Fins el 1945 hi havia viatgers (rics), exploradors i aventurers. Però no hi havia turistes. El Turisme és jove, pràcticament neix en els darrers anys 40 arran de les vacances pagades, una de les primeres fites del welfare post bèl·lic. Segurament per això és encara un subsector econòmic amb relativament poca teoria consolidada.

Porta en el seu ADN una enorme contradicció avui per avui encara no resolta: d’una banda és desitjable que tothom pugui fer turisme; de l’altra, el turisme massiu conté llavors amb una gran capacitat d’alteració –o fins i tot de destrucció– de trets característics i estimables dels Indrets Receptors de Turisme (IRT).

Inevitablement hi ha diferents tipologies de turista (configurades amb variables com: poder adquisitiu; comportament cívic; patrons de vacances; grau d’interès pel coneixement social i el patrimoni cultural de l’IRT visitat; nivell de capacitat per distingir grans monuments de mones de pasqua i per factors com preus, clima, opcions de lleure, seguretat, exotisme, etc…). Lògicament, estem parlant de tipologies híbrides i per tant no simplificables (turisme de borratxera, de negocis, de qualitat (?), cultural, esportiu, sexual, mèdic, etc.). Híbrides i en general relativament compatibles en un IRT, però sovint amb alguna o algunes tipologies molt dominants que generen rebuig en d’altres tipologies i/o en la població estable.

Per a qualsevol IRT és desitjable evitar o corregir aquest rebuig potencial o ja efectiu. Convé un mix de tipologies coherent amb els recursos turístics disponibles (millors recursos permeten aspirar a un turisme més rendible i menys agressiu; pitjors recursos ho fan més difícil). No es tracta de filtrar ni seleccionar turistes. Es tracta d’esbossar i triar perfils de demanda i tenir un ventall d’oferta –també híbrid– coherent amb aquests perfils i elaborar el relat descriptiu/promocional d’aquest ventall. Tenint sempre ben present que hi ha una correlació bastant determinant entre les tipologies de turistes i els canals comercials dels fluxos.

No es difonen les metodologies de càlcul de la mitjana per turista de despesa/dia o d’altres variables mesurables.

És habitual però gens encertat deixar a l’atzar la formació del mix de tipologies. Fer-ho, sol portar a un mix que no és satisfactori per dues raons, d’una banda, genera incompatibilitats relatives entre tipologies i de l’altra, condiciona de forma significativa i difícilment reversible la configuració de l’oferta. És a dir, un mix amb una inèrcia tendent a consolidar-se o fins i tot a empitjorar.

Quan aquest és el cas o s’hi assembla, omplir-se la boca de canvis de model, turistes de qualitat (?), promoció selectiva, més vigilants, pujar el preu de l’alcohol etc., és contribuir a fer crònic el problema. La correcció o reversió del mix només és possible si les institucions de govern tenen un pla adequat per a aquest objectiu i n’aconsegueixen pactar l’execució amb una majoria de la composició de l’oferta. Aquest pacte no és gens fàcil perquè la correcció probablement comporti: a) un període de certa recessió de demanda; i b) la constatació que una part significativa de l’oferta només està capacitada per operar en els segments de demanda de les tipologies menys desitjades.

La informació i les dades sobre el sector, incloses les estadístiques més bàsiques, són poc fiables. A les illes els turistes estan bastant ben comptats, a les fronteres continentals no gaire. No es fan públiques les metodologies de càlcul de la mitjana per turista de despesa/dia o d’altres variables mesurables que es difonen. I el que és pitjor, no hi ha pràcticament cap informació desglossada. L’afirmació persistent que el turisme representa entre l’11 % i el 14 % del PIB és incorrecta. En un IRT sense ni un sol turista convencional també hi hauria hotels, bars, restaurants i serveis similars computant en aquest %. En realitat, sumant % de PIB atribuïts per separat a tots els subsectors la suma no és mai inferior al 120 %.

