La presó és la pena màxima que el nostre ordenament jurídic preveu per tal de garantir el respecte dels drets fonamentals que funden la convivència de qualsevol societat democràtica. Com els juristes acostumem a dir, el dret penal (i en especial la pena de presó) constitueixen la ultima ratio, quan totes les altres maneres de procurar el respecte als drets han fracassat. Per això el dret penal i el dret processal penal d’una societat democràtica estan teixits d’un conjunt de garanties per als ciutadans acusats d’haver comés un delicte, des del principi de legalitat penal (que les lleis –lleis elaborades pel Parlament com a Lleis Orgàniques- que preveuen els comportaments delictius i les penes siguin prèvies a la comissió del delicte i determinen precisament el contingut dels comportaments penalment prohibits) al principi de presumpció d’innocència (que suposa un procediment penal acusatori, on l’acusació ha de provar que l’acusat ha comès els comportaments delictius mostrant que el relat que sorgeix de la instrucció és el més plausible de tots els possibles i que no considera ningú culpable fins que és dictada una sentència ferma al respecte).

La presó preventiva és una institució «sospitosa» en el dret d’una societat democràtica. S’aplica a persones que encara són, d’acord amb el nostre sistema jurídic, innocents.

Per això, la presó preventiva és una institució «sospitosa» en el dret d’una societat democràtica. S’aplica a persones que encara són, d’acord amb el nostre sistema jurídic, innocents. Per tant, ha de ser aplicada només de manera molt excepcional. El més gran teòric actual de les garanties penals, el filòsof italià Luigi Ferrajoli (Diritto e Ragione, 1989), que és com un Beccaria entre nosaltres, té unes magnífiques pàgines contra la presó preventiva. Fa un recorregut per tots els teòrics de la modernitat il·lustrada (Hobbes, Diderot, Voltaire, Condorcet, Bentham i el mateix Beccaria) per mostrar-nos que tots sostingueren que la pena de presó només es justifica després d’haver provat en un judici just que l’acusat ha comès el delicte que se l’imputa. I ens conta com la institució de la presó preventiva només fou admesa pels clàssics en casos de necessitat extrema. La nostra Llei d’Enjudiciament Criminal, als articles 503 i 504, d’acord amb aquests principis, estableix tres casos en els quals la presó provisional pot ser admesa: reiteració delictiva, risc de fuga i destrucció o ocultació de proves. Amb el pas del temps aquesta institució es va convertir en un instrument de defensa social, basada en la presumpció de perillositat del detingut, contrària al principi liberal de la presumpció d’innocència, arribant a l’extrem del Dret processal del nazisme que va considerar suficient per la presó preventiva l’anomenada «alarma social».

Doncs bé, primer la Magistrada de l’Audiència Nacional, Carmen Lamela, i després el Magistrat del Tribunal Suprem, Pablo Llarena, els dos en funcions de Jutges Instructors, van considerar que els anteriors membres del govern de la Generalitat, l’anterior Presidenta del Parlament i els dos líders dels moviments socials (Jordi Cuixart i Jordi Sánchez) entraven en les categories de possible fuga o possible reiteració delictiva. El mateix Ferrajoli, de manera encertada, argumenta que el perill de possible fuga procedeix de la mateixa institució, si aquesta s’usés de manera molt restrictiva, el perill s’esvairia. La possibilitat de reiteració delictiva, interpretada restrictivament, es refereix a possibles delinqüents de delictes molt greus per la vida i integritat física de les persones, el comportament dels quals podria tenir conseqüències irreparables (pensem en assassins en sèrie o en violadors compulsius). Però ¿com argumentar aquesta possibilitat respecte de persones el comportament de les quals mai no va posar en perill cap d’aquests béns dels altres? Un ús constitucional, respectuós dels drets, de la institució de la presó provisional, un ús que ha de ser molt restrictiu, desempara l’aplicació de la institució en aquests casos. La història d’Espanya dels dos darrers segles (des del seu primer codi penal modern, el de 1822 fins ara) mostra la temptació d’usar el codi penal per perseguir la dissidència política, per això la nostra història està plena d’exiliats per motius polítics. La democràcia constitucional de 1978 era un règim que havia d’acabar amb aquesta pràctica i, per desgràcia, no ha estat així. Veurem, a continuació, si és raonable la imputació dels delictes més greus dels quals se’ls acusa: rebel·lió i sedició.

