El 10 de novembre els ciutadans espanyols tornarem a ser cridats a les urnes. Es tracta de la quarta ocasió en menys de quatre anys que se celebren eleccions generals, una cosa mai vista fins ara a Espanya. Des de la transició i fins fa poc les legislatures solien tenir una durada més llarga, però des del 2015 la inestabilitat s’ha apoderat de la vida institucional espanyola. Des d’aleshores tot han estat situacions inèdites: repetició electoral el 2016 per la incapacitat d’investir un president del govern, la primera moció de censura exitosa de la història el 2018, i ara, altra vegada, una repetició electoral, la segona consecutiva.

L’absència d’experiències prèvies fa difícil preveure quins poden ser els resultats de les noves eleccions. La hipòtesi més plausible és aquella que prediu que serà penalitzada la força política percebuda com la culpable de la manca d’acord i del conseqüent avançament electoral. I aquí tots els partits ha mirat d’espolsar-se les culpes però no tots tenen la mateixa responsabilitat.

El principal argument del PSOE és que els dos partits amb qui podria haver fet govern han estat poc cooperatius, perduts per les ambicions personals. Ciutadans, amb qui sumava majoria donant lloc a una coalició mínima guanyadora i ideològicament viable, va preferir traçar una línia vermella a Pedro Sánchez i sacrificar un benefici immediat com era l’entrada al govern, la qual cosa li hagués permès, també, consolidar el partit, per un eventual benefici posterior, superar el PP i erigir-se en la principal alternativa al PSOE, extrem que cap enquesta no albirava.

Podemos, per la seva banda, va exigir, com al 2015, incorporar-se al govern. Els socialistes s’hi van resistir perquè aquesta incorporació no garantia la majoria absoluta i els lligava de mans per a ulteriors negociacions però finalment va accedir-hi, això sí, vetant la presència de Pablo Iglesias a l’executiu i oferint una vicepresidència i tres ministeris, una oferta amb data de caducitat feta el mes de juliol que Podemos va refusar.

De res no van servir les converses de darrera hora quan tota la confiança s’havia esvaït ni l’oferta in extremis de Ciutadans d’abstenir-se a canvi d’unes condicions inassumibles per als socialistes. Al final es va posar de manifest l’escassa utilitat dels nous partits, almenys en termes de formació de govern, en ambdós casos per les ambicions personals i per un excés de tacticisme.

Segurament el PSOE tampoc no s’hi va esmerçar prou. La negativa de Ciutadans l’abocava a una entesa insuficient amb Podemos que el tornava a deixar a mercè dels partits independentistes, una experiència que no volia repetir, i d’aquí que la repetició electoral esdevenia l’opció menys dolenta alimentada per les expectatives de sortir reforçat i governar en solitari amb aliances i acords variables. El PP, és l’únic dels grans partits al qual possiblement no se li pot atribuir cap responsabilitat, ja que va fer el que s’espera del principal partit de l’oposició.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Les eleccions arriben en un moment difícil. La combinació de la gestió a Catalunya de la sentència del judici al procés, l’empitjorament de la situació econòmica i la incertesa de l’Europa post-Brexit plantegen un escenari gens plàcid, sobretot per al PSOE. L’escalfament dels ànims a l’independentisme després de les detencions d’activistes acusats de terrorisme, i la nova crida a la mobilització massiva al carrer, en el benentès que alguns, com el Tsunami Democràtic avalat per Carles Puigdemont, creuen que la resposta a la sentència serà la darrera gran oportunitat per posar en tensió l’Estat, i altra vegada les juguesques del govern i del parlament que al debat de política general va aprovar una resolució avalant la desobediència institucional que va encendre totes les alarmes.

Això explica que es torni a plantejar la possibilitat d’aplicar l’article 155, amb les dificultats que comportaria fer-ho per part d’un govern en funcions i amb les Corts Generals dissoltes, o bé d’activar la Llei de Seguretat Nacional que permetria actuar de manera profilàctica. Torna a planar el fantasma de la tardor del 2017: possibilitat de desbordament social i alguna forma de limitació de l’autogovern.

A tot plegat s’hi ha d’afegir una nova variable, els canvis en l’oferta política respecte a les eleccions d’abril. La decisió d’Íñigo Errejón de presentar-se divideix encara més l’espai de l’esquerra i la seva presència podria absorbir part del votant descontent amb l’actuació de Podemos taponant la recuperació del PSOE.

Per primera vegada hi ha tres partits competitius a l’esquerra i tres a la dreta encara que l’increment de la fragmentació pot ser compatible amb un increment de la concentració de vot en PSOE i PP, que es poden veure reforçats. I a Catalunya, que la CUP hagi optat per concórrer a unes eleccions generals altera l’espai de competència independentista i afecta les expectatives de Junts per Catalunya i ERC.

La campanya serà més curta de l’habitual, vuit dies, un canvi recent previst com a mesura d’estalvi en cas de repetició electoral. D’estalvi econòmic però també d’una disputa partidista que s’ha mantingut des de les eleccions d’abril i que és la responsable del fracàs. La gran incògnita és quina serà la reacció d’una ciutadania fatigada i decebuda amb uns representants que no han estat capaços de complir amb les seves obligacions.

No ha d’estranyar que ja hi hagi veus que demanen introduir canvis institucionals que garanteixin la formació de govern, evitin el bloqueig i la possibilitat que els partits recorrin al botó nuclear de la repetició electoral sols per l’ambició de millorar la seva posició. Al cap i a la fi res no garanteix que després de les noves eleccions la situació sigui millor i que no anem abocats a una tercera repetició.