El segle XXI és el de les metròpolis, el de les ciutats de ciutats. Més de la meitat de la població del món viu actualment a les ciutats, que sumen més del 80% del producte interior brut (PIB) mundial. Les grans urbs són avui al centre de l’economia, però tenen una gran assignatura pendent, que és la seva governança. Barcelona n’és un exemple paradigmàtic. El 1987 va seguir les passes de Londres, quan Jordi Pujol va liquidar la Corporació Metropolitana i les aspiracions d’un govern supramunicipal que pogués abordar els problemes globals que afecten les grans aglomeracions urbanes. Londres ha aconseguit redreçar aquell cop. Barcelona encara resta estabornida.

Hi ha més de 500 grans àrees metropolitanes al món. La major part, unes 430, són similars a Barcelona, amb entre un i cinc milions d’habitants. La resta superen els cinc milions, i fins i tot hi ha unes poques megalòpolis que estan per sobre dels 20 milions d’habitants. Aquestes metròpolis acumulen al voltant del 41% de la població al món i el 60% del PIB. La resta, fins una mica més del 50% d’habitants i el 80% del PIB, correspon a les denominades ciutats intermèdies.

Totes aquestes àrees metropolitanes comparteixen els mateixos avantatges que les han convertit avui dia en els veritables motors econòmics dels seus països respectius, gràcies a les importants acumulacions de riquesa que concentren i que generen grans oportunitats de creixement. El problema és que, de la mateixa manera que acumulen i generen riquesa, també generen desigualtats degut, principalment, a l’absència de models propis de governança que permetin fer polítiques reequilibradores efectives.

A Espanya, com a la majoria de països, hi ha el govern estatal, els regionals i els locals. I les organitzacions supramunicipals acostumen a tenir els seus representants escollits de forma indirecta i es regeixen principalment pel voluntarisme de posar en comú algunes polítiques, recursos i serveis mancomunats. A aquest fet s’hi afegeix que sovint els governs metropolitans són vistos amb recel per part dels governs regionals, que els perceben com a contrapoders, i també per alguns governs locals, que temen perdre part de la seva autonomia i idiosincràsia en benefici de la ciutat principal.

Això és el que va passar a Barcelona a la dècada dels 80. El govern autonòmic presidit per Convergència i Unió (CiU) i Jordi Pujol veia com la Corporació Metropolitana adquiria cada cop més rellevància sota el lideratge de l’alcalde Pasqual Maragall. La Corporació havia estat creada el 1974, encara en el franquisme. Va néixer amb la vocació d’ens supramunicipal per tal de coordinar les polítiques urbanístiques dels ajuntaments de l’àrea metropolitana i per prestar alguns serveis en el conjunt d’aquestes poblacions.

Els representants de la Corporació eren designats entre els alcaldes i regidors dels diferents ajuntaments. Dos anys més tard, es va aprovar el Pla General Metropolità (PGM). L’encarregat d’executar-lo era la Corporació, erigida com a autoritat urbanística del territori, substituint la Comissió d’Urbanisme creada per la llei de règim especial de la capital catalana de 1960, la denominada Carta de Barcelona.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

 

Impuls de Maragall a la Corporació

Amb l’arribada dels ajuntaments democràtics, el 1979, i, especialment, de Maragall a l’alcaldia de Barcelona el 1982, la Corporació va anar adquirint més impuls i importància. Maragall va trobar en aquest òrgan un instrument per desenvolupar Barcelona i la seva conurbació amb criteris metropolitans, doncs ja era una evidència que la capital catalana havia sobrepassat els seus límits i s’imposava la realitat d’un continu urbà de més de tres milions d’habitants.

Tot i que l’alcalde socialista va exercir aquest lideratge amb generositat cap a les ciutats de la conurbació, no sempre va ser entès així per aquestes, ni molt menys pel seu gran rival polític a les dècades dels 80 i 90: el Govern nacionalista presidit per Pujol. Aquest va viure amb gran incomoditat el creixent lideratge metropolità de Maragall, en considerar que el que feia en realitat era crear una Catalunya urbana dins de Catalunya, que en població representava fins i tot més que la Catalunya real. Estava, a més, dominada ideològicament pels socialistes i altres forces d’esquerres, i a sobre, a les portes dels Jocs Olímpics del 1992.

Pujol va veure el cel quan la primera ministra britànica Margaret Thatcher va liquidar el Greater London, la institució que governava l’àrea metropolitana londinenca i que presidia el laborista Ken Livingstone, un dels polítics més crítics amb la dirigent conservadora. Thatcher recelava tant del poder polític metropolità de Livingstone com Pujol del de Maragall. Per això Pujol va decidir clonar d’alguna manera la liquidació del Greater London i ho va consumar el 1987. L’àrea metropolitana va mantenir la gestió del transport públic i els residus, però va perdre l’autoritat urbanística i l’estructura política.

