Wilhelm Furtwängler va ser un dels directors més grans del segle XX. Titular de la Filharmònica de Berlín del 1922 al 1945 i després, del 1952 fins la seva mort dos anys després, sabia reproduir l’essència d’aquella orquestra que encara avui és una de les millors del món. Era una essència que arrelava en el postromanticisme i a la qual ell va donar un forma pròpia i única. El nazisme va fer del director un personatge contradictori, crític amb el règim i alhora el seu portaestendard cultural. No va deixar de dirigir l’orquestra berlinesa durant la guerra i de fer-ho a la seva ciutat. Ara es poden escoltar els enregistraments radiofònics dels concerts fets per la Filharmònica sota la seva batuta durant els anys bèl·lics, uns concerts que ni són ni poden ser asèptics, amarats d’una tremenda realitat.

El segell discogràfic de la Filharmònica de Berlín ha produït un cofre amb aquells enregistraments: Wilhelm Furtwängler. Les gravacions radiofòniques 1939-1945. L’estoig conté 22 discs compactes híbrids realitzats amb les tècniques més avançades del Super Àudio CD (SACD), acompanyats d’un volum de 184 pàgines amb assajos d’especialistes sobre el director i el seu treball al capdavant de la gran orquestra.

Crític amb el nazisme, el director era alhora la bandera cultural del pervers règim hitlerià.

Furtwängler no estava afiliat al Partit Nazi. És més, es va manifestar públicament contrari a les lleis racials, va defensar els músics jueus de la filharmònica berlinesa així com la contribució hebrea a la cultura alemanya, va ajudar a fugir molts perseguits i no es va estar de criticar a la premsa les mesures imposades contra els compositors que el nazisme considerava que feien música degenerada com era el cas de Paul Hindemith o Arnold Schönberg. També dirigia obra d’un compositor prohibit per jueu com era Felix Mendelssohn. Es negava a saludar amb el braç alçat i tampoc signava les seves cartes, fossin oficials o no, amb el Heil Hitler de rigor.

Però tot i el rebuig a la ideologia i a les pràctiques nazis, Furtwängler no es va moure d’Alemanya durant la Segona Guerra Mundial. Malgrat les constants i esgotadores picabaralles amb els jerarques nazis, el director considerava que conservar la música era responsabilitat seva, que la música era quelcom important per als alemanys, però aquesta actitud el que feia era donar un gran prestigi al nazisme que podia presumir internacionalment de tenir a Berlín, una de les millors batutes del món, si no la millor.

Crític amb les seves polítiques, el director era alhora la bandera cultural del pervers règim hitlerià. I aquesta era la gran contradicció en què va viure abans, durant, i després de la guerra com es va fer ben palès durant el procés de desnazificació al qual els aliats el van sotmetre l’any 1946, sembla ser que per voluntat del futur president dels Estats Units, Dwight D. Eisenhower, quan era Governador Militar de la Zona d’Ocupació Americana. D’aquell procés Furtwängler en va sortir exonerat.

 

Cultura i poder

Aquella confrontació no resolta entre cultura i poder, entre art i política, l’explicava bé el dramaturg Ronald Harwood a la seva obra Taking Sides sobre l’acusació de col·laboracionisme amb el règim nazi contra el músic alemany, una obra que Ferran Madico primer i anys després l’actor i director Josep Maria Pou van portar als escenaris catalans amb el títol de Prendre Partit.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Furtwängler no va deixar de dirigir la seva orquestra durant la guerra sabent que a primera fila hi hauria els capitosts del règim i fins i tot el mateix Hitler. Aquells concerts dedicats bàsicament al repertori simfònic i concertístic dels grans compositors alemanys com Beethoven, Brahms, Bruckner, Schubert, Schumann, Richard Strauss, Weber o Wagner, però també Händel, Gluck o Mozart, i fins i tot Sibelius o Ravel, i obres del mateix director, eren transmesos per la ràdio. Furtwängler sabia bé que aquella música podia portar una mica de serenor a unes persones que vivien sota les bombes, que patien pel destí dels seus fills al front i als quals la vida, el dia a dia, els resultava cada vegada més difícil.

Els llocs on es feien aquests concerts assenyalava també un recorregut pel mapa berlinès de la guerra. Normalment l’orquestra actuava a la seva seu situada en una antiga pista de patinatge del barri de Kreuzberg, però també ho feia a la Haus des Rundfunks, la Casa de la Ràdio, i quan convenia a la propaganda nazi, ho feia a les fàbriques, com un cèlebre concert a la fàbrica AEG el febrer del 1942.

Han passat més de setanta anys per poder aplegar tots els concerts de la Filharmònica radiats durant els anys de la guerra.

Els dies 9, 10, 11 i 12 de gener del 1944 Furtwängler encara dirigia la Filharmònica a la seva seu, concretament portava la batuta del Concert per a violí de Beethoven. Quan l’auditori va ser bombardejat a finals d’aquell mes, el director i els seus músics van començar a peregrinar per diversos llocs de la ciutat. Primer, a la Staatsoper Unter den Linden, i quan les bombes també van destruir aquell teatre, els filharmònics van anar a raure a l’Admiralpalast de la Friedrichstrasse.

 

1.500 cintes de clàssica

Quan les tropes soviètiques van ocupar la Haus des Rundfunks l’oficial Konstantin Adzhemov que era pianista i crític musical va enviar a Moscou unes 1.500 cintes de música clàssica entre les quals hi havia les gravacions dels concerts de Furtwängler. Anys després la discogràfica russa Melodya va publicar algunes cintes amb poca qualitat. Han passat més de setanta anys abans no s’han pogut aplegar tots els concerts de la Filharmònica radiats durant els anys de la guerra.

Ja fos per un genuí interès musical o per pillatge, l’acció de l’oficial soviètic va tenir la virtut de preservar un patrimoni que va més enllà del que és estrictament artístic. Dues interpretacions de qualsevol obra no són mai iguals. En aquest cas les diferències han de ser més paleses. No pot ser el mateix interpretar, per exemple, la Simfonia n. 1 de Johannes Brahms en un clima pacífic o d’exaltació nacionalista abans de la guerra, que fer-ho el gener del 1945, dies abans que els líders aliats es reunissin a Ialta per organitzar la postguerra quan estava clar que per a Alemanya tot estava perdut.

En una ocasió i després d’una de les moltes disputes de Furtwängler amb Joseph Goebbels en la qual el ministre de la propaganda nazi havia acabat enredant el músic, el jerarca des de la seva indigna superioritat se’n va riure al seu diari escrivint sobre «la increïble ingenuïtat dels artistes». Goebbels no va acabar davant d’un tribunal perquè abans es va suïcidar, ell i la seva dona, després de matar els fills. De l’«ingenu» Furtwängler ens ha quedat un llegat musical que ja era enorme i que ara ha crescut amb uns enregistraments en els quals la vida i la música són una sola cosa.