La geopolítica ha tornat a Europa si hem de fer cas dels propòsits programàtics de la nova Comissió Europea expressats per Ursula von der Leyen quan la bateja com una Comissió veritablement geopolítica i per Josep Borrell quan afirma que Europa ha de parlar el llenguatge del poder. Són propòsits alineats amb el discurs reiterat d’Emmanuel Macron que alerta del perill que Europa pugui desaparèixer geopolíticament enmig d’una escalada de la rivalitat sinonordamericana. Aquest gir geopolític troba inspiració i suport en les opinions coincidents de gran part dels analistes i comentaristes de la política europea, com Mark Leonard, Andrea Rizzi, Andrés Ortega, Zaki Laïdi, Francis Ghilés, Daniel Gros, Ivan Krastev, Carl Bildt o Joschka Fischer, entre molts d’altres.

Encara que per ser exactes la geopolítica no havia abandonat mai l’escenari europeu, de fet restava reclosa en l’àmbit de l’alta política —de les polítiques d’Estat—, reservada als primers espases de la política i als seus serveis diplomàtics i de defensa i seguretat, estudiada pels think tanks (com per exemple el CIDOB, o el Real Instituto Elcano) i publicacions especialitzades (com Política Exterior o esglobal) i comentada a les seccions d’internacional dels mitjans de comunicació, transcendint només esporàdicament a les agendes polítiques nacionals i absent sistemàticament dels debats electorals.

Per què ara la geopolítica sembla sortir d’aquest domini reservat? Hi ha una resposta gairebé òbvia: la consciència de la pèrdua de pes i d’influència europeus en l’ordre mundial organitzat entorn dels pols gravitatoris dels Estats Units i de la Xina. Un nou ordre en construcció on es devaluen les regles i les institucions multilaterals i regit per lògiques unilaterals i cada cop més obertament nacionalistes. Per tant, un nou ordre que, a més de posar en evidència la fragilitat política europea, fa trontollar els principis sobre els quals s’ha edificat la Unió Europea.

 

Setge d’adversaris

Es veu, doncs, com una condició necessària per assegurar la supervivència de la Unió adoptar una visió geopolítica que n’orienti l’estratègia com a actor global en un context cada cop més hostil, que descriu Andrea Rizzi (El País, 21-12-19):

Recorrent el mapa, l’escenari al voltant de la UE sembla gairebé un setge d’adversaris. A l’Occident, a l’altre costat de l’Atlàntic, els Estats Units de Trump, aferrats a una lògica global de suma zero que s’aplica inexorable també als vells aliats europeus. Un pols de poder i interessos que no contempla l’estratègia de benefici mutu: jo guanyo si tu perds. La UE, a més, representa tot el que Trump avorreix en termes de multilateralisme; abandera una lluita al canvi climàtic de la qual la Casa Blanca es desentén. El curtcircuit entre les dues ribes de l’Atlàntic és el més brutal que es recordi des de l’establiment de l’actual ordre el 1945.

El nou ordre mundial, on es devaluen les regles i les institucions multilaterals, està organitzat entorn dels Estats Units i la Xina.

Cap a l’Orient, l’escenari és pitjor encara. La Rússia de Putin és cada vegada més assertiva, més desacomplexada, amb accions obertes o ocultes de tot tipus. Més enllà de la retòrica, és evident el desig de Moscou de dividir, esvalotar i debilitar la UE. La relació amb la Turquia d’Erdogan també frega l’hostilitat, i Ankara amenaça cíclicament amb obrir les portes als gairebé quatre milions de refugiats sirians al seu territori… Cap al Sud, el mapa no presenta adversaris, però sí un desafiament formidable en forma d’una macroregió turbulenta, amb conflictes, règims autoritaris repressius en diferent intensitat, grups terroristes i més problemes.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

Aquest panorama no és exhaustiu, només cal pensar en el repte que suposa la nova relació amb el Regne Unit un cop es consumi el Brexit i els efectes disolvents que projecta sobre alguns membres de la Unió. Efectivament, s’acumulen raons de pes que avalen aquest nou enfocament. Ara bé, cal no oblidar que la geopolítica no té precisament bona fama en una Europa escarmentada per la seva tràgica experiència històrica, que hauria d’advertir-nos sobre un ús acrític d’aquest concepte i d’aquesta visió de les relacions internacionals i exigir més precisions sobre el seu significat i abast en el context actual.

