«No hi ha dones compositores, mai no n’hi ha hagut i possiblement no n’hi haurà mai». La frase no és la d’un talòs cavernícola com podria semblar. És de Sir Thomas Beecham, el director anglès més internacional de la primera meitat del segle XX que va fundar la London Philharmonic Orchestra i la Royal Philharmonic Orchestra. La cèlebre batuta no deia res gaire diferent del que escrivia un metge espanyol del segle XVII, un tal Doctor Duarte que en el seu Exámen de los espíritus escrivia: «Las mujeres, por causa del frío y de la humedad de su sexo no sabrán nunca tener un espíritu profundo». Amb aquestes idees, resum de segles d’un menysteniment àmpliament compartit de la dona en general i de la creadora en particular, trobar avui, al segle XXI, obres escrites per dones en el programa d’un concert és molt poc freqüent.

El cànon masculí ha dominat teatres i auditoris. Per sort, els temps ja no són el que eren i ha arribat el moment d’acabar amb la seva absència. Ara no hi ha excuses per excloure les compositores, però la voluntat d’incloure-les en una programació segueix topant amb la rutina dels programadors i del públic, amb la desconeixença general que hi ha sobre les autores i la seva obra, amb la idea que si fossin bones ja s’interpretarien, i amb la ignorància dels mateixos intèrprets a l’hora de reparar aquella absència.

Coincidint amb el 200 aniversari del naixement de la compositora i pianista Clara Wieck (1819-1896), que va ser l’esposa de Robert Schumann, aquest any el festival Life Victoria dedicat al lied va voler retre homenatge a tantes autores de cançó romàntica i incorporar-les a la normalitat de la programació demanant als participants que en els seus concerts hi hagués aquesta presència d’obres de compositores.

Les restriccions socials i familiars en la vida de les dones que s’han volgut dedicar a la música van fer del lied, per la seva brevetat, un vehicle idoni per a l’expressió musical d’aquestes compositores. És a dir, que de repertori n’hi ha. Ara bé, la resposta dels intèrprets del cicle dedicat a Victoria de los Ángeles va ser més aviat decebedora. No tots els intèrprets van respondre, els uns per portar un programa molt tancat, sense possibilitat d’obrir-hi una escletxa, els altres per tractar-se d’obres que no formen part del seu repertori.

 

Descobrint Amy Beach

Naturalment, Clara Wieck hi ha estat present, la que més, en l’edició tot just acabada. I en segon lloc, Lili Boulanger (1893-1918), morta malauradament quan encara era molt jove. Tot i la poca presència, el Life Victoria ha donat espai a Amy Beach (1867-1944), que a més de compositora és considerada la primera pianista reconeguda com a concertista als Estats Units. El baix Alex Rosen, la soprano Carine Tinney i el tenor Roger Padullés van incorporar obres de l’autora en els seus recitals.

El festival Life Victoria ha obert les portes a les compositores en ocasió del bicentenari de Clara Wieck.

El programa de Tinney, a més de Beach i Wieck, va estar quasi exclusivament dedicat a les autores amb un recorregut pel classicisme i el romanticisme incorporant obres de Sophia Maria Westenholz (1759-1838), Louise Reichardt (1779-1826), Fanny Mendelssohn (1805-1847) i Irène Poldowski (1879-1932). I el programa interpretat per Padullés també presentava obres de les germanes Boulanger, Nadia i Lili, i d’Ilse Weber, assassinada a Auschwitz el 1944 amb el seu fill menor, que de camí a la càmera de gas cantava als nens Wiegala, la cançó de bressol que ella mateixa havia compost.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

Per a Wieck o Fanny Mendelssohn, l’ombra del marit i germà respectivament, resultava massa gran. També ho era la de Gustav Mahler per a Alma Mahler (1879-1964), de qui Sarah Connolly havia d’haver intepretat algunes de les seves cançons, però forces majors la van obligar a cancelar la seva vinguda a Barelona.

