Com si d’una reductio ad unum necessària es tractés, totes les consideracions polítiques conflueixen en aquest mateix punt: en clau de procés. A Catalunya sobretot, però cada vegada més també a la resta de l’Estat. La paradoxa, però, és que aquesta reductio reflecteix, com qualsevol altra reducció, una operació hermenèutica on els interessos primaris no sempre queden explicitats. És per això que des de múltiples perspectives s’ha intentat il·luminar el rerefons d’interessos estrictament partidistes també presents darrere la voluntat de reduir-ho tot al procés.

Aquest breu escrit no va en aquesta línia. Aquí ens volem fixar en com la potència simbòlica de tot el que estem vivint a Catalunya afecta, en virtut precisament de la seva magmàtica i irreductible complexitat, esferes com la conceptual o dialògica. Esferes del tot allunyades, a priori, de la pura i dura batalla pel poder polític, però tanmateix impregnades, com no pot ser d’una altra manera, del que succeeix en el món de la vida, per fer bona l’expressió de Jürgen Habermas.

En aquest sentit, no s’ha de perdre de vista el que l’austríac Ludwig Wittgenstein, després nacionalitzat britànic, va posar en voga: la idea dels jocs del llenguatge. Una dinàmica segons la qual el sentit de les paraules varia depenent de l’ús que se’n faci segons el context al qual remetin. Quelcom a dia d’avui probablement mal assumit, atès que la postveritat no té res a veure amb els jocs del llenguatge, però sí una certesa, la de la polisèmia, ben present en la tradició cultural «occidental». Uns quants segles abans, de fet, Aristòtil ja ho havia formulat a través de la seva teoria de l’analogia. L’adjectiu «sa», per exemple, es pot usar en un context mèdic (un cos sa), psicològic (una relació sana), ètica (una intenció sana), o en qualsevol altre on l’emissor i el receptor convinguin que l’ús és versemblant.

El procés, com tot altre concepte, participa d’aquesta condició lingüística. És a dir, encara que per convenció un procés podem dir que es refereix a un canvi que afecta una entitat individualitzable i reconeixible, que transcorre en un temps, que progressa i que superant fases arriba a una resolució, aplicat al nostre context polític denota més coses. Per exemple, el desplegament de quelcom suposadament inevitable cap a un destí també suposadament definit. En aquest cas, la independència de Catalunya.

 

Realitat simbòlica

Que el desenvolupament del que succeeix a Catalunya culmini en una independència, o, fins i tot, que cristal·litzi en quelcom políticament diferent del que es dóna ara, és una certesa no gens clara. Ans al contrari. Sense perdre de vista, d’altra banda, que la unicitat de tal entitat (Catalunya) no és la que es vol donar a entendre. Com qualsevol realitat simbòlica, la idea de «Catalunya» és tan complexa com tota entitat «cultural», on l’homogeneïtat no és precisament quelcom donat, sinó abstret, i per tant, seleccionat. Per això les dades de què disposem (a falta d’un referèndum homologable com a tal ens hem de remetre a les darreres conteses electorals) vénen a corroborar que no hi ha una sola noció de què vol dir «Catalunya».

Però això forma part, en alguna mesura, de la dinàmica dels jocs de llenguatge. Tampoc no és tan estrany. Tota construcció biogràfica i comunitària se serveix d’aquesta realitat amfíbia i analògica del llenguatge per traçar el seu horitzó. Les nostres vides s’assenten en metàfores i construccions simbòliques que, transitant per equívocs i semblances, privilegien la coloració d’una realitat que roman però sempre irreductible en la seva complexitat, si no contradicció. I en política això no és una excepció.

