La meva intenció és procedir a una lectura pacient i exhaustiva de la sentència del Tribunal Suprem que permeti tenir una idea cabdal del seu abast en àmbits com la filosofia política, el dret constitucional i el dret comparat. Al mateix temps, fer una anàlisi centrada en la seva repercussió juridicoconstitucional, la seva transcendència per a la consolidació de l’Estat social i democràtic de dret, i una aportació a l’argumentació que condueixi a desmuntar, de manera raonada, els plantejaments del relat secessionista.

És significatiu que el relat dels fets provats comenci referint-se a la publicació de la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República, així com a la Llei de Referenda. Cal recordar que no es van proclamar mai els resultats del referèndum il·legal de l’1 d’octubre del 2017, ja que l’òrgan previst per a fer-ho –la Sindicatura Electoral– havia cessat en les seves funcions. Només es va produir un escrutini administratiu sense cap validesa i una carta posterior al Parlament signada per tres consellers on es comunicaven els resultats que validava el Govern. És a dir, no es va respectar ni la nova legislació que s’havia aprovat un mes abans.

També es recullen a la sentència la carta del president de la Comissió de Venècia del Consell d’Europa i l’acord de la Junta Electoral que certifiquen que les votacions produïdes no poden ser homologades. La sentència estableix, per tant, que el suposat mandat democràtic no existeix.

 

Judici just

Els fonaments de dret i, en particular, tot l’apartat relacionat amb la invocada vulneració de drets fonamentals, constitueixen una peça central de la sentència. De fet, aquest apartat respondria a les crítiques plantejades poc després de la seva publicació sobre la pretesa manca d’un judici just i amb garanties, de les quals s’havia fet ressò Público.

Aquest bloc de la sentència comença negant que existeixi una «sobreprotecció de la unitat territorial» i homologant l’article 2 de la Constitució Espanyola amb disposicions similars a Alemanya, França, Itàlia, Portugal, Luxemburg, Hongria, Bèlgica o Grècia. És una situació totalment diferent, s’afirma, a la dels països que no tenen constitució escrita, com és el cas del Regne Unit.

La sentència s’adreça també a la crítica basada en el dret a un jutge imparcial. Reconeix el dret de recusació però examina una sèrie de casos similars (F. Homs, A. Mas, I. Rigau i fins a 16 més) per concloure que en cap d’aquestes ocasions es va qüestionar el tribunal. Considera el Suprem que la reiteració d’aquesta queixa no ha tingut altre objectiu que intentar la seva deslegitimació i posar en qüestió la seva imparcialitat.

 

El sistema judicial de la nonata república.

És particularment incisiu l’apartat de la sentència que contrasta els arguments de la defensa dels processats amb les disposicions que van promoure ells mateixos en la Llei de transitorietat jurídica abans esmentada, que preveia una convivència bastant insòlita entre el sistema judicial i l’executiu. Molt simplificadament, un model d’autogovern del poder judicial inspirat en una actuació coordinada amb el poder executiu, la supressió del principi de la inamobilitat de jutges i magistrats amb menys de tres anys d’exercici i també un mecanisme de nomenament del president del tribunal suprem de la futura república a proposta d’una comissió paritària entre judicatura i membres del govern.

I, de passada, la sentència fa una defensa del sistema d’elecció dels vocals del Consell General del Poder Judicial i, amb l’ajuda del Dret comparat.

 

Sobre el «dret a decidir»

El «dret a decidir» és també objecte d’atenció i comentari de la sentència en haver estat plantejat per les defenses com a causa d’exclusió per antijuridicitat (votar no és cap delicte, en termes col·loquials) i per un pretès esgotament dels camins legals. El Tribunal aclareix que aquest suposat dret és una adaptació ad hoc del dret d’autodeterminació de l’article 1 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (1966), fa una interpretació integradora dels tractats internacionals i descarta que en aquest cas es pugui invocar el Dret International consuetudinari.

Recull, alternativament, disposicions normatives com la Declaració de Viena de 1993 i la Declaració de l’ONU de 1995. Però, feta l’excursió interpretativa, la sentència torna novament a la legislació aprovada al setembre del 2017 pel Parlament i remarca que en aquestes normes tampoc no es reconeix el mencionat dret a decidir als ciutadans de Catalunya. Ben al contrari, es concep el seu exercici com un moment excepcional i no es preveu per al futur a la imaginada República Catalana.

