Les eleccions al Parlament Europeu del proper 26 de maig seran les més decisives de les que s’han celebrat mai des que al 1979 es va instituir el sufragi universal directe per a l’elecció de la cambra comunitària, una fita que suposava, per primera vegada, dotar una institució europea de legitimitat democràtica. Des d’aleshores les funcions del Parlament s’han anat eixamplant fins a convertir-la en una institució amb un paper força homologable al dels parlaments de qualsevol estat. Juntament amb el Consell, el Parlament Europeu elabora el pressuposts i colegisla, és a dir, aprova les directives que després hauran de ser transposades pels parlaments dels Estats membres, investeix el President de la Comissió i exerceix la funció de control d’aquesta institució.

Només per les funcions que du a terme i per la rellevància de les seves decisions en la vida quotidiana dels ciutadans europeus, aquestes eleccions ja haurien de ser considerades eleccions de primer ordre. Però aquestes eleccions seran importants perquè en bona mesura del seu resultat en pot dependre la continuïtat de la mateixa Unió Europea.

Des del naixement de la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer el 1951, la que va ser la llavor de la integració europea, el projecte comunitari s’ha caracteritzat per la progressiva adhesió de nous estats. Dels sis membres inicials es va passar als vintivuit actuals permetent, un cop ensorrat el bloc soviètic, la unificació del continent europeu sota el paraigua de la democràcia i d’unes institucions i normes comunes. Per a poc temps. La sortida del Regne Unit després d’haver votat en referèndum la seva retirada dóna pas a unes eleccions en les què per primera vegada hi haurà un membre menys. I el Brexit, no s’ha d’oblidar, és una idea que s’ha covat i ha crescut en el Parlament Europeu mateix de la mà de Nigel Farage, el fins fa poc líder del partit euroescèptic UKIP que ha estat eurodiputat des del 1999 i ha aprofitat la seva tribuna per escampar i contagiar el seu discurs antieuropeista. I no és l’únic.

El Parlament Europeu també ha estat un altaveu per a Marine Le Pen, líder del partir ultradretà RN i partidària de la sortida de França de l’euro. I per a molts altres. No en va el Grup Europeu per la Llibertat i la Democràcia Directa, que acull elspartits directament euròfobs, està actualment integrat per 40 eurodiputats, 8 més que al 2009 i la previsió, malgrat la sortida de l’UKIP, és que després de les eleccions del maig pugui ser encara més nombrós. Això sense comptar els 70 diputats del Grup dels Conservadors i Reformistes Europeus obertament euroescèptics.

En canvi, elecció rere elecció, els partits democratacristians, socialdemòcrates i liberals, les grans forces que han bastit el projecte europeu, han anat retrocedint. De fet, el que passa a Europa no deixa de ser un fidel reflex del que està succeint als parlaments nacionals on els partits tradicionals han anat perdent pes en favor de nous partits de molt diversa naturalesa: des de l’extrema dreta i esquerra de tarannà populista passant per noves formacions d’esquerres i ecologistes fins a partits regionalistes o nacionalistes subestatals.

Alguns d’aquests partits, en particular els populistes, han anat adquirint posicions de govern. El seu nacionalisme amenaça la supervivència del projecte europeu i una preocupant deriva il·liberal posa en perill el manteniment de la democràcia al vell continent. Una deriva de la qual Polònia i Hongria en són els més clars exponents, amb la singularitat que el partit del president hongarès, Víktor Orbán, no pertany a cap dels grups oficialment eurocrítics sinó que és part integrant del Partit Popular Europeu. Potser ha arribat el moment que aquesta família ideològica d’innegable trajectòria democràtica i europeista comenci a posar límits més enllà de fer advertències.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Aquestes eleccions no seran una excepció a la creixent tendència a la polarització que s’ha estès per les democràcies occidentals. Una polarització que travessa les antigues divisòries ideològiques i que situa en un costat els que defensen els instruments i les formes de la democràcia liberal i en un altre els que en nom d’un poble que adopta diferents rostres amenacen la seva continuïtat. Democratacristians, socialistes i socialdemòcrates i liberals, malgrat diferències en les polítiques representen una certa idea d’Europa sustentada en els valors de la Il·lustració, els únics que ens poden acostar a la pau perpètua de Kant. Una aliança encara per fer però que té com a rostres visibles la cancellera alemanya Merkel o el president francès Macron.

Espanya, on les eleccions europees coincidiran amb eleccions municipals i autonòmiques a tretze comunitats autònomes, no resta al marge d’aquesta tendència i tot i ser-ne una excepció fins fa molt poc sembla haverse contagiat de l’esperit dels temps. D’una banda, una part de l’independentisme, i de l’altra la reacció ultradretana de Vox han esdevingut la versió hispànica de l’amenaça a la democràcia i als valors europeus. I no fan més que retroalimentarse amb l’ajut inestimable d’alguns partits que, amb miopia evident, els abonen el terreny. Aquests partits farien bé d’abordar les eleccions pensant sobretot en termes europeus. I ser coherents. No poden dir una cosa en clau d’eleccions europees i fer el contrari en clau autonòmica i municipal i molt menys pensant en les futures eleccions generals. Han de decidir si estan del costat de la democràcia i l’europeisme o si per pur càlcul electoral alimenten l’extremisme. Tenen la responsabilitat des de la política local de protegir i no malmetre la política global. Perquè Europa se la juga no només a les eleccions al seu parlament sinó als diversos nivells de govern.