L’acceleració dels temps polítics, socials i econòmics és una tendència que s’ha intensificat en l’última dècada impulsada per la velocitat de vertigen del desenvolupament tecnològic i dels costums associats. No hi ha lideratge que resisteixi per molt de temps el repte de la fiscalització extrema de les xarxes. Rar és el país o la regió on s’esgoten les legislatures. Mai els carismes no s’havien erosionat tan aviat i no s’havien fabricat mai en menys temps els recanvis. O els recanvis dels recanvis.

La societat accelerada ha laminat les majories polítiques i ha abocat els partits a una cultura de consens per a la qual no solen estar preparats. Per això continuen defugint el sacrifici que implica tot pacte. Sovint, en la conversa política, s’anomena consens allò que hauríem de considerar concessions entre formacions afins: coalicions entre l’esquerra i el centre esquerra, o entre el centre i el centre dreta. Però només en casos molt concrets les formacions antagòniques es donen la mà per governar juntes en una grossen koalition.

Si a la falta de lideratges i a la dificultat d’articular consensos entre partits de diferents ideologies hi sumem un nou eix separador com és el dels nacionalismes enfrontats, el resultat serà, per exemple, Catalunya. I si s’hi afegeix un tercer antagonisme, el de la ciutat versus el territori que l’envolta, tindrem Barcelona, la Barcelona caleidoscòpica d’avui. Què ens suggereix el complex desenllaç de les eleccions del 26-M, més enllà de les conseqüències que pugui tenir en la gestió del dia a dia? És probable que la millor manera d’avaluar el resultat de les municipals sigui situar primer el llistó en el qual s’hauria de fixar una ciutat global com Barcelona.

El concepte de postmetròpolis, encunyat per l’urbanista californià Edward W. Soja, seria una de les moltes referències possibles. L’elegim perquè subratlla, per contrast, les principals carències d’una Barcelona que no acaba de decidir com vol presentar-se al món.Parlem de la postmetròpolis (la metròpolis postmoderna) en l’accepció que es refereix a la superació a través de la tecnologia i a través dels nous costums urbans de les estructures metropolitanes preexistents.

Superar les realitats metropolitanes heretades del segle XX suposa concebre una xarxa de serveis optimitzada pel desenvolupament de la tecnologia 5G; combinar aquestes noves interconnexions amb un mercat d’habitatge menys injust i més adaptat a la crisi climàtica o avançar cap a un nou concepte de seguretat i de transport en el qual la densitat de la població (la concentració davant la dispersió) sigui un factor a tenir molt en compte a l’hora de fer planejament urbanístic.

 

Sense metròpolis

Mentre les metròpolis globals es disposen a assumir aquests reptes revolucionaris a partir d’una realitat preexistent, Barcelona ho fa amb el llast d’haver-se saltat la revolució prèvia, és a dir, la metropolitana. Com es pot ser postmetròpolis si encara no ets metròpolis? Quin sentit té plantejar-se el desenvolupament de noves xarxes tecnològiques d’àmbit metropolità si encara estan per construir les analògiques, com la millora sempre pendent d’una xarxa de Rodalíes que té unes prestacions més pròpies del segle XIX que del XXI?

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Aquest article està escrit abans del desenllaç de les negociacions sobre l’alcaldia de Barcelona. Però, en qualsevol cas, en vista d’un repartiment tan fraccionat de vots, no es pot dir que els votants de la capital hagin apostat per un lideratge indiscutible respecte a un entorn en el qual les alcaldesses i els alcaldes del PSC han recuperat o consolidat majories absolutes (a l’Hospitalet, Santa Coloma de Gramanet, Cornellà o Sant Boi).

Es podria pensar d’entrada que aquesta coincidència d’ajuntaments d’un mateix color polític reforçats per les urnes pot jugar a favor de la reconstrucció metropolitana. Però és improbable que en aquest panorama de lideratges consolidats emergeixi la possibilitat d’un pacte que comporti cessions de sobirania a una entitat superior, encara que alguna de les alcaldesses, com Núria Marín a l’Hospitalet, hagin apostat obertament durant la campanya per l’elecció directa d’un alcalde metropolità. La debilitat i la necessitat funcionen millor com a motor de canvi que l’opulència.

