Sovint hem recitat –o cantat– aquells versos d’Antonio Machado a Proverbios y Cantares:

«Españolito que vienes
al mundo, te guarde Dios.
Una de las dos Españas
ha de helarte el corazón».

Afortunadament, el pacte constitucional del 1978 –en el marc d’una democràcia parlamentària i d’un naixent sistema autonòmic– i el posterior ingrés a la CEE el 1986 van representar la superació de les dues Espanyes machadianes. A hores d’ara, quan la dialèctica guerracivilista i la dinàmica frontista ressorgeixen de nou en l’escenari polític, tant a Catalunya com al conjunt d’Espanya, és de justícia recordar-ho. Val a dir que no es va imposar la tercera via, sinó la primera: la de la democràcia deliberativa i consensual, és a dir, la via del diàleg, la negociació i el pacte. El resultat, això sí, va ser l’emergència d’una tercera Espanya.

Aquest article vol recuperar la veu de dos periodistes –Agustí Calvet Gaziel i Manuel Chaves Nogales, un català i un andalús– que van ser capdavanters en la defensa d’aquesta tercera Espanya. Gaziel i Chaves Nogales, des de les pàgines dels diaris que aleshores dirigien –La Vanguardia i Ahora–, van coincidir a defensar l’esperit liberal, en el terreny polític, i l’esperit crític, en la seva tasca professional, enfront del periodisme de trinxeres. La seves anàlisis i les seves receptes poden ser avui un full de ruta per redreçar el rumb de la política espanyola. Els textos que s’apleguen en aquest article respecten la llengua en què van ser escrits.

«Yo era eso que los sociólogos llaman un ‘pequeñoburgués liberal’, ciudadano de una república democrática y parlamentaria». (Chaves Nogales)

Manuel Chaves Nogales, nascut a Sevilla i establert després a Madrid, es definia així en el primer paràgraf del seu llibre A sangre y fuego: (1937) «Yo era eso que los sociólogos llaman un ‘pequeñoburgués liberal’, ciudadano de una república democrática y parlamentaria». Agustí Calvet Gaziel tenia un tarannà similar. Xavier Pericay, en el pròleg del recull d’articles que aplega en el llibre Cuatro historias de la República, en resumeix el perfil polític: «Gaziel no és republicà. O millor dit, ho és per conjuntura històrica. Gaziel és un burgès liberal que, posem per cas, seria republicà a França i monàrquic a Anglaterra».

 

Au-dessus de la mêlée’

Chaves Nogales ens dibuixa el clima que va desfermar la Guerra Civil: «Después de tres siglos de barbecho, la tierra feraz de España hizo pavorosamente prolífica la semilla de la estupidez y la crueldad ancestrales (…) Ni blancos ni rojos tienen nada que reprocharse. Idiotas y asesinos se han producido y actuado con idéntica profusión e intensidad en los dos bandos que se partieran España». I ens explica després per què va decidir prendre el camí de l’exili (primer a París i després a Londres): «Cuando el gobierno de la República abandonó su puesto y se marchó a Valencia, abandoné yo el mío (…) Caí, naturalmente, en un arrabal de París, que es donde caen todos los residuos de humanidad que la monstruosa edificación de los estados totalitarios va dejando (…) Y aunque sienta como una afrenta el hecho de ser español, me esfuerzo en mantener una ciudadanía española puramente espiritual, de la que ni blancos ni rojos puedan desposeerme».

Gaziel –també exiliat a París el 1936– explica en les seves Meditacions en el desert (1946-1953) la seva defensa de la tercera Espanya: «Durant els mesos d’agost i setembre del 1936, un grup d’exiliats espanyols, intel·lectuals de mena variada, ens reunírem a París (…) Jo vaig proposar amb insistència la creació d’una revista on, sense combatre ningú, per no afegir més llenya al foc, pogués anar-se definint en forma enlairada i serena l’esperit d’una Espanya futura, au-dessus de la mêlée. No vaig pas amagar que, si ho fèiem, seríem furiosament maltractats pels dos bàndols en lluita (…) Tot seguit vaig veure, però, que anava errat d’osques».

