window.dataLayer = window.dataLayer || []; function gtag(){dataLayer.push(arguments);} gtag('js', new Date()); gtag('config', 'UA-123062154-1');
Benvinguts a política&prosa |
Núm. 00

Articles

El ‘trumpisme’ de casa nostra

Josep Martí Blanch
Josep Martí Blanch
| 26 oct. 2018

Cap geperut es veu el gep ni cap banyut les banyes. Periodistes, polítics i governants del món sencer (el democràtic) van entusiasmar-se el passat mes d’agost amb l’editorial conjunta d’un bon grapat de mitjans de comunicació dels Estats Units defensant la llibertat d’expressió enfront els atacs del seu president, Donald Trump, que des del primer dia del seu mandat, i també durant la campanya electoral, va començar a titllar-los d’enemic del poble. De fet, l’esport preferit del mandatari nord-americà ha estat i segueix sent la batussa diària amb periodistes i editors. És la seva distracció preferida, la més vistosa i la mediàticament més rendible.

És molt fàcil projectar en els Estats Units (Europa sencera hi té una llarga tradició d’antiamericamisme que dissimula fent-lo passar per antirepublicanisme) l’origen i final de tots els mals. L’idiota Donald Trump dividint la societat americana, el malvat Donald Trump agredint verbalment els mitjans de comunicació perquè no suporta la crítica, el perillós Donald Trump corcant les bases de la democràcia liberal amb la seva determinació per tractar al qui no pensa com ell com a enemic i no com a adversari, l’aspirant a totalitari Donald Trump com a exponent més evident del populisme de nova generació disposat a destruir les bases de la convivència i el respecte.

Mirem sempre lluny, des de fa unes setmanes també al Brasil amb el candidat Jair Bolsonaro a punt de guanyar les eleccions presidencials amb un discurs impossible d’homologar amb els mínims exigibles a un demòcrata del segle XXI, i sempre és en els altres que hi trobem la degradació del tarannà i l’actitud democràtica. Sempre és l’altre el desastre.

L’esport preferit del mandatari nord-americà ha estat i segueix sent la batussa diària amb periodistes i editors.

A Europa també hi posem la mirada de quan en quan, i també ens surt gent estranya i perillosa sobre la qual projectar i confirmar que sempre són els altres els que adopten aquestes maneres que ens semblen tan menyspreables. Malgrat les diferències que puguin tenir entre ells, els posem al mateix sac i els convertim en el símbol del mal i l’amenaça per a les societats convivencials que tant ha costat construir. Es diuen Farage al Regne Unit, Le Pen a França, Orban a Hongria, Salvini a Itàlia. Si qui observa no té servituds ideològiques que li facin diferenciar entre populistes del bé i populistes del mal, podrà fer una llista més llarga i incloure-hi Mélenchon a França, Grillo a Itàlia i tants d’altres, ja que la llista comença a ser inacabable.

El resultat i l’objectiu és sempre el mateix. Busquem permanentment esquenes en les que poder descarregar tots els mals i totes les amenaces. El cabró sempre és l’altre. Que pot ser-ho, no direm que no. Però un cabró, dos cabrons, tres cabrons, no esborren la possibilitat de que n’hi hagi tants i tants d’altres i, sobretot, tampoc que no ho siguem nosaltres mateixos.

Fa setmanes que s’ha publicat el llibre Populisme (Publicacions de l’Abadia de Montserrat), del doctor Ferran Saez Mateu. És probablement un dels millors textos sobre la matèria que s’ha posat a la venda des que aquest assumpte comencés a ser tractat de manera compulsiva en el mercat editorial amb la victòria de Donald Trump als Estats Units i la decisió dels britànics de sortir de la Unió Europea en el referèndum del 2016.