Als circuits petits és més fàcil trobar-hi programes estrictament amb compositores. Per exemple, al Monegal, l’hotel que fa una programació de refinada qualitat musical a Sant Llorenç dels Morunys, on fa unes setmanes el Clara Schumann Trio (el nom ja és una declaració d’intencions) feia un recorregut del passat al present amb obres de Mel Bonis (1937), Carlota Baldrís (1960), Lili Boulanger i, naturalment, de Clara Wieck, la compositora que dóna nom al trio.

 

Roger Padullés cantant al LIFE Victoria. ©Elisenda Canals

 

Negre sobre blanc

La historiadora britànica Anna Beer ens ha donat un document d’un valor inestimable amb el seu libre Armonías y suaves cantos (Acantilado, 2019), en el qual rescata vuit compositores, algunes completament oblidades: Francesca Caccini, Barbara Strozzi, Élisabeth Jacquet de la Guerre, Marianna Martines, Fanny Hensel, Clara Schumann, Lili Boulanger y Elizabeth Maconchy. Són quatre segles d’història de la música a Europa que van des de la Florència del Renaixement fins a l’Anglaterra del segle XX.

L’autora adverteix, però, que per damunt de tot, aquestes dones eren pragmàtiques, no intentaven afegir-se a una tradició femenina ni crear-la, i tampoc esperaven trobar una mestra o una mentora. Recorda que treballaven  invariablement en una cultura musical dominada per homes enfrontant-se repetidament als atacs contra la seva reputació. Diu Beer que escrivien el que podien i quan podien. Si només se’ls permetia fer música sacra, doncs música sacra; si només els deixaven compondre lieder, doncs hala, a escriure lieder.

Beer recorda com la pressió social feia que a vegades les mateixes compositores no es consideressin com a tals. Un cas clar és el de Clara Wieck que havia escrit la seva renúncia: «Hi hagué un temps en què jo creia tenir talent creatiu, però he renunciat a aquesta idea; una dona no ha de tenir el desig de compondre: si cap no ho ha pogut fer, perquè ho hauria de poder fer jo?». O el que pensava Nadia Boulanger, professora de composició de fama mundial: «Els artistes només pensen en el seu art i ho consideren totalment incompatible amb les alegries de la vida familiar. Des del dia en què una dona vol representar l’únic paper que veritablement li correspon, el de mare i esposa, és impossible que a més pugui ser artista».

Abans del llibre d’Anna Beer, la compositora i arquitecta Anna Bofill Levi havia fet una aproximació a la història de la creació musical de les dones amb el seu assaig Los sonidos del silencio (Aresta Mujeres, 2015) on fa un repàs des de l’antiguitat fins als nostres dies i constata que en el terreny de la investigació de la creació artística de les dones, el de les compositores ha anat molt pel darrere de les que s’han fet en el camp de la literatura i de les arts plàstiques.

A diferència del llibre de Beer que se  centra només en vuit compositores, el de Bofill és exhaustiu, amb una voluntat que sembla notarial. S’hi troba des de Hildegarde von Bingen (1098-1179) i el seu món místic medieval, Maddalena Casulana (1544-1590) que en ple Renaixement va ser la primera compositora que va tenir obra publicada, fins a les contemporànies Kaija Saariaho (1952), i les espanyoles Pilar Jurado (1968) i Elena Mendoza (1973).

Els llibres d’Anna Beer i Anna Bofill són una eina imprescindible per descobrir un món fins ara exclòs.

Segons Bofill, l’ocultació de les compositores al llarg de la història és un fenomen difícilment explicable si no s’utilitzen criteris de la psicoanàlisi, de la teoria del comportament o de les construccions culturals i dels estereotips de gènere. «Les dones creadores distorsionaven l’ordre patriarcal en el qual calia anular l’habilitat, la intel·ligència, i el saber de les dones», escriu l’autora.

Ara ja no es pot dir que les dones no han estat compositores, que no n’hi ha hagut i ni tan sols preguntar-se on són, diu Bofill. Només a la International Encyclopedia of Women Composers hi ha registrades 6.000 compositores tot i que en altres compilacions hi ha fins a 9.000 entrades. Alguna cosa a dir, Sir Thomas Beecham?