Al primer m’hi vaig referir en un article al diari Ara («Conspiració, rebel·lió i Ocean’s Fourteen», 12-4-2018). Usaré aquí la mateixa metàfora que usava llavors. Suposem que catorze lladres professionals, per això la referència a la sèrie de pel·lícules sobre Danny Ocean, es plantegen robar algunes obres d’art d’un museu important. Es reuneixen amb aquesta finalitat i duen a terme multitud d’actes preparatoris: aconsegueixen fraudulentament els plànols del museu, els torns dels encarregats de la seguretat, els mecanismes d’alarma, etc. I, és clar, cometen determinats delictes de furt, per exemple. És més, proven si estan en condicions d’anul·lar alguns dels circuits d’alarma i tenen èxit en el seu propòsit, per conèixer quant de temps precisa el museu per restaurar-los. I cometen alguns delictes de danys, també subornen alguns dels vigilants del museu. Però després de totes les anàlisis, arriben a la conclusió que no reuneixen les condicions per cometre el robatori que estaven planejant i decideixen no executar-lo. Doncs bé, suposem que la policia obté les gravacions de totes les seves reunions i pot provar els delictes de furt, danys i suborn comesos. S’obre la instrucció i el jutge encarregat decideix processar-los per tots aquests delictes i, també, pel delicte de conspiració per al robatori del museu o, encara més, per temptativa de robatori.

Crec que la posició de la doctrina penal més autoritzada seria que l’instructor comet un error greu en qualificar el comportament dels lladres. Els lladres poden ser processats pels delictes consumats mentre elaboraven el seu pla; però els seus altres actes preparatoris –per reprovables que ens semblin des del punt de vista moral- no són punibles. I no ho són perquè el nostre codi penal (article 17.1) de manera molt raonable estableix que per haver conspiració cal comptar amb «dos o más personas (que) se conciertan para la ejecución de un delito y resuelven ejecutarlo». En el cas fictici d’Ocean Fourteen, tenim catorze lladres que es concerten per l’execució d’un delicte però resolen no executar-lo.

Els fets del 20 de setembre pretenien dificultar la tasca de la policia judicial i de la funcionària judicial en el seu registre de la Conselleria d’Economia.

En la meva opinió, una cosa similar, anàloga, ocorre amb la interlocutòria de processament del 21 de març del Magistrat LLarena. La interlocutòria exposa, de manera molt raonada, que alguns membres de l’anterior govern de la Generalitat, alguns càrrecs polítics importants de la coalició Junts pel Sí i també els presidents de l’ANC i d’Òmnium Cultural, planejaren declarar la independència de Catalunya i imaginaren escenaris en els quals tal declaració hagués d’anar acompanyada per «actuar violentamente» (aquesta és l’expressió de la resolució judicial). I, a partir d’aquesta constatació, assumeix que els fets del 20 de setembre de l’any passat davant la Conselleria d’Economia o la decisió del President i el Conseller de l’Interior de dur endavant el referèndum de l’1 d’octubre malgrat conèixer que podia actuar-se violentament, com estan vinculats amb el pla de declarar la independència constitueixen un «alzamiento público y violento» amb aquest objectiu i, per tant, constitueixen el delicte de rebel·lió de l’article 472 del codi penal, castigat amb una pena de 15 a 20 anys de presó. Però això és òbviament fals. Els fets del 20 de setembre pretenien dificultar la tasca de la policia judicial i de la funcionària judicial en el seu registre de la Conselleria i això és constitutiu, potser, d’un delicte de coaccions i, segurament, de desordres públics i danys. Nogensmenys, no és un delicte de rebel·lió perquè no pretenien amb aquests actes la proclamació de la independència. És cert que mentre el delicte de robatori és de resultat, el de rebel·lió és, com diuen els penalistes, de mera activitat –no cal, com en el primer cas, obtenir el que es pretén per cometre el delicte-, però el tipus requereix la connexió causal entre l’actuació violenta i la proclamació de la independència. I aquesta connexió no hi és.