És, senzillament, una lectura obligada si un vol aprofundir en el populisme i si el llibre caigués en bones mans aviat el veuríem traduït a l’anglès perquè és una aportació imperdible per al debat que el món manté sobre aquesta qüestió en aquests moments. El populisme no és ideologia, no és un ideari, és només paraula, discurs, diu Sáez. De fet, és només una manera d’articular el discurs, de fer servir la paraula. També diu que el populisme ha vingut per quedar-se. I el més greu: el populisme no té antídot perquè és hores d’ara l’única manera possible de fer política en el segle XXI. Les tesis de fons de Sáez Mateu són d’un pessimisme racional que fa feredat. Si el volen llegir triïn un moment en el que estiguin forts d’esperit.

El trumpisme, i després de llegir el llibre de Sáez es impossible no compartir-ne la seva diagnosi, només seria l’expressió més visible d’aquests nous temps. És només la icona més famosa de la progressiva universalització d’una manera de fer que usa la paraula com una arma de destrucció massiva de les bases de la convivència. Un pallasso convertit en president del país més poderós de la terra jugant temeràriament amb la paraula usada permanentment i només per atiar els baixos instints dels seus conciutadans, confrontant-los entre ells i eliminar qualsevol punt de trobada convivencial entre els qui pensen diferent. O amb mi o contra mi. O un dels nostres o un dels altres. O patriota o traïdor. Blanc o negre.

Trumpisme a la catalana i a l’espanyola

Pedro Sánchez és un colpista. Els independentistes catalans són nazis. Ciutadans és un partit feixista. La Vanguardia i El Periódico són botiflers al servei del 155. TV3 és una màquina de propaganda separatista. Hem de desinfectar Catalunya. Artur Mas es mereix un bon afusellament. A por ellos, oe,oe,oe. S’ha de treure de Catalunya tota la porqueria groga.

Si allò que es vol dir és massa gros dit en primera persona es repiula allò que hagi dit un altre i santes pasqües.

No cal escriure més exemples i tampoc és necessari atribuir cada frase al seu autor original. Es podria escriure un llibre sencer de sentències com aquestes només amb les declaracions públiques que es faran avui o amb les piulades que els actors polítics i els líders d’opinió catalans i espanyols (incloent-hi especialment periodistes) faran en les properes vint-i-quatre hores, tant se val quin dia sigui.

Carles Puigdemont, posem per cas, utilitza el seu canal de Twitter com si fos un martell per picar el crostó als heretges. Si allò que es vol dir és massa gros dit en primera persona es repiula allò que hagi dit un altre i santes pasqües. D’aquesta manera se li pot dir a Enric Juliana, director adjunt de La Vanguardia, que no és altra cosa que un majordom del poder. La condició de periodista de Carles Puigdemont, ofici al qual sempre ha dit que vol acabar tornant, no li impedeix assenyalar periòdicament aquells mitjans i aquelles persones que combaten o discrepen del seu projecte polític amb la vehemència pròpia de l’inquisidor.

El mateix val per a tants i tants càrrecs del govern català en actiu. Es prem el gatell de la pistola dialèctica amb una facilitat extrema. S’insulta, s’assenyala. Quan el procés va començar formalment, finals del 2012, el sobiranisme construïa el seu discurs sobre la base de l’optimisme i del respecte a l’altre. La demagògia, entesa com la simplificació del missatge fins a l’extrem per fer més atractives les tesis polítiques pròpies, hi era present, com a tots els projectes polítics. Però el sobiranisme institucional tenia també ben presents algunes regles bàsiques i una d’elles era no situar el dissident en la categoria de traïdor, enemic o criat del poder. Això ha saltat pels aires. L’activisme més radical va anar progressivament infiltrant-se cap a les àrees de responsabilitat institucional fins que, a dia d’avui, ja resulta impossible distingir-ne uns i altres. Ha estat el compte anònim de Twitter, el trol, el que ha aconseguit convertir en habitual la seva manera de fer en alguns canals oficials o, si més no, en mans de gent amb responsabilitats institucionals. El riu s’ha desbordat i el trumpisme de la paraula s’ha empeltat en bona part del sobiranisme.