 

Tribunal Suprem del Canadà

I, lògicament, el Suprem no pot evitar referir-se a la sentència del Tribunal Suprem del Canadà (1998) atenent al fet que alguna defensa hi fa referència demanant als magistrats que no prenguin una actitud «repressiva» sinó  que contribueixin a «ajudar a solucionar el conflicte territorial». Els magistrats espanyols són conscients que s’enfronten a una causa penal que pot tenir una certa dimensió històrica, però el seu estatus constitucional –a diferència del canadenc– no els permet suggerir o insinuar possibles solucions. Apunten únicament que la manera com es va fer la declaració unilateral posava en marxa mecanismes de protecció penal:

«(…) examinar si els processats que van impulsar una declaració unilateral d’independència, que ho van fer mitjançant la creació d’una legislació paral·lela sense cap altra font de legitimitat que les vies de fet i que van recórrer a la mobilització tumultuària, encaminada a la inobservança dels mandats judicials, han violat  valors constitucionals subjectes a protecció penal».

El posicionament del Tribunal incorpora en una interpretació integradora dos valors a tenir en compte de la sentència canadenca: l’evolució i adaptabilitat de les constitucions pel pas del temps, mitjançant els mecanismes de reforma previstos, i l’exclusió de la unilateralitat com a via de solució.

El Tribunal es pregunta retòricament si és possible derogar la Constitució Espanyola a Catalunya per una decisió del seu Parlament adoptada al marge dels mecanismes de modificació existents. Aquí, la sentència diu que el dret a decidir no pot convertir-se en un discurs que exoneri dels límits jurídics que la societat mateixa ha definit i establert:

«(…) el “dret a decidir”, quan la definició de què es decideix, qui ho decideix i com es decideix es construeix mitjançant un conglomerat normatiu que dinamita les bases constitucionals del sistema, entra de ple en el dret penal»

 

Inviolabilitat parlamentària

La sentència examina el possible efecte de la derogació en el Codi Penal del delicte de convocatòria de referèndum il·legal, el perímetre de la inviolabilitat parlamentària, l’hipotètic dret a la desobediència civil, la llibertat d’expressió i el dret de reunió.

Pel que fa a la convocatòria de referèndum sense atendre els requeriments del Tribunal Constitucional, els magistrats diuen que sempre comportarà una sanció penal, sigui per desobediència o per delictes més greus, al marge de la derogació de la figura específica que es va concretar el 2016.

El Tribunal explora després els límits del privilegi constitucional i estatutari de la inviolabilitat després d’afirmar que constitueix un pressupost sine qua non en l’exercici de l’activitat parlamentaria. Però estableix taxativament que és un privilegi que està limitat al vot i opinió dels membres del Parlament.

«L’acte parlamentari que s’aparta de la seva finalitat genuïna i es converteix en el vehicle per desobeir el Tribunal Constitucional no és un acte emparat pel Dret».

Respecte de la desobediència civil, el Tribunal manté que cal donar protecció a la discrepància, però que el dret de dissidència no pot comportar que s’imposin les seves conviccions en oposició a les majoritàries en cada moment històric. Comparar el cas objecte d’aquest procés amb Gandhi o M. Luther King està fora de lloc perquè se situen en  contextos molt diferents.

Finalment, menciona la jurisprudència del Tribunal Constitucional i del Tribunal Europeu de Drets Humans per establir que en cap cas s’han vulnerat els drets reivindicats.

Es caracteritzen amb freqüència les resolucions judicials per un llenguatge prolix i difícil d’entendre. No és el cas d’aquesta sentència, malgrat  la reproducció de tecnicismes jurídics en les cites d’altres resolucions. El Tribunal Suprem ha estat capaç de donar una resposta exhaustiva i ben argumentada.

Crec que puc mantenir que, en el seu conjunt, és una sentència que reflecteix la solidesa de les institucions de l’Estat democràtic i social de dret. Els tribunals han fet la seva feina i han obert un camí perquè els  polítics puguin tenir una referència que els permeti arribar a acords dintre del marc de la Llei.