Han passat dècades i les àrees metropolitanes, inclosa Barcelona, s’han consolidat en la primera línia de l’economia mundial. I en aquest procés, la gent s’ha anat traslladant a les ciutats atreta per les oportunitats que generen las seves concentracions de riquesa, però també a la cerca del temps. Suketu Mehta és un escriptor nascut a l’Índia i resident a Nova York que ho explica molt bé. «L’atracció de la ciutat és l’atracció de la flexibilitat del temps.» En efecte, a la ciutat es pot menjar, ballar, treballar i dormir quan un vol, i sempre hi ha una botiga oberta on comprar el que calgui. A la ciutat, «ni el sol, ni la lluna, ni Déu poden dir-te quan has de dormir, menjar i treballar», afirma Mehta.

 

La gentrificació

Però al mateix temps que un expandeix el seu temps, contrau el seu espai. Es tendeix a viure en apartaments petits en barris densos. El somni de viure en una casa gran als afores, amb molt espai lliure, és per a la majoria cosa del segle passat, assenyala Mehta. Per a aquest autor, el boom de les ciutats porta associat una competència per l’espai i, conseqüentment, processos d’expulsió dels veïns d’un barri quan aquest comença a ser ocupat per residents amb més poder adquisitiu i pugen els lloguers i els preus de venda: la gentrificació.

Richard Florida, un dels referents en regeneració urbana, va crear fa uns anys el concepte de «classe creativa» en referir-se al fet que la concentració a les àrees metropolitanes de treballadors de tecnologia avançada, artistes i músics, entre altres col·lectius que ell anomena «bohemis de punta», hi són crucials en el desenvolupament econòmic. Per a Florida, l’atracció de la classe creativa, del talent, és l’actor principal de la renovació urbana.

No obstant això, ara Florida ha donat un gir a la seva teoria en adonar-se que la irrupció de la classe creativa en determinats barris porta també efectes negatius, doncs expulsa, gentrifica, els residents originals. És el que anomena new urban crisis. Dit en altres paraules i coincidint amb les tesis de Mehta, el boom de les ciutats com a generadores d’oportunitats porta associat també la generació de desigualtats socials. La gentrificació és avui un fet global a les grans ciutats que estem vivint també a Barcelona. Ho vam viure al Raval i ho vivim ara al barri de moda, Sant Antoni, que està sent colonitzat amb pisos turístics i noves activitats que empenyen els veïns de tota la vida a cercar altres llocs on viure.

És la perversió del mercat immobiliari, contra el qual les autoritats locals es veuen sovint impotents perquè no tenen la capacitat de regular. Per això és important que les àrees metropolitanes com la de Barcelona puguin ser governades per un ens amb competències sobre matèries que són els grans problemes i reptes globals amb què s’enfronten. Ens referim a l’habitatge, el turisme, la seguretat, el civisme, la fiscalitat i la mobilitat, entre d’altres.

La densitat urbana és més sostenible i eficient ben gestionada. I això significa planificar una xarxa de transport públic òptima que cobreixi la totalitat del territori, així com distribuir de manera eficaç serveis a tots els barris, i una diversitat d’usos –residencial, comercial, educatiu, sanitari, centres de treball, espai públic…– que permetin satisfer totes les necessitats sense haver de fer grans desplaçaments i reduint la circulació de cotxes. Una altra cosa és la massificació amb manca d’espai públic, que genera marginalitat, incivisme i inseguretat. Gestionar els usos de forma equilibrada a tot el territori seria una de les principals tasques de l’autoritat metropolitana i els governs de cada una de les ciutats que la integren.

 

Elecció directa del govern metropolità

Perquè aquest govern metropolità sigui realment efectiu, el seu president i altres càrrecs polítics haurien de poder ser escollits de forma directa. És la manera com aquests representats donarien compte de la seva gestió als ciutadans i, per tant, que aquests els avaluessin. Això ja passa a Londres, Manchester, Liverpool, Stuttgart i Hannover.

Gestionar els usos de forma equilibrada a tot el territori seria una de les principals tasques de l’autoritat metropolitana.

Dotar d’una governança per elecció directa l’àrea metropolitana implicaria en primer lloc el seu reconeixement institucional per part de l’Estat i, en segon lloc, un gran pacte de les ciutats que en formen part. Aquest pacte ha de determinar quines són les competències que es cedeixen al nou govern, així com un compromís perquè les competències que afecten les polítiques de proximitat siguin exercides, diguem que de forma sobirana, per cada ciutat metropolitana i/o districte de Barcelona.

Quan Maragall va prendre possessió de l’alcaldia de Barcelona el 2 de desembre del 1982, en el discurs on va desplegar el seu programa de govern, va dir el següent: «La Barcelona d’avui es va fer amb una certa brutalitat creadora. La Barcelona metropolitana es farà amb respecte.» Es referia al fet que Barcelona havia crescut en el darrer segle amb decrets d’agregació dels pobles del pla. El 1982, les agregacions eren ja cosa del passat i s’iniciava una etapa de col·laboració entre les ciutats.