S’argumenta que no hi ha altre camí. Que les circumstàncies (violència 1-0, cacera judicial, empresonaments injustos, etc) no han deixat altra opció que la de defensar-se amb ungles i dents i que finalment es tracta senzillament d’una qüestió de dignitat. Aquest és un argument que, sens dubte, pot servir d’excusa a qui té un comportament trumpista a la xarxa, facilitant-li elements que l’ajuden a autojustificar-se. Malauradament és només una excusa. La veritable raó és que el sobiranisme que així es comporta ho fa des de la convicció que això és un «ells o nosaltres» i que ja no es tracta de convèncer de res ni a ningú sinó de guanyar una batalla final on els exèrcits estan perfectament definits. És només gasolina pel propi motor. Aliment per als propis seguidors. Tocar el nervi del fan. Mantenir atiat el foc de camp on està aquarterat el propi exèrcit.

El sobiranisme institucional tenia ben presents algunes regles bàsiques com ara no situar el dissident en la categoria de traïdor, enemic o criat del poder. Això ha saltat pels aires.

No és nou tot això. Hi ha estat sempre, amb més o menys intensitat i particularment en campanyes electorals. La novetat és que s’actuï així cada dia i des de posicions de responsabilitat política o institucional. Trumpisme a la catalana. Un trumpisme que inclou també algun Steve Bannon de cognoms més propers.

El trumpisme català ni és patrimoni del sobiranisme ni la part d’aquest col·lectiu seduïda per aquesta manera de fer va ser la primera en caure en la temptació de fer-lo servir de forma recurrent. Hi ha un trumpisme previ que ve de lluny. El de Xavier Garcia Albiol netejant Badalona, el trumpisme de naixença de C’s utilitzant la llengua i l’escola catalana com un ganivet esmolat per esbudellar el comú denominador del catalanisme, el del PP recollint ja fa anys signatures «contra els catalans» en la seva campanya contra l’estatut, el de tot l’arc parlamentari espanyol -a excepció de Podemos en els darrers anys- acusant els sobiranistes de totalitaris, nazis, violents i terroristes en potència. En aquest trumpisme previ, que es manté, la novetat tampoc és l’insult sinó la seva recurrència i també el seu ús compulsiu per part de càrrecs electes i governamentals.

I no són només els càrrecs electes, els governs, els polítics de partit, els que aprofitant la desintermediació de les xarxes socials s’adrecen directament als ciutadans amb aquesta artilleria dialèctica. També el periodisme i els mitjans han violentat els principis bàsics de responsabilitat per empeltar-se de maneres trumpistes amb un entusiasme impossible de conciliar amb els mínims exigibles per la seva professió.

Hi ha excepcions, naturalment. Però ja sigui a títol individual (el propi periodista), ja sigui de manera col·lectiva (el mitjà en el seu conjunt) hem assistit en els darrers anys a la degradació de la conversa informativa. Són massa els casos en els que la legítima línia editorial del mitjà s’ha vist superada per la voluntat de convertir la capçalera en un soldat de trinxera de la batussa política.

El mateix serveix pels professionals, amb noms i cognoms, de la informació. Són també massa els casos en els que la mirada pròpia sobre els fets, legítima i irrenunciable, ha esdevingut una excusa per convertir la pràctica del periodisme en una disfressa sota la qual actua impunement només un activista. Trumpisme periodístic, en podríem dir. Sobre aquest punt, costa entendre que no hi hagi una incomoditat generalitzada entre els professionals de la informació cada cop que des del poder se’ls felicita insistentment per allò que han fet (Rajoy als mitjans espanyols després dels fets d’octubre de 2017) o allò que s’espera que facin (actuar com a infraestructures d’estat, en el cas del sobiranisme català).

El periodisme ha violentat els principis bàsics de responsabilitat per empeltar-se de maneres trumpistes amb un entusiasme incompatible amb els mínims exigibles a la professió.

Tenim alternativa al trumpisme?

Costa de veure, francament. Hugh Heclo en el seu llibre Pensar Institucionalment (2011) donava una fórmula molt senzilla -gairebé utòpica- perquè les coses funcionessin raonablement bé.