Així, també podem rastrejar aquesta condició amfíbia en posicions contràries a la independència de Catalunya o favorables a altres tipus de reordenaments territorials. Prenem com a exemple el concepte «suflé», usat fa uns anys més per evitar haver d’afrontar un problema de primera magnitud per a l’Estat que per descriure una realitat. Perquè, assumim-ho, una mentida repetida mil vegades no sempre es converteix en veritat i, en qualsevol cas, no modifica aquella realitat que no es vol entomar. Més aviat la fa més forta. Com alertava Sigmund Freud, allò reprimit en l’inconscient sempre torna. I més consistentment.

 

Reduir la complexitat

Això ens fa certificar que la dinàmica dels jocs del llenguatge s’ha vist ultrapassada per la naturalització de la contraposició nosaltres/ells, d’alarmants reminiscències schmittianes, que afermen una idea de la política i de la convivència com si parléssim d’elements estancs i contraposats, i que redueix el llenguatge a pur interès. D’aquesta forma s’ha consolidat la tònica de reduir la complexitat a un sistema binari que tot ho interpreta al propi gust i sense opció de rèplica. I això, certament, ja no té gaire a veure amb els jocs del llenguatge, per no dir gens. L’ètica de la convicció ha prescindit de l’ètica de la responsabilitat, emportant-se la pretensió de veritat.

Atesa la finitud i relativitat de la nostra condició no hi ha relat pur ni evidència objectiva en els discursos. Però justament per això mateix les paraules no poden emmascarar completament la complexitat real i fragmentària que s’esdevé. No és plausible fer-les servir com si es tractés d’un bufet lliure, prenent les parts que interessen i s’acomoden al discurs, deixant fora del menú aquells elements que no ho fan. És possible fer-ho, perquè de facto es fa, però això no ho justifica.

Per tant, no és el mateix assumir la relativitat del llenguatge que decidir arbitràriament què és relatiu i què no ho és del mateix llenguatge. Més aviat és una estratègia temerària, pels costos que li ocasiona a la convivència comunitària de la qual tots, però en especial els representants electes, hem de ser custodis, per la hipoteca que comporta a qualsevol opció de praxi política entesa com la gestió dels interessos comuns i, en conseqüència, per l’erosió de la confiança en la dinàmica política mateix, per definició dialògica.

Política és també posicionar-se, de manera personal i intransferible, davant les reduccions partidistes del llenguatge.

Tot allò relatiu al procés, generi aquest adhesió, rebuig o simple indiferència, constitueix un evident punt d’inflexió. També el valor de les paraules, confirmant quelcom que fa temps que s’ha anat covant en la praxi política general i que darrerament ha reeixit: tant se val què és o no veritat perquè la pretensió de veritat no la convalida la complexa realitat, sinó la voluntat que sigui versemblant. D’aquesta manera, se selecciona i aïlla aquella part de la realitat que es vol privilegiar, aquella que es vol que confirmi el propi relat. La resta no interessa perquè simplement no es vol que interessi.

Els conceptes polítics han deixat de ser complexos i exigir la precisió terminològica i crítica dialèctica que fins fa no gaire comportava el seu ús. Estat de dret, referèndum, societat civil, constitució o sobirania, qüestions que generen multiplicitat de debats entre els especialistes i que romanen obertes a més precisions, són resoltes de manera succinta, dicotòmica i en 280 caràcters. Per no esmentar el concepte de democràcia, rector i motriu de les altres qüestions, patrimonialitzat a conveniència i desnaturalitzat de la seva pluralitat constitutiva.

En el llibre col·lectiu que porta per títol precisament En clau de procés (Herder, 2018), on es destrien onze conceptes clau del debat públic català de la mà d’onze especialistes de tendències, generacions i ideologies diferents, però amb el rigor acadèmic indispensable per a poder aproximar-se amb criteri al seu fons semàntic, podem llegir: «L’actual crisi de la democràcia és una crisi d’unilateralització d’algun dels seus elements». La frase és de Daniel Innerarity i ens remet de nou a la fatídica temptació de practicar una reductio ad unum dels vectors, pluridimensionals, que la vertebren.

