Una societat hauria de ser, idealment, responsable dels seus millors escriptors, d’aquells, sobretot, que més complexitat ens han deixat, assumint el seu llegat no d’una manera ingènua i ornamental, sinó incorporant la seva obra en la vida política i intel·lectual del propi temps. El cas de Jaime Gil de Biedma (1929-1990) és paradigmàtic, perquè, tot i la seva popularitat, la seva figura ha quedat en una espècie de llimbs. Per una part, l’aparent i enganyosa facilitat de la seva poesia ha generat una influència més aviat banal, sustentada per una crítica igualment minsa. I per altra, les tensions polítiques que ha viscut Catalunya, en particular per la manipulació educativa i periodística del nacionalisme en les seves distintes variants, han aconseguit que l’obra d’un dels millors poetes que ha tingut Barcelona al segle XX hagi patit un procés ideològic d’alienació.

Català i castellanoparlant, Jaime Gil de Biedma pertany a una sola cultura que s’ha expressat en dues llengües al llarg de molts segles. Com ell mateix deia, se sentia més prop de Joan Vinyoli o de Gabriel Ferrater que de Juan Ramón Jiménez i era al mateix temps deixeble de Jorge Guillén i bon lector tant de Carles Riba com de J. V. Foix. El seu tarannà intel·lectual i moral resisteix l’agressió de qualsevol nacionalisme, del que en una entrevista va deixar dit que era meravellós com a utopia i un horror quan aconseguia el poder. Políticament, Gil de Biedma es va definir l’any 1969 en aquests termes: «He sido de izquierdas y es muy probable que siga siéndolo, pero hace ya algún tiempo que no ejerzo». La ironia probablement ve del seu desencís, tan propi de la seva generació, amb el comunisme.

 

Lucidesa immensa

L’any 1956 va sol·licitar, a través del seu amic Manuel Sacristán, l’ingrés en el PSUC, petició que li va ser denegada per raons mai no del tot esbrinades. Alguns suposen que va ser per la seva homosexualitat, d’altres per la seva feina com a executiu a la Compañía General de Tabacos de Filipinas o per la seva dissoluta vida de noctàmbul. Com tants fills del bàndol franquista, Gil de Biedma –és un dels temes principals de la seva poesia– va viure una contradicció entre el record idíl·lic de la seva infància durant la Guerra Civil a la casa familiar de la Nava de la Asunción, a la província de Segòvia, i la consciència social i política que va assolir durant la seva difícil emancipació ideològica al llarg de la dècada de 1950. La seva tremenda lucidesa, de totes maneres, va fer que el seu antifranquisme militant es refredés ben aviat, davant de l’evidència de la consolidació econòmica de la dictadura, fruit del pla d’estabilització de 1959. Quan molts dels seus amics i col·legues somiaven encara amb fer la revolució, Gil de Biedma, l’any 1962, li explicava a Joan Ferraté, que aleshores vivia a Edmonton, els canvis que s’estaven vivint a Espanya amb aquestes paraules:

«Parece que España, que es un país feudal que no ha tenido feudalismo, y un país burgués que jamás ha hecho la revolución burguesa, se prepara a ser un país neocapitalista sin gran capitalismo. Vamos a la economía de consumo, pero de un consumo mínimo: nuestro porvenir consiste en convertirnos en el menos desarrollado de los países desarrollados. Es decir: adquiriremos nuevas miserias y nuevos defectos sin perder ninguno de los antiguos. Creo que hemos entrado resueltamente por ese camino y ni si quiera la inmediata caída de Franco y un colapso político –cosas, una y otra, casi por completo improbables– nos salvarían ya: el «milagro español» está en marcha y participaremos de la prosperidad europea a escala española; tendremos una prosperidad pequeña, bastante sórdida, pero que permitirá a todo quisque hablar con aire de superioridad de la falta de libertad y la falta de automóviles en las democracias populares.»

Dominava com cap altre de la seva generació la tècnica poètica, és a dir, les lleis de la prosòdia i de la mètrica.

