohengrin perquè com observa un amic, només hi ha un repartiment. Pel que fa a directors, a més del titular de la casa, els noms són poc engrescadors.

Com ha estat la tònica en les darreres temporades, es manté la preeminència de l’òpera italiana. Dels 12 títols programats, la meitat són italians amb domini verista i dos rossinis a més d’un verdi. Hi ha dos alemanys i dos francesos. El segle XX queda reduït incomprensiblement a Turandot i Doña Francisquita. Ni un autor cabdal d’aquell segle, ni tan sols un Richard Strauss. I el XXI el representarà l’obra de Magrané, una òpera de cambra que es podrà veure i escoltar en el foyer del teatre, un lloc de pèssima acústica.

 

Final d’etapa

Christina Scheppelmann deixa la direcció artística al final d’aquesta temporada. El seu pas pel Liceu ha coincidit amb els pitjors moments de la crisi que ha afectat el teatre. Amb l’anterior director general, Roger Guasch, interessat només a quadrar els números i per tant intransigent, poca cosa hi havia a fer. El resultat ha estat el d’unes temporades desgavellades i abocades al provincianisme de les quals, afortunadament, van sobreeixir amb nota alta i en tots els aspectes (vocals, orquestrals i escènics) algunes, poques, joies com Benvenuto Cellini (Berlioz), Quartett (Francesconi), Tristany i Isolda (Wagner) i Kàtia Kabànova (Janácek), i cal esperar que en la propera també excel·leixin Turandot i Alcione. Un magre resultat per a cinc temporades sota la seva direcció artística.

Altres bones idees de Scheppelmann no van poder passar d’això, d’idees. L’intent de portar Moby Dick, de Jake Heggie, el mateix compositor de qui a Madrid es va presentar Dead man walking amb un gran èxit, va topar primer amb la negativa de l’anterior director general i després amb la de l’actual, de Valentí Oviedo. Una altra proposta frenada des de la direcció general ha estat Béatrice et Bénédict, òpera de Berlioz que hagués permès celebrar com cal el 150è aniversari de la mort d’aquest gran compositor.

Vint anys després de la reobertura del teatre, ara toca fer la remuntada.