Dit a la inversa, no hi ha vida democràtica sense la conjugació i equilibri de tots els seus ingredients. Tots. Com fer-ho i, sobretot, com estar preparats per a saber actualitzar el fràgil equilibri trobat en virtut de les transformacions de la vida política, és un dels grans quids de la qüestió. És, per tornar a esmentar Aristòtil, cosa de prudència, entesa ni com l’excés ni el defecte d’allò que es vol aconseguir. És a dir, en la capacitat adquirida per mitjà de l’experiència de ser audaços quan cal ser-ho i retinguts quan convé i, per tant, sense fer de l’acció prudent un joc de paraules. No valen trampes al solitari.

Algú podria contraargumentar que aquesta dicotomia i ús interessat de les paraules es dóna perquè la dinàmica social ho permet, la local i la global. És el que tenim, el joc mateix de l’oferta i la demanda, i si no s’hi juga, l’adversari polític se n’aprofitarà. I atès que l’èxit es mesura per la capacitat d’ostentar poder, no se li pot deixar a l’adversari el camí lliure en nom dels principis. Ja n’ironitzava Groucho Marx: els principis s’adapten. Només cal anar als clàssics grecollatins per constatar com enalteixen la retòrica, que, mutatis mutandis, remet a la mateixa estratègia discursiva en què s’aixopluguen el catàleg de postveritats polítiques que es van succeint, una rere l’altra, arreu.

 

Fer passar bou per bèstia grossa

Una posició d’aquest estil té les seves raons. Certament, és part de la nostra condició tergiversar allò que no ens agrada, dir que quelcom és veritat quan sabem que no ho és, fent de l’interès privat la darrera pedra de toc de qualsevol raonament. Però no és menys cert que ho són també altres coses, com ara que en la mentida es malviu, que sense pretensió de veritat dels conceptes cap diàleg ni comunicació són possibles, i que sense convivència no hi ha progrés social. Així que la salut del nostre ecosistema sociopolític, que dóna peu al debat públic de posicions contràries precisament perquè és respectuós amb la dinàmica de la comunicació intersubjectiva, depèn de tots i cadascú de nosaltres. Que la praxi política avui discorri per la confrontació deliberada (aquí no en el sentit de Habermas) i l’ús indegut, però del tot consentit, de les paraules i els seus significants, tot emparant-se en la seva relativitat per fer passar bou per bèstia grossa, és contraproduent per a la salut comunitària.

Si alguna cosa ha esdevingut urgent amb el procés és la pregunta per l’ethos del fet comunicatiu. L’ètica, que s’interroga pel caràcter de les coses (ethos, en grec, vol dir caràcter) no és primàriament un catàleg de bons i mals comportaments. Això, si de cas, ho fa la moral. Tenir consciència ètica és qüestionar-se pel sentit de les coses i per com haurien de ser o volem que siguin. D’aquí la certesa, inquietant, que validant un ús del llenguatge al gust estem erosionant la possibilitat present i futura de les relacions socials.

No hi ha vida democràtica sense la conjugació i equilibri de tots els ingredients del concepte de democràcia.

Precisament perquè la comunicació transita per equívocs i malentesos, cal estar sempre vigilant i no abaixar la guàrdia autocrítica. Que hi hagi qui en propiciï i encoratgi una altra cosa (per exemple, la crítica sistemàtica de qui no pensa com un mateix simplement perquè les raons no són les pròpies) no vol dir que cadascú de nosaltres, ciutadans anònims però protagonistes quotidians de la vida, estiguem obligats a secundar-ho.

Política és també posicionar-se, de manera personal i intransferible, davant les reduccions partidistes del llenguatge. Ja sigui en la praxi discursiva privada o pública, el llenguatge i la seva pretensió de veritat és el que vehicula la dinàmica de la democràcia, de les relacions personals i de la societat. És la nostra responsabilitat, lliure i indefugible, enfortir-la o debilitar-la encara més.