El professor nord-americà venia a dir, de manera elaborada, que n’hi ha prou que tothom sigui conscient de quina és la targeta de visita que porta a la butxaca i es dediqui a intentar fer bé allò -i només allò- que forma part del seu paquet de responsabilitats directes.

Dit d’una altra manera, fer el que et toca fer sense voler fer la feina dels altres. Els periodistes, periodisme. Els polítics d’oposició, oposició. Els càrrecs governamentals, governar. Aquesta seria la prescripció en positiu. En negatiu, es tractaria de que els periodistes no fessin de polítics a cara tapada, que els polítics de l’oposició no somniessin guerres civils, sinó com convèncer més gent per a guanyar les properes eleccions sense caure en la confrontació irreversible; i que els càrrecs governamentals entenguessin que tenen dret a desenvolupar un projecte i un ideari propi perquè per alguna cosa han guanyat les eleccions però que no tenen dret a governar contra aquells que no els han votat i no comparteixen el seu ideari. Tot plegat, un plantejament massa utòpic en un món que està potes enlaire i amb el principi de responsabilitat absolutament malmès i desprestigiat.

No sortirem de l’atzucac dialèctic trumpista mentre no hi hagi voluntat d’atorgar a l’altre la legitimitat política dels seus plantejaments. Aplicat a Catalunya això vol dir que s’ha d’estar disposat a entendre que hi hagi una part de ciutadans catalans que consideren normal i merescut que hi hagi polítics a la presó.

De la mateixa manera, també cal estar disposat a entendre la legitimitat del sobiranisme per mantenir una agenda de tensió política permanent perquè el problema que planteja mereix una resolució política que de moment se li nega.

Vol dir això renunciar a les pròpies conviccions? De cap manera. Només que les formes, tan menystingudes en els temps de la nova política, són rellevants. Les paraules creen realitats. I no té el mateix efecte combatre a l’altre mantenint un respecte bàsic pels seus posicionaments i reconeixent-li la legitimitat dels seus plantejaments que voler-lo eliminar tractant-lo com un cos estrany, un enemic, un traïdor, un antidemòcrata o un feixista.

Defugir les formes trumpistes sembla hores d’ara un camí certament impossible de recórrer. Qualsevol temptativa de triar paraules que facilitin els espais de convivència és immediatament menystinguda. La moderació en les formes ha esdevingut un insult. La calma és un defecte. Escoltar és de tous. Els esforços pel matís són inútils. Feixistes, nazis, terroristes, mentiders, botiflers, colpistes, totalitaris, traïdors. Aquestes són les paraules de moda. No cal que siguin veritat quan les traiem de la boca. L’objectiu del trumpisme no és descriure els fets, és construir-los. L’objectiu no és seduir ningú, és només mantenir prou emprenyat al fidel, al creient, perquè no abandoni i quan aixequi el cap per sobre de la trinxera al davant no hi vegi conciutadans que pensen diferents si no enemics als que vèncer.

Nazis, terroristes, botiflers, colpistes, traïdors… Aquestes són les paraules de moda. No cal que siguin veritat. L’objectiu del trumpisme no és descriure els fets, és construir-los.

El trumpisme actua des del púlpit de la radicalitat democràtica i diu de sí mateix que és, en definitiva, el darrer guardià de l’essència democràtica. Tot en nom del poble. I en nom del poble, res de matisos. El trumpisme vol ser poble i prova de mimetitzar-se. La política ha d’assemblar-se a la conversa a crits de la barra del bar. La raó està en mans de l’argument simple i la resta, els matisos, són ornamentació il·lustrada. El punt de vista diferenciat és fake news. Com al bar, amb la primera cervesa s’identifica el problema, amb la segona es té ja la solució i amb la tercera, quarta i successives un ja s’ha construït un món a la seva mida.

