«No hi ha dones compositores, mai no n’hi ha hagut i possiblement no n’hi haurà mai». La frase no és la d’un talòs cavernícola com podria semblar. És de Sir Thomas Beecham, el director anglès més internacional de la primera meitat del segle XX que va fundar la London Philharmonic Orchestra i la Royal Philharmonic Orchestra. La cèlebre batuta no deia res gaire diferent del que escrivia un metge espanyol del segle XVII, un tal Doctor Duarte que en el seu Exámen de los espíritus escrivia: «Las mujeres, por causa del frío y de la humedad de su sexo no sabrán nunca tener un espíritu profundo». Amb aquestes idees, resum de segles d’un menysteniment àmpliament compartit de la dona en general i de la creadora en particular, trobar avui, al segle XXI, obres escrites per dones en el programa d’un concert és molt poc freqüent.

El cànon masculí ha dominat teatres i auditoris. Per sort, els temps ja no són el que eren i ha arribat el moment d’acabar amb la seva absència. Ara no hi ha excuses per excloure les compositores, però la voluntat d’incloure-les en una programació segueix topant amb la rutina dels programadors i del públic, amb la desconeixença general que hi ha sobre les autores i la seva obra, amb la idea que si fossin bones ja s’interpretarien, i amb la ignorància dels mateixos intèrprets a l’hora de reparar aquella absència.

Coincidint amb el 200 aniversari del naixement de la compositora i pianista Clara Wieck (1819-1896), que va ser l’esposa de Robert Schumann, aquest any el festival Life Victoria dedicat al lied va voler retre homenatge a tantes autores de cançó romàntica i incorporar-les a la normalitat de la programació demanant als participants que en els seus concerts hi hagués aquesta presència d’obres de compositores.

Subscriu-te per veure el contingut complet. Accedeix si ja ets subscriptor.
Subscriure