Com si d’una reductio ad unum necessària es tractés, totes les consideracions polítiques conflueixen en aquest mateix punt: en clau de procés. A Catalunya sobretot, però cada vegada més també a la resta de l’Estat. La paradoxa, però, és que aquesta reductio reflecteix, com qualsevol altra reducció, una operació hermenèutica on els interessos primaris no sempre queden explicitats. És per això que des de múltiples perspectives s’ha intentat il·luminar el rerefons d’interessos estrictament partidistes també presents darrere la voluntat de reduir-ho tot al procés.

Aquest breu escrit no va en aquesta línia. Aquí ens volem fixar en com la potència simbòlica de tot el que estem vivint a Catalunya afecta, en virtut precisament de la seva magmàtica i irreductible complexitat, esferes com la conceptual o dialògica. Esferes del tot allunyades, a priori, de la pura i dura batalla pel poder polític, però tanmateix impregnades, com no pot ser d’una altra manera, del que succeeix en el món de la vida, per fer bona l’expressió de Jürgen Habermas.

En aquest sentit, no s’ha de perdre de vista el que l’austríac Ludwig Wittgenstein, després nacionalitzat britànic, va posar en voga: la idea dels jocs del llenguatge. Una dinàmica segons la qual el sentit de les paraules varia depenent de l’ús que se’n faci segons el context al qual remetin. Quelcom a dia d’avui probablement mal assumit, atès que la postveritat no té res a veure amb els jocs del llenguatge, però sí una certesa, la de la polisèmia, ben present en la tradició cultural «occidental». Uns quants segles abans, de fet, Aristòtil ja ho havia formulat a través de la seva teoria de l’analogia. L’adjectiu «sa», per exemple, es pot usar en un context mèdic (un cos sa), psicològic (una relació sana), ètica (una intenció sana), o en qualsevol altre on l’emissor i el receptor convinguin que l’ús és versemblant.

Subscriu-te per veure el contingut complet. Accedeix si ja ets subscriptor.
Subscriure