A la meva àvia materna li agradava parlar del futur. Es deia Margarita Colomer Padrosa i va morir l’any 1995 als 87 anys sense haver «treballat» mai vinculada a cap empresa. Filla d’una família burgesa benestant, es va casar amb Lluís Ribas Crehuet, farmacèutic, tan burgès com ella, que va viure exiliat durant vuit anys i que va ser posteriorment castigat per les seves idees catalanistes i progressistes.

La meva mare, Margarita Ribas Colomer, nascuda al 1930 en el marc d’aquesta mateixa família burgesa, va estudiar per a auxiliar de clínica, es va casar amb Rafel Llauger Sabaté, propietari d’una impremta, i va acabar treballant per a diverses financeres com a assessora d’inversions a la Catalunya dels 70 del segle passat abans de la seva prematura mort. Aquelles dues dones, modernes en la seva època, compromeses amb la història i la realitat del moment que els va tocar viure, ¿haurien previst o sabut intuir que el món laboral en el qual creixeria la seva néta i filla seria el que és?

De manera inevitable, per parlar de futur necessito parlar de passat fent-me algunes preguntes. Si quan tenia 22 anys, ara en fa exactament 30, i era una estudiant de Filologia Hispànica a la Universitat Autònoma de Bellaterra m’haguessin demanat aventurar com preveia que seria l’univers de l’empresa i el treball l’any 2018, ¿hauria encertat alguna cosa? ¿Hauria donat per bo el meu recorregut laboral que ha anat de la gestió cultural a la docència universitària, passant per l’àmbit de la igualtat d’oportunitats de gènere i culminant en la Direcció de Relacions Institucionals? ¿Hauria sabut veure els canvis substancials en l’ús imprescindible, des de qualsevol camp de coneixement, que ens ha comportat l’aparició del monstre d’internet?

 

Un futur sense paper

¿Hauria calibrat la potencial influència, en molts aspectes malèfica, que les xarxes socials estan exercint en la societat, la política i en l’economia d’un país? ¿Hauria minimitzat el poder de Twitter, Facebook o Instagram (i tot el que em deixo) en les nostres relacions i conductes i en la seva afectació des d’una perspectiva social i professional? ¿Hauria valorat, en la seva enorme mesura, que la millora en l’exercici de les nostres tasques ocupacionals es deu al salt abismal que, a nivell instrumental, la tècnica ens ha proporcionat? ¿Hauria estat capaç de preveure que la realitat de la immigració condiciona i condicionarà, molt més i de manera contundent, l’economia, la política i, per tant, la realitat laboral i empresarial d’un país? ¿Hauria vaticinat el canvi de paradigma acadèmic de les universitats i l’ampliació del ventall de títols amb la multiplicitat de nous graus universitaris que no tenen res a veure amb aquelles clàssiques, quasi caducades ara, llicenciatures que es circumscrivien a Dret, Medicina, Arquitectura, Econòmiques i Filosofia i Lletres? ¿Hauria sigut capaç de plantejar-me la possibilitat de viure un futur sense paper? Podria seguir amb una llista interminable de tots els «hauria» imaginables i no tinc gaire clar que les respostes fossin encertades.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Tot i les moltes pistes que ens dóna la realitat d’avui, aventurar-nos a pensar si d’aquí a trenta anys l’empresa i el treball formaran part d’un univers estable, un paradigma de seguretat i un espai de continuïtat és, sens dubte, fer ciència ficció. Més aviat el que podríem assegurar és que la necessitat de promoure la capacitat d’adaptació a un medi constantment canviant és, però sobretot serà, un pilar imprescindible per poder afrontar els reptes que el món en general, i el de l’empresa i el treball en particular, ens depara.

El futur cientificotecnològic no té sostre. Se’ns fa irrenunciable que sigui així i això condicionarà l’empresa i el treball de tothom de tal manera que la nostra aptitud i vàlua professional serà valorada també per la nostra capacitat d’adaptació al medi. En la nostra realitat canviant, necessària i indispensablement canviant, no serveixen ni serviran les estructures piramidals ni la idea que la feina és o serà per a tota la vida.

Una altra qüestió que mereix un debat llarg i profund és l’exigència que, de manera inevitable, ha d’haver-hi per plantejar un ressorgiment dels valors morals vinculats amb l’ètica universal. Serà ineludible una confluència irreemplaçable entre l’univers, sense límit, dels avenços científics i tecnològics i una reactivació dels valors ètics i morals dels individus. Només amb aquesta necessària vinculació i provocant un debat de reflexió en profunditat podrem evitar que el futur de l’empresa i el treball es deshumanitzi i deixi rere seu un seguit de fites perfectes però aberrants.

Amb totes aquestes incògnites que cohabiten en mi els hauré de confessar que, en aquest món en constant evolució, globalitzat, tecnificat i egòlatra que entreveig, se’m fa difícil de concretar com serà el futur de l’empresa i el treball del 2050.

També és veritat que, frívolament i fent-me la visionària, podria escometre un exercici gratuït ple de consignes sobre obvietats vinculades amb la universalització, la tecnificació i la individualitat que ara intueixo i, segur que en el cas que m’equivoqués dient si la realitat empresarial serà d’una u altra manera, vostès, d’aquí a 30 anys, amb el que tinguin al davant, a la venerable anciana que espero ser no l’hi retraurien.

I deixin-me, per acabar, que els recordi aquella escena memorable de la pel·lícula Cinema Paradiso en què, quan substitueixen el projector del vell cinema per un altre a prova d’incendis, l’entranyable Fredo li diu a Totó: «el progrés sempre arriba tard…».

Pel que fa a l’empresa i al treball del futur no penso que el progrés arribi tard, però, com que aquest és imparable i està molt bé que sigui així, l’únic que hem d’intentar és que l’evolució, el desenvolupament, la moral i l’ètica siguin capaços de conviure i es retroalimentin fent-nos a tots la vida, no només més fàcil, sinó, en la mesura que es pugui, més plena.