El trumpisme, també el català i l’espanyol, són una borratxera de simplicitat. Darrere d’aquest suposat estar enamorat del poble hi ha, certament, el pitjor dels insults al mateix poble que tant s’idolatra. Perquè es dona per fet el seu caràcter de xai incapaç d’entendre un raonament complex. Se li nega la capacitat de racionalitzar res, ben al contrari. El populisme entén el poble a la manera com s’ha entès sempre la xusma: pura víscera que no entén raons, així que només cal servir-li emocions. Com més fortes, millor. Regala-li insults a l’adversari i estalvia-li arguments. El que vol el poble són ereccions ràpides d’indignació. D’aquí la necessitat del trumpista de produir tanta pornografia dialèctica.

La democràcia representativa no és només comptar vots. És impossible practicar-la sense els atributs liberals de l’alteritat, el mínim respecte i l’acceptació de l’altre, per allunyat que estigui de les nostres posicions. Són elements desconeguts per al trumpisme triomfant. L’atre és un imbècil, així que no mereix respecte i naturalment acceptar-lo seria una estupidesa. El que cal és abatre’l.

Les excuses del trumpisme

La política catalana, i l’espanyola, viuen temps convulsos des de fa temps. En certa manera podria argumentar-se que l’agenda és tan radicalment complicada que era inevitable que d’una banda i l’altra es caigués en el trumpisme dialectal i en l’assenyalament del dissident. Des de posicions unionistes es podrà argumentar (oblidant, això sí, tots els insults i guerra bruta que va patir el sobiranisme els anys anteriors) que els fets d’octubre del 2017 van ser tan greus que justifiquen que se’l tracti com un enemic a abatre utilitzant qualsevol arma a disposició.

El populisme entén el poble a la manera com s’ha entès sempre la xusma: pura víscera que no entén raons, així que només cal servir-li emocions.

Per l’altra banda, el sobiranisme ve carregat des de fa temps de raons (violència policial 1-0, utilització de recursos públics per eliminar adversaris polítics independentistes, empresonaments justificats sobre uns fets violents que no van arribar a produir-se) i també pot sentir-se legitimat a l’hora de donar per acabat el temps dels somriures adoptant un comportament dialectalment bèl·lic en contraposició al que utilitzava durant els primers anys del procés.

Però cal no oblidar que tothom té sempre una excusa a mida per justificar els seus actes. Uns i altres farien bé de recordar que el mal de l’altre no justifica el propi i que al darrere de qualsevol acció hi ha la decisió individual de fer-la d’una manera determinada i no d’una altra.

El trumpisme sempre es justifica com una reacció necessària. L’original, el de Donald Trump, venia justificat entre els seus defensors per una suposada reacció contra els que prostitueixen els veritables valors americans, contra els lobbistes de Washington que traeixen als Estats Units i als nord-americans.

El nostre, sobiranista o unionista, també pot trobar mil arguments per justificar-se. Però al final, el que significa el trumpisme és la renúncia al mínim principi de responsabilitat en l’exercici de la política i la renúncia a acceptar la complexitat del país a través d’una narrativa que converteix en enemic o boig al que no comparteix la mirada del líder.

No es pot ser molt optimista respecte al futur. Però com a mínim val la pena ser conscients d’on som. Principalment perquè quan els americans tornin a fer una editorial conjunta per defensar la llibertat d’expressió, no oblidar que no ens cal anar tan lluny per trobar actituds similars envers qui pensa diferent.

Per |2018-10-26T13:00:57+00:00divendres, 26 d'octubre de 2018|Articles, Articles. Núm. 00|

Sobre l'Autor/a:

Josep Martí Blanch
Ha publicat recentment Cómo ganamos el proceso y perdimos la república (2017). Dirigeix Forwards, una agència de comunicació amb seu a BCN.
Aquest web utilitza cookies pròpies i de tercers, amb fins tècnics, de personalització de la navegació de l'usuari i d'anàlisi del trànsit de la web. Per a més informació sobre que són les galetes, quines utilitzem i la manera de canviar la seva configuració, pot accedir a la nostra Política de cookies mitjançant aquest enllaç o el que apareix al peu de pàgina. Hi estic d'acord