La decisió de seguir endavant amb el referèndum de l’1 d’octubre, malgrat saber que podrien produir-se lesions i danys, pot tal vegada atribuir aquests delictes com a inductors o cooperadors necessaris a les autoritats que, podent evitar-los, no ho van fer; però tampoc aquests actes pretenien altra cosa que fer possible dipositar les paperetes a les urnes, i no eren actes per proclamar la independència. Tampoc, en la meva opinió, es pot acusar-los d’un comportament qualificable de sedició, que el nostre codi penal (article 544) defineix així: «Son reos de sedición los que, sin estar comprendidos en el delito de rebelión, se alcen pública y tumultuariamente para impedir, por la fuerza o fuera de las vías legales, la aplicación de las Leyes o a cualquier autoridad, corporación oficial o funcionario público, el legítimo ejercicio de sus funciones o el cumplimiento de sus acuerdos, o de las resoluciones administrativas o judiciales».

Els actes de violència, si els va haver, mai no van tenir una connexió causal amb la declaració d’independència ni van representar un alçament tumultuari.

Per tal de mostrar-ho cal fer ús del que els juristes coneixem com a argument sistemàtic, consistent a relacionar aquest precepte amb altres del mateix cos legal per tal d’harmonitzar-los. La versió més lleu del delicte de sedició té prevista una pena de 8 a 10 anys de presó. Nogensmenys, envair mitjançant la força, violència o intimidació les Corts generals o una Assemblea legislativa d’una comunitat autònoma té prevista una pena de tres a cinc anys (article 493) o de dos a quatre anys (article 503) la invasió violenta del lloc on estigui reunit el Consell de Ministres o l’òrgan executiu d’una comunitat autònoma. Qualsevol, crec jo, pot percebre que aquests comportaments són més greus que el fet d’impedir a un funcionari judicial dur a terme la seva tasca i, a fortiori, han d’estar més penats que l’anterior. Per tant, el comportament del 20 de setembre no pot ser qualificat de sedició.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Els processats per la interlocutòria del Magistrat Llarena poden ser acusats de desobediència, prevaricació, malversació de cabdals públics, però no poden ser processats ni per rebel·lió ni per sedició.

Òbviament els processats per la interlocutòria del Magistrat Llarena poden ser acusats d’altres delictes: desobediència, prevaricació, malversació de cabdals públics, delictes inclosos a la interlocutòria. Però no poden ser processats ni pel delicte de rebel·lió ni pel de sedició, perquè els actes de violència, si els va haver, mai no van tenir una connexió causal amb la declaració d’independència ni van representar un alçament tumultuari de la gravetat que precisa la sedició.

Més encara, quan el dia 27 d’octubre el Parlament va declarar formalment la independència, els actes de les autoritats catalanes van ser clarament una expressió de la seva decisió de no connectar-los amb cap actuació violenta. A aquest acte no va seguir cap de les actuacions que podien esperar-se. Diferent seria si una vegada declarada, o poc abans, els responsables del govern s’haguessin atrinxerat en els edificis del govern de la Generalitat i haguessin cridat els ciutadans a ocupar els carrers per defendre’ls. No obstant, i per fortuna, això no va ocorre.

¿No hauria estat més raonable processar-los per desobediència, no fer ús de la presó provisional i iniciar un procés fàcil d’instruir, fàcil perquè les proves estaven com qui diu preconstituïdes –donat que hi havia els requeriments desatesos del Tribunal Constitucional- i condemnar-los a les penes previstes de multa i inhabilitació per l’exercici de càrrecs públics, però no de presó? La inhabilitació, crec jo, era la sanció proporcionada a l’ús fraudulent que havien fet de les seves prerrogatives com a membres del govern o com a representants legislatius, una condemna –en un procés dirigit pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, més d’acord amb les nostres normes de competència- idònia pel seu comportament deslleial.

Una magnífica poeta russa, Anna Akhmàtova, que va haver de patir la persecució incessant i per dècades del sistema tirànic de Stalin, ho va dir millor que jo ho sabria dir, i per això els seus versos donen títol a la meva contribució:

No sóc en absolut profeta.
La meva vida és clara com un riu.
Senzillament no m’abelleix cantar
Al so que fan les claus de les presons.