«En la lluita salvatge entre tesi i antítesi, ha de succeir la síntesi. I aquesta ens falta en absolut. La tercera Espanya que refongui la roja i la blanca». (Gaziel)

Tanmateix, deu anys després –el maig de 1946– insistia en el seu diagnòstic i en la teràpia proposada: «Una guerra civil només pot superar-se descartant igualment els dos bàndols fratricides que s’abraonaren. En la lluita salvatge entre tesi i antítesi, ha de succeir la síntesi. I aquesta ens falta en absolut. La tercera Espanya que refongui la roja i la blanca. La tercera Espanya, no combatent, sinó pacificadora i reconstructora». Gaziel no s’està d’assenyalar responsabilitats: «La burgesia espanyola –que hauria de ser, com ho ha estat arreu, el suport més ferm d’un règim democràtic– és políticament inepta i curta de mires (…) Quan des del cim de la meva llarga i trista experiència contemplo la desolació actual de la ciutadania espanyola, em sembla que el mal pitjor d’Espanya és la incapacitat congènita, inguarible, de les seves classes dites ‘directores’ i ‘conservadores’, de la burgesia en bloc, per regentar la cosa pública. Les conec molt bé, aquestes classes, per haver-les tractades i sofertes llargs anys».

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

 

Exili sense servituds

En aquest context, tant Gaziel com Chaves Nogales, fan un elogi de l’exili. Chaves Nogales, la de l’exili exterior: «Es preferible meterse las manos en el bolsillo y echar a andar por el mundo, por la parte habitable del mundo que nos queda, aun a sabiendas de que en esta época de estrechos y egoístas nacionalismos el exiliado, el sin patria, es en todas partes un huésped indeseable que tiene que hacerse perdonar a fuerza de humildad y servidumbre su existencia. De cualquier modo, soporto mejor la servidumbre en tierra ajena que en mi propia casa».

I Gaziel, de l’exili interior, a Madrid, després de ser represaliat en tornar a Espanya el 1940: «Per això dono sovint gràcies a Déu, que enmig de tanta misèria m’ha concedit el consol de poder viure ara a Madrid, després de l’enfonsament integral de Catalunya (…) Quan una pàtria jau prostituïda, és molt diferent que sigui la mare pròpia o la mare d’altri. A Madrid l’immens enviliment del país no em fa ni fred ni calor. És cosa per mi prevista, i fins i tot un cert punt pintoresca. A Barcelona, en canvi, la prostitució gairebé integral dels catalans d’avui és cosa que m’esclafa» (30 de setembre de 1946).

Això no obstant, la defensa d’una democràcia parlamentaria i liberal segueix sent la via que ambdós periodistes pregonen. És paradigmàtic, en el cas de Chaves Nogales, el paràgraf final del seu llibre La agonía de Francia (1941). Tot deixant enrere París, ocupat pels nazis, té la clarividència d’escriure aquesta reflexió: «El pueblo francés, en el fondo de su conciencia insobornable, sabe que en ese mito bárbaro del totalitarismo al que se ha sacrificado, no hay nada, absolutamente nada más que una rudimentaria y bestial expresión biológica. Francia sabe, y no ha podido olvidarlo, que hasta ahora no se ha descubierto ninguna forma de convivencia humana superior al diálogo, ni se ha encontrado un sistema de gobierno más perfecto que el de una asamblea deliberante, ni hay otro régimen de selección mejor que el de la libre concurrencia: es decir, la paz, la libertad, la democracia. En el mundo no hay nada más».

«No se ha descubierto ninguna forma de convivencia superior al diálogo, ni un sistema más perfecto que el de una asamblea deliberante». (Chaves Nogales)

