Una societat hauria de ser, idealment, responsable dels seus millors escriptors, d’aquells, sobretot, que més complexitat ens han deixat, assumint el seu llegat no d’una manera ingènua i ornamental, sinó incorporant la seva obra en la vida política i intel·lectual del propi temps. El cas de Jaime Gil de Biedma (1929-1990) és paradigmàtic, perquè, tot i la seva popularitat, la seva figura ha quedat en una espècie de llimbs. Per una part, l’aparent i enganyosa facilitat de la seva poesia ha generat una influència més aviat banal, sustentada per una crítica igualment minsa. I per altra, les tensions polítiques que ha viscut Catalunya, en particular per la manipulació educativa i periodística del nacionalisme en les seves distintes variants, han aconseguit que l’obra d’un dels millors poetes que ha tingut Barcelona al segle XX hagi patit un procés ideològic d’alienació.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.