No és estrany, doncs, que algú que havia observat l’evolució del seu país amb aquesta perspicàcia arribés a la democràcia amb una sensació d’alleujament però també de derrota i fatiga. La seva obra poètica s’havia tancat el 1968, prop dels quaranta anys, amb la publicació de Poemas póstumos, un poemari la complexitat del qual encara no s’ha destriat del tot i que constitueix la dramatització d’un procés radical de despossessió i rebuig del món que havia tractat de crear, tant en l’àmbit polític com sentimental, a Moralidades (1966), el seu segon llibre. Entre 1975, quan va publicar la primera edició de Las personas del verbo, la compilació de la seva poesia, i 1990, quan va morir malalt de sida, als seixanta anys, Gil de Biedma va publicar molt poc, bàsicament articles i assajos de crítica literària, recollits a El pie de la letra (1980, 1994 i 2017), un llibre que demostra fins a quin punt, a banda d’un gran poeta, també va ser un extraordinari prosista.

En aquell volum hi destaca un article titulat «A propósito de un manifiesto surrealista», una de les seves poques intervencions públiques a la premsa de la transició. L’article es va publicar el 27 de març del 1981 a La Vanguardia, com a resposta al manifest que van signar dos mil tres-cents intel·lectuals residents a Catalunya en defensa de la igualtat del català i el castellà després que Jordi Pujol, aleshores flamant president de la Generalitat, decidís publicar el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) només en català. Gil de Biedma hi fa una defensa de la política de normalització lingüística, de la naturalitat social del bilingüisme, tot denunciant els interessos espuris i mercantils dels signants, als quals també retreu l’ús d’un castellà de «gobernador civil decimonónico».

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

L’article és un document molt valuós sobre l’estat de la qüestió en aquella època. Per una banda, Gil de Biedma desmunta amb ironia i gran estil la retòrica buida dels denunciants, assenyalant les debilitats de la seva argumentació i les seves inexactituds històriques, però per l’altra és veritat que no va saber veure –i com ell bona part de l’espectre polític i social de Catalunya– que en aquella estratègia incipient del primer govern de Convergència s’incubava l’ou de la serp del sobiranisme i de l’actual desfeta social. El temps li ha donat la raó en algunes coses, però al mateix temps ha confirmat els pitjors auguris del manifest. Val a dir, també, que la seva generositat d’aquell moment com a escriptor en castellà no ha estat mai recompensada per la cultura oficial catalana, que sempre s’ha organitzat d’esquena a la realitat lingüística del país, convertint Gil de Biedma en un poeta estranger dins la seva pròpia terra.

 

Una cultura plena de vida

Obviar o menystenir l’obra de Gil de Biedma suposa perdre’s una experiència intel·lectual i moral de primer ordre. El que va fer, tant respecte a la purificació de la llengua com pel que fa a la renovació del debat crític, és d’una riquesa exemplar i inesgotable. Convicte de viure en un país bàrbar, com va dir Juan García Hortelano, Gil de Biedma era cosmopolita d’una manera que ja no s’entén. El cosmopolitisme no consistia per a ell en haver viatjat molt o estar assabentat del l’actualitat a París o a Nova York sinó en saber què suposava ser escriptor a l’Anglaterra de Ben Jonson o a la França de Voltaire. En aquest sentit, la seva cultura era extraordinàriament matisada i estava plena de vida.

El que va fer per la purificació de la llengua i per la renovació del debat crític és d’una riquesa exemplar i inesgotable.

En la seva poesia es pot veure com integra, sense ostentacions, diverses influències que poden anar des de Catul fins a T. S. Eliot, passant per John Donne o Wordsworth. Des del punt de vista formal, sempre va estar obsedit en com es podia fer el poema perfecte. Com Eliot, era un decidit i aferrissat formalista i dominava com cap altre de la seva generació la tècnica poètica, és a dir, les lleis de la prosòdia i de la mètrica. Amb el seu amic i fellow conspirator Gabriel Ferrater es va proposar de subvertir els pressupòsits estètics segons els quals s’havia entès la modernitat a Espanya, superant el simbolisme i anant a les arrels romàntiques de la tradició europea.