De Catalunya estant, en un article a La Vanguardia, Gaziel situava la lluita entre les dues idees d’Espanya en el context de la tasca històrica del catalanisme polític, és a dir, la defensa del l’autogovern i de la pluralitat espanyola. Vet aquí la síntesi d’una reflexió –La pugna entre dos Españas (8/VI/1934)– amb una notable càrrega de fons: «Es imposible entender ni jota de la profunda crisis que atraviesa España (…) si se ignora o pierde de vista el hecho fundamental de que están luchando, en realidad, dos concepciones peninsulares completamente distintas e irreductibles entre sí: la concepción unitarista castellana y la concepción federalista catalana (…) Esta es la razón, la irrefutable razón por la cual a mí, que tuve la suerte o la desgracia de nacer en Cataluña, me desazona infinitamente la terrible discordia que desde 1931 impera entre los catalanes. La encuentro tan estúpida que no la entiendo. La fortuna, más que nuestros propios méritos, nos ha deparado una coyuntura única, históricamente rarísima, para recobrarnos y fortalecernos. Y la estamos empleando en dividirnos».

 

Unitarisme i federalisme

Des d’aquesta òptica, Gaziel evoca avant la lettre la necessària evolució cap a l’esquema de l’Espanya de les autonomies que concretaria la Constitució de 1978: «Hasta que en la Península se alcen, como otros tantos bastiones inexpugnables, los necesarios regímenes autonómicos, nuestra posición de renovadores será en extremo precaria y la España nueva que soñaron nuestros grandes patriotas, nuestros grandes videntes, como Prat de la Riba y Maragall, estará siempre a punto de desplomarse al menor soplo, como un simple castillo de naipes. No nos aniquilemos, pues, los catalanes a nosotros mismos, devorándonos ferozmente en discordias internas. No demos un desastroso ejemplo a los que están aguardando precisamente ver cómo nos va la autonomía, para exigirla ellos. No despreciemos, sobre todo, al adversario. No neguemos su nobleza».

«La burgesia espanyola –que hauria de ser, com ho ha estat arreu, el suport més ferm d’un règim democràtic– és políticament inepta i curta de mires». (Gaziel)

I una digressió final, de la mà de Chaves Nogales, en una crònica des de Barcelona (Ahora, 3/III/1936), amb un títol evocador: «Las grandes paradas de la ciudadanía». A l’article explica el clima que es vivia a la capital catalana a la tornada del president Companys, que complia presó al penal del Puerto de Santa María pels fets del Sis d’Octubre del 1934, arran de la victòria del Front Popular: «Un millón de personas en las calles. Ni un solo guardia. El espectáculo era bonito. He recorrido el trayecto que hay desde Castelldefels hasta el Palacio de la Generalitat, al costado del coche descubierto y rebosante de flores en que volvía el presidente de la Generalitat (…) Con el mismo aspecto patético, a fuerza de sencillez e insignificancia, con que salió ha vuelto. Al ir, únicamente jalonaban su paso las parejas de Guardia Civil que vigilaban la carretera. Al volver, miles y miles de hombres gritaban hasta enronquecer (…) Dentro de poco Companys será, como lo fue Macià, un puro símbolo. Reconozcamos que Cataluña tiene esta virtud imponderable: la de convertir a sus revolucionarios en puros símbolos, ya que no puede hacer de ellos perfectos estadistas. Lo uno vale lo otro».

La crònica de Chaves Nogales acaba amb un comentari que va escoltar aquell mateix dia en un local freqüentat per la burgesia barcelonina: «El desfile –decía alguien– ha sido impresionante y revela la gran fuerza espiritual del pueblo catalán. A nuestro pueblo le entusiasman estas grandes paradas de la ciudadanía. No sabe pasar muchos meses sin provocar alguna. Pero acaso entre una y otra, aunque sólo mediasen tres o cuatro meses, tendría alguien que preocuparse de rellenar el tiempo con una tarea que tal vez no sea del todo superflua: la de gobernar, la de hacer por el pueblo algo más que ofrecerle la ocasión y el pretexto para estos deslumbrantes espectáculos».

Aquesta crònica va ser escrita fa més de 80 anys. També les reflexions de Gaziel. L’actualitat dels seus textos posa en valor l’Espanya nascuda de la Constitució de 1978 i ens esperona a reformar-la i enfortir-la. Perquè, com va recordar Chaves Nogales en plena ensulsiada de França, «hasta ahora no se ha descubierto ninguna forma de convivencia humana superior al diálogo, ni se ha encontrado un sistema de gobierno más perfecto que el de una asamblea deliberante».