D’altra banda, els governs central i autonòmics, en el marc del reconeixement institucional de l’executiu metropolità, han de promoure les reformes legislatives necessàries perquè aquest pugui posar en pràctica les seves competències, que haurien d’incloure, entre d’altres, capacitat en la regulació dels preus del lloguer i limitació d’activitats que generin gentrificació, com ara la turística.

En els darrers temps, estem vivint la irrupció a l’espai públic de vehicles individuals de gran diversitat, des de bicicletes a patinets elèctrics. És una evidència que la circulació d’aquests aparells s’ha d’ordenar i regular. Cada ajuntament ho està intentant fer en el seu terme municipal, quan és més que obvi que aquest és un problema global. No té sentit que l’usuari d’un d’aquest vehicles circuli sota una reglamentació als carrers de Barcelona i ho faci segons unes altres regles quan travessi un carrer només perquè ha entrat en un altre municipi. És d’una lògica aclaparadora que tots els ajuntaments del continu urbà haurien d’adoptar una ordenança unificada. Per idèntiques raons, té poc sentit que una ciutat decreti, per exemple, una moratòria sobre l’activitat turística i el municipi del costat no. Els problemes globals requereixen solucions globals.

 

2+2=5

A les àrees metropolitanes, les ciutats han de deixar de competir entre si. L’adversari ha de deixar de ser el municipi del costat. Avui les àrees metropolitanes han de competir amb altres àrees metropolitanes i també, per què no, establir aliances entre si. Henry Cisneros, alcalde de San Antonio (Texas) a la dècada dels 80 i més tard secretari d’Habitatge i Desen volupament Urbà amb Bill Clinton, ho resumeix molt gràficament: «el tot resulta més gran que la suma de les parts» quan les ciutats treballen juntes, i ho il·lustra amb la fórmula 2+2=5.

L’àrea metropolitana de Barcelona no té la magnitud en població ni en superfície que tenen altres grans aglomeracions urbanes de l’Àsia, l’Àfrica i l’Amèrica Llatina, però sí que té una posició geogràfica estratègica privilegiada per consolidar-se com a referent a escala del sud d’Europa i la Mediterrània. Entre alguns dels seus principals actius hi ha el fet que en un radi de només cinc kilòmetres s’hi concentren l’aeroport, el port i una zona logística molt potent, a més d’agents econòmics com la Zona Franca i la Fira.

I té, a més, territoris preparats per concentrar especialització econòmica en forma de clusters generadors d’oportunitats i riquesa. És aquí on un govern metropolità política i institucionalment fort, amb competències i recursos, tindria una gran tasca a l’hora de coordinar l’existència d’aquests clusters per evitar ineficaces competències internes i impulsar sinergies per incidir conjuntament i amb èxit en els mercats europeu i mundial. Bruce Katz i Jeremy Nowak, autors del llibre The new localism, descriuen la notorietat que els governs locals han adquirit en les darreres dècades als Estats Units. «Les ciutats –diuen– sempre han tingut els avantatges de l’aglomeració», i destaquen que ara «ofereixen una alta concentració d’institucions de recerca, mèdiques i acadèmiques que atrauen estudiants i treballadors del coneixement que refermen la comercialització de les noves tecnologies.»

Vist amb la perspectiva dels anys, resulta paradoxal que encara en plena dictadura, i salvant les difícils circumstàncies polítiques del moment, els governants de la ciutat en les dècades dels 60 i 70 tinguessin més ambició metropolitana que la que es va tenir ja en democràcia quan es va liquidar la Corporació.

És d’una lògica aclaparadora que els ajuntaments haurien d’adoptar una ordenança unificada sobre bicicletes o patinets elèctrics.

El 1974 es va crear la Corporació Metropolitana i, abans, el 1960, l’alcalde José María de Porcioles va aconseguir –sota la protecció política del ministre franquista Laureano López Rodó– una llei especial per a Barcelona que li permetia endeutar-se per afrontar inversions, quelcom impensable fins el moment. És cert que tot plegat es va fer sota el prisma de la societat franquista i que en el fons també era un instrument que les elits del règim utilitzarien per enriquir-se. Però malgrat tot, Maragall va poder utilitzar-les també per planificar de veritat la Gran Barcelona avançant-se al futur.

Trenta-dos anys després de la supressió de la Corporació, l’àrea metropolitana no ha recuperat encara el pols. Sí que ho ha fet Londres, que el 1999 va reeditar el Greater London Authority. Avui, el seu govern està en mans d’un alcalde metropolità escollit directament pels ciutadans, així com la seva assemblea de 25 membres, tots ells també electes. Malauradament, en aquesta ocasió, Barcelona no ha seguit l’exemple de la capital britànica.