La trajectòria intel·lectual de Jaume Vicens Vives ens pot il·lustrar sobre els equívocs de la geopolítica. El jove Vicens es va sentir atret i fascinat per aquesta disciplina, d’entrada per la seva qualitat pedagògica per fer entendre els fets històrics a partir de la geografia. Bevia, però, de l’escola geopolítica alemanya, convertida en una eficaç eina de propaganda de la lluita per l’espai vital del nacionalsocialisme.

Anys més tard esmenà aquest pecat original, a través de la lectura de Toynbee, i abandonà la concepció determinista de la geopolítica, en el mateix sentit que argumentava Isaiah Berlin quan considerava immoral i covard defensar que grans forces impersonals com la geografia, l’entorn i les característiques ètniques determinessin les nostres vides i la direcció de la política internacional.

 

Ordre basat en regles

Precisament, en l’esperit fundacional de la Unió Europea hi batega aquest rebuig al determinisme nacionalista i això fa plantejar-se la qüestió de si el gir geopolític proposat no suposa una regressió ideològica en renunciar a esdevenir un model de poder tou capaç d’influir i modular els poders durs.

La UE haurà de resoldre la tensió entre preservar els seus valors tradicionals més elevats i garantir la seva inviolabilitat.

Des de la Fundació Friedrich Ebert, Marius Müller-Henning (International Politics and Society, 4-12-19) aporta una mirada crítica a tant entusiasme geopolític, recordant primer la història lletja d’aquest concepte i advertint que, malgrat que avui no té les connotacions deterministes i darwinistes d’èpoques passades, tendeix cap a interpretacions i models simplistes i mecanicistes que no abasten la realitat social i política complexa quan no la deformen fatalment. Tanmateix, és inevitable acceptar el risc d’entrar en el joc geopolític global, però amb una visió crítica que reconegui i entengui els paradigmes geopolítics però sense caure en els seus cants de sirena. Convé que Ursula von der Leyen recuperi les paraules de presentació de la seva candidatura davant del Parlament Europeu el passat 16 de juliol:

Alguns s’orienten cap a règims autoritaris, alguns compren la seva influència global i creen dependències invertint en ports i carreteres. I d’altres s’orienten cap al proteccionisme. Cap d’aquestes opcions no és per a nosaltres. Volem multilateralisme, volem comerç just, defensem l’ordre basat en les regles perquè sabem que és millor per a tots nosaltres. Hem de fer-ho de la manera europea.

Però, com ho recorda Xavier Vidal-Folch (El País, 29-11-19) els europeus podem influir amb l’exemple i condicionar normativament les polítiques dels poders durs, però per fer-ho la Unió s’ha de convertir en Poder. Sobretot quan els poders durs que antany eren constructius (els Estats Units de Clinton o Obama, la Rússia en transició, entre d’altres) tornen als vells síndromes nacionalistes, unilateralistes, agressius. Per això, la potència normativa s’ha de completar amb el poder coercitiu, per a casos d’incompliment. O Europa es fabrica ja com a Poder —assentat en la seva cohesió socioeconòmica interna— o no resistirà.

En definitiva, en els propers anys la Unió Europea —com afirma Luuk van Middelaar a Quand l’Europe improvise— haurà de resoldre la tensió entre preservar els seus valors tradicionals més elevats i garantir la seva inviolabilitat, entre un projecte de pau i un projecte de potència, entre la pulsió ètica i la pulsió política.