Uns darrers apunts. L’anomenada taxa turística és teòricament un impost perquè el Govern de la Generalitat el volia gestionar i va evitar que fos una taxa municipal. Però conceptualment és una taxa amb la recaptació destinada a compensar l’increment dels costos en serveis (bàsicament municipals) que generen els turistes, en lloc de servir per fer promoció turística genèrica que és poc o gairebé gens necessària. L’acció promocional important és l’exercida sobre els canals comercials, inclosos els digitals que són alhora comparadors d’ofertes i intermediaris usats individualment pels turistes i que tenen un pes creixent amb tendència hegemònica. Uns canals que poden no agradar o crear problemes, però que és ingenu –per impossible– intentar regular o prohibir amb instruments d’abans de la inexorable transició a l’economia digital que els genera. Millor, pactar-hi. I és absurd sostenir que els turistes allotjats en hotels o apartaments legals tenen –indistintament del canal comercial usat– un comportament cívic i, en canvi, els que usant plataformes digitals, s’allotgen en pisos turístics il·legals o en cases particulars, no.

 

Tres valoracions molt subjectives.

En bastants i destacables excepcions en molts IRT catalans, el mix tipològic general del turisme que reben Catalunya i Barcelona no és satisfactori. I és fruit de l’atzar. Els recursos –excel·lents– permetien i permeten un mix més rendible, més interessat pel país i per apreciar els seus recursos i atributs, menys molest i incívic.

Les mancances d’informació fiable, analítica i desglossada és un problema greu. És molt necessari disposar de dades fiables tan bàsiques com la despesa mitjana per turista/dia desglossada en funció dels perfils tipològics dels turistes, de la magnitud dels fluxos per canals de comercialització, per nacionalitats, per època de l’any, per IRT, etc.

Les institucions han fet –no en tinc cap dubte– dotzenes de coses ben fetes. Malauradament, ara mateix no me’n ve cap de significativa a la memòria, em sap greu. Sí que tinc al cap algunes coses mal fetes però no crec que tingui cap utilitat recordar-les ni retreure res als responsables. Tan sols vull esmentar un error constant i generalitzat: confondre tossudament política de turisme amb promoció turística genèrica, probablement perquè aquesta darrera és mes fàcil i divertida, permet viatjar pel món i després capitalitzar –cofoiament– el nou rècord del nombre de turistes que no ha comptat ningú.

 

Transparència qualitat-preu

Naturalment, no tinc cap recepta màgica per a millorar la situació. L’erradicació sistemàtica de l’oferta de qualitat ínfima –tant legal com il·legal– ja seria un primer pas, però òbviament no suficient.

Segur que no és cap panacea, però la transparència de la relació qualitat/preu dels serveis turístics privats i de les característiques i vocació dels ens públics podria ser un mecanisme relativament bo d’ajust o correcció del mix de tipologies i del comportament dels turistes. I ho podria fer bàsicament el mercat (no cal fer mai les coses que sap fer el mercat, només les que no sap fer). Les estrelles dels hotels i les forquilles dels restaurants reflecteixen les mides de les habitacions i la qualitat de les instal·lacions, però no la qualitat objectiva del producte.

Pel món hi ha exemples millors: as Àustria, els hotels, per determinar la categoria, aporten una descripció detallada del tipus de serveis que ofereixen i els inspectors es limiten a verificarne el compliment; a Navarra els allotjaments rurals han acordat un sistema d’autoregulació paral·lel (amb fulles –crec que de faig– com a símbol); la guia Michelin, abans (ara potser ja no, he sentit a dir que més aviat ven estrelles), amb inspectors fent de clients anònims, era un magnífic exemple de transparència qualitat/preu. A bona part dels EUA, sense estrelles, el preu d’un hotel –en un marc molt competitiu– indica amb força fiabilitat el nivell de l’establiment. Ara, la variable reputació com a factor de transparència està recuperant protagonisme gràcies a algunes plataformes digitals.

Crec que més i millor informació i transparència en la relació qualitat/preu de l’oferta, ben acompanyades d’una informació institucional no propagandística ni pensada per captar fluxos indiscriminadament, sinó sincerament descriptiva de la vocació del model de comunicació i intercanvi de Catalunya amb els seus visitants, podria aportar alguna cosa positiva. Potser s’hauria de provar.