La seva poesia madura, a partir de Moralidades, bascula entre l’exploració de la intimitat i el reflex de la realitat social i política. Alguns dels seus millors poemes socials, com ara «Noche triste de octubre», adaptació subliminal del «Cant de tardor» de Baudelaire, han recuperat, amb la gran crisi econòmica del segle XXI, tota la força del seu dia. Com a poeta de l’amor i del pas difícil del temps, el seu coneixement profund de la naturalesa humana és sempre il·luminador i d’una lucidesa dolorosa. La seva indagació de l’experiència amorosa transcendeix la seva condició homosexual per esdevenir problemàticament universal, vàlida per a qualsevol. I la seva saviesa existencial es pot resumir amb els primers versos de «No volveré a ser joven», el que ell considerava el seu millor poema: «Que la vida iba en serio / uno lo empieza a comprender más tarde

 

Doble vida emocionant i insòlita

L’època literàriament més impressionant de la seva vida va tenir lloc entre 1959 i 1968, quan va escriure el corpus essencial de la seva poesia madura. Gràcies als seus Diarios (2015) podem seguir ara la seva evolució intel·lectual des de l’any 1956, quan va fer el primer viatge a les Filipines com a secretari general de Tabacos, el relat del qual constitueix una de les darreres experiències colonials de la literatura espanyola. Però va ser sobretot a partir de 1959, ja component els poemes que integrarien Moralidades, quan la seva recerca i la seva ambició agafaren una embranzida emocionant i insòlita. De dia, Gil de Biedma treballava com a alt executiu d’una empresa comercial, negociant amb filipins i xinesos. A les nits sortia pels barris foscos (to go slumming, en anglès) o reunia els seus amics –Gabriel Ferrater, Luis Marquesán, Carlos Barral, Juan Marsé– al seu apartament, un soterrani «más negro que mi reputación» a la part alta del carrer Muntaner.

Malgrat la sordidesa de l’època, en ple franquisme, la pressió laboral i la frenètica vida sentimental i sexual que portava, Gil de Biedma treballava a hores robades, escrivint només cinc o sis poemes a l’any, la majoria d’ells compostos mentalment –a l’oficina de la Rambla, a la dutxa, en un bar, nedant–, amb gran lentitud i una minuciositat flaubertiana. Molts anys després, recordaria que ell escrivia «para mis antecesores y para unos cuantos contemporáneos amigos», resum de la seva lluita amb la tradició, quan tractava d’enfrontar-se a l’estètica de la generació del 27, estudiava els fonaments del romanticisme anglès o imitava la música verbal dels Four Quartets de T. S. Eliot.

El seu coneixement de la poesia espanyola, des de l’Edat Mitjana fins als seus dies, era també detallat i enormement precís. En el seu to col·loquial, tan curosament construït, hi ressonen encara Juan de la Cruz i Garcilaso. Però el que més impressiona és que els poemes de Moralidades els va escriure sabent que no passarien censura, amb uns pocs i intel·ligents amics com a lectors, amb la màxima ambició i la mínima esperança, a despit de la qual cosa es va esforçar per construir una vibrant afirmació de felicitat íntima i de restitució social.

L’any 1966, però, va patir una crisi d’integritat induïda per la ruptura amb Luis Marquesán, la seva parella des de feia molt temps i destinatari dels seus millors poemes d’amor. La separació va provocar un procés d’estranyament amb la seva joventut que el va portar, a Poemas póstumos, a matar amb les seves pròpies mans el personatge que s’havia construït a Moralidades. La dramatització d’aquesta experiència –que es espiritual en un sentit exacte– als poemes «Contra Jaime Gil de Biedma» i «Después de la muerte de Jaime Gil de Biedma» és d’una densitat que encara resta per explorar. Hem de tenir en compte que la seva obra no va començar a circular i a rebre atenció crítica fins a l’any 1975. I és que la millor literatura està escrita en absoluta soledat, moltes vegades sense públic. Poden passar dècades abans no es reconegui la complexitat que hi està enterrada. Intentar-ho és la nostra obligació, la nostra responsabilitat cívica.