Recordem si no l’últim gran exemple europeu de conversió de ciutat en metròpolis. Lió, una urbs amb només mig milió d’habitants, va fer el 2015 un salt a l’integrar els municipis del seu entorn en una àrea metropolitana, el Grand Lyon, que arriba als 2,2 milions. Entre les mesures d’estalvi, el Govern francès va impulsar la Llei de Modernització de l’Acció Pública Territorial, que propiciava la concentració de municipis. Des d’aleshores, el Grand Lyon constitueix la segona regió metropolitana de França, per darrere de París.

La construcció metropolitana, que va tenir una certa presència a l’última campanya electoral i que organitzacions empresarials i associacions privades com Barcelona Global continuen impulsant, ha tornat a desaparèixer de les agendes dels responsables polítics municipals. Fins al dia en què assisteixin a un debat sobre urbanisme i es vegin obligats a fer algun tipus de declaració cosmètica. Ningú no està disposat a perdre competències. En especial, l’eix del Baix Llobregat, sobre el qual gravita l’actual poder metropolità.

 

Voladura pujolista de la CMB

Amb el temps, la voladura controlada de la Corporació Metropolitana de Barcelona el 1987 serà considerada com una de les obres més duradores del pujolisme, una operació de demolicó que va servir per minimitzar l’hegemonia que Barcelona anava a exercir en el futur sobre el territori. Amb la inestimable ajuda d’una llei electoral que brinda a les comarques menys habitades una sobrerepresentació en el Parlament de Catalunya. El resultat de tot aquest procés és una àrea metropolitana desestructurada per l’absència d’una planificació centralitzada. I amb el risc d’empitjorar i seguir el camí de ciutats com el Los Angeles que descriu el geògraf Jared Diamond en l’especial «Cities» de la revista National Geographic, publicat el mes d’abril passat. Canvieu propietaris individuals per municipis i s’apreciarà millor el paral·lelisme:

«A Los Angeles, la meva ciutat, els drets dels propietaris individuals són considerats sagrats. El resultat és una situació de tot està permès, un plantejament que causa desavantatges a molts individus i comunitats. Es permet qualsevol tipus de casa, l’arquitectura local no té un caràcter específic. La coberta vegetal està desapareixent, les temperatures estan pujant, la terra remoguda amb presència de pesticida dels grans propietaris acaba als terrenys del veí. Per pescar a les aigües de la badia qualsevol pot comprar una llicència –ningú no fa preguntes– el que provoca una disminució de la presència de peixos…»

Massa distòpic? Situacions recents com la deslocalització de la delinqüència d’un municipi a un altre de l’àrea metropolitana (del Raval barceloní al barri de La Mina a Sant Adrià de Besòs) o la constant amenaça de la contaminació per culpa de les deficients infraestructures de transport (la poca fiabilitat de la xarxa ferroviària obliga molta gent a utilitzar el transport privat per accedir i sortir de Barcelona) són reflexos preocupants del model de Los Angeles. Com ho és també la dispersió d’habitatges en urbanitzacions ineficaces i insegures per falta d’una encertada gestió del sòl.

Els anys transcorreguts des que es va iniciar el procés independentista ja han tingut les seves conseqüències en forma de polarització ideològica en l’àmbit territorial. L’independentisme consolida la seva presència al territori mentre es va retirant dels municipis de l’àrea metropolitana. Les últimes eleccions municipals han accentuat de manera significativa aquest procés. Si a Barcelona aquesta tendència és evident (només s’ha registrat un 31,82 % de vots independentistes amb assignació de regidor), és molt revelador el cas de la segona ciutat de Catalunya, l’Hospitalet, on el percentatge es redueix al 16,21 %. El contrast amb ciutats com Girona (64,6 %) o Vic (78,09 %), totes dues de gran valor simbòlic per al moviment independentista, demostra l’accelerada configuració de dues catalunyes antagòniques en el terreny polític.

Les dificultats d’una Barcelona mancada d’estructures d’estat metropolitanes es poden anar pal·liant amb imaginació i audàcia política ben combinada: la de les alcaldesses i els alcaldes que han vist avalats els seus projectes a les urnes. Però l’efecte que tindrà l’esquerda creixent entre un territori independentista i una metròpolis no independentista dependrà dels equilibris polítics. Si d’una banda pot acabar afavorint una certa identitat metropolitana, per una altra, amenaça de confinar l’ambició barcelonina dins dels seus estrictes límits municipals. El nacionalisme hegemònic difícilment permetrà el ressorgir d’un poder barceloní que tant li va costar laminar.