A Sant Petersburg coneix un general de l’exèrcit que havia perdut la meitat superior del cap en una batalla: bevia molt, però era impossible notar-li mai el més petit indici d’embriaguesa, ja que el disc de plata que substituïa la part perduda del cap li permetia que el baf de l’alcohol ingerit s’enlairés en un núvol lleuger. Entre els episodis de cacera més gloriosos que ha viscut hi figuren els dies que persegueix una llebre amb quatre potes a la panxa i quatre més a l’esquena, de manera que, quan se’n cansa de córrer amb unes, només ha de reprendre la carrera amb les altres.

O el dia que topa amb una guineu blava, i, per no malmenar la pell amb un tret, la penja de la cua d’un arbre i, a base de cops, aconsegueix que l’animal surti de la pell fugint per la boca. No són menys dignes d’admiració els episodis bèl·lics: espia els moviments de l’exèrcit turc cavalcant una bala de canó, i, en un atac a una ciutat, no s’adona que els defensors abaixen la reixa del castell just quan ell està a punt de travessar la porta i que parteix pel mig el cos del cavall que munta: per sort, després de combatre heroicament amb mig cavall, localitza l’altre mig i aconsegueix cosir-lo.

I cal recordar que balla una dansa escocesa dins de la panxa de la balena que se’l cruspeix, que les seves peripècies marítimes el condueixen a terres portentoses, i que el déu Vulcà, gelós de la seva relació excel·lent amb Venus, l’expulsa de les entranyes de l’Etna. Tampoc no ha de sorprendre gens saber que té el privilegi de penjar-se a les banyes de la lluna després d’un viatge de sis setmanes, encara que finalment rellisca i cau de cop a la terra.

Karl Friedrich Hieronymus, baró de Münchhausen (1720-1794), es va fer famós entre els paisans de Saxònia per contar unes històries que no havia viscut mai, però que certament creia que eren reals. Per entretenir la soledat que li va arribar amb la viduïtat, se li va acudir organitzar uns banquets opípars a casa seva amb la gent notable del districte, que escoltava amb estupor, o amb exasperació, com convertia la seva plàcida existència real en un cúmul de proeses i audàcies delirants que afirmava seriosament haver viscut.

Raspe va transcriure, en anglès, els disbarats del farsant embogit que l’havia convidat tantes vegades a sopar. El llibre va ser un èxit.

Entre els seus oients hi havia el secretari de la Universitat de Hannover, Rudolf Erich Raspe, que uns anys després, emigrat a Anglaterra, va dedicar-se a transcriure els disbarats del farsant embogit que l’havia convidat tantes vegades a sopar. I, com que el llibre, escrit en anglès, va ser un èxit, se li va encarregar al poeta preromàntic alemany Gottfried August Bürger (1747-1794), un altre dels tertulians, que el traduís a l’alemany. Va canviar l’estil de la narració, va acostar-la més al que seria una conversa de sobretaula, no va desdenyar atorgar-li un to de rondalla o de faula, hi va afegir noves aventures, i ha acabat esdevenint la versió més coneguda, Les aventures del baró de Münchhausen.

Hi ha qui veu en les extravagàncies del baró, en la necessitat d’atropellar la raó, una burla de la Il·lustració. Hi ha qui en fa, en canvi, una lectura política, i creu que les gestes del baró són tan inútils i exagerades com les de la mateixa classe social a la qual pertanyia: al cap i a la fi, a Saxònia hi havia nascut la burgesia alemanya, que contemplava amb impotència com el regionalisme reaccionari de la noblesa no els oferia res, excepte els impostos a pagar, per exemple, a cada una de les sis duanes que havien de passar les seves mercaderies abans que desembarquessin a París.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

 

Síndrome de Münchhausen

Però més enllà de la història, les aventures del baró de Münchhausen han tingut un èxit fulgurant: els romàntics el van convertir en un mite, és difícil no veure en l’Alícia de Lewis Carroll un aire de família, i entra dins la lògica que els surrealistes s’enamoressin d’algú que és capaç d’imaginar-se un abric rabiós perquè l’ha mossegat un gos amb ràbia. La psiquiatria ha donat el nom de Síndrome de Münchhausen al trastorn factici, que es caracteritza per l’obsessió i el desig irrefrenable i permanent d’estar hospitalitzat.

I, des del 1911, de la mà de Georges Meliès, fins a Terry Gillian, les aventures del baró de Münchhausen han sigut adaptades al cinema en múltiples versions: no n’hi ha cap, però, que superi el festí visual que va dirigir Josef von Báky el 1943, una producció alemanya encarregada per Josef Goebbels amb la intenció de celebrar el vint-i-cinquè aniversari de la productora UFA i per exaltar, és clar, el nazisme: al cap i a la fi, les mentides del baró per enaltir la seva pròpia història no eren tan distants de les ideades pel ministre de Propaganda.

A l’escena final de la pel·lícula, la figura pintada en un quadre del baró de Münchhausen agafa vida i apaga les espelmes que aguanta un majordom, una manera de dir que l’aparença de realitat de la història vista pertany a la ficció, i que és en la imaginació on poden viure eternament els insatisfets amb la banalitat de la seva pròpia vida.

El poeta preromàntic Gottfried August Bürger, un altre dels tertulians, va traduir el llibre de Raspe a l’alemany.

La gran aventura del baró de Münchhausen, molt més el real que no pas el literari, és haver penetrat audaçment en l’univers de l’absurd i, gràcies a la fe que dipositava en les mentides exagerades que deia, haver triomfat per damunt del sentit comú i la ponderació: «Molts viatgers tenen a vegades el costum de contar més coses de les que, en rigor, són veritat. Per això no és estrany que els lectors o els oïdors siguin una mica propensos a la incredulitat», diu el baró en el llibre de Bürger. I després afegeix: «Tanmateix, però, si alguns dels presents dubtaven de la meva veracitat, els planyeria del tot per la seva incredulitat i els demanaria que tinguessin la bondat d’anar-se’n abans de començar les meves aventures marítimes, les quals són gairebé més prodigioses, però tan autèntiques com les altres». El lector, encantat amb la seva credulitat, es queda al costat del baró, per continuar escoltant els desvaris que li explicarà.

Una cita de Jacques Derrida, que a Leopoldo María Panero li agradava usar per descriure i definir l’espasme de la seva poesia, la lluita per saber on va a parar la claror una vegada s’apaga el llum, pot servir per explicar l’abast de les meravelles que Georges August Bürger narra a Les aventures del baró de Münchhausen: «Tot poema corre el risc de no tenir sentit i no seria res sense aquest risc». No és casual que Leopoldo María Panero veiés la descripció més exacta del seu mètode poètic en la imatge del baró sortint d’un pantà a base d’estirar-se amb totes les forces dels seus propis cabells. A «Fondo del pozo», inclòs a Teoría, ho exposa així:

En el arte descanso del esfuerzo
en la sombra un muerto encadenado
con invisible espada que fulgura
las cadenas corta del demonio
y acude a aquellas que gloria regalan
en limitado desierto de una celda
donde la vida es muda
y el barón de Münchausen escapa de aquel pozo
donde ardían confusas las serpientes
con la fuerza de sus brazos que no eran alas
sujeto y objeto de su vuelo […]

 


Gottfried August Bürger Les aventures del baró de Münchhausen. Barcelona: Males Herbes, 2019. Traducció de Joan Fontcoberta.
Gottfried August Bürger Les aventures del baró de Münchhausen. Barcelona: Males Herbes, 2019. Traducció de Joan Fontcoberta.