La magnitud i la velocitat dels canvis que s’estan produint a tots nivells i que podem observar gairebé en directe en dificulten la seva comprensió i faciliten la passivitat de la ciutadania. Les transformacions ens semblen inexorables com a resultat d’un progrés tecnològic del que no coneixem prou bé les causes i el funcionament i, sobretot, les seves conseqüències, a la vegada que gaudim acríticament dels seus avantatges.

És imprescindible disposar d’un mapa de les revolucions en curs com el que ens proposa Andrés Ortega en un article a eldiario.es (23-06-19). Ortega identifica quatre revolucions interrelacionades i simultànies que són el motor dels canvis que ens afecten: són les revolucions tecnològica, la del canvi climàtic, la geopolítica i la feminista, amb lògiques internes i ritmes diferents que fan molt difícil preveure els escenaris resultants:

Segons com avancin, aquestes quatre revolucions poden donar lloc a mons molt diferents. Per exemple, una matriu A, amb unes classes mitjanes desclassades pels canvis tecnològics, amb suport a sistemes autoritaris i de capitalisme d’Estat com el xinès i tensions internes a Europa a causa d’això, sense un suport real per part de Pequín al consens de París sobre com lluitar contra el canvi climàtic, i amb una frustració en l’avenç de la dona. O una matriu B amb un canvi tecnològic que aconsegueix revertir la desigualtat en una societat superintel·ligent –com la que propugna el concepte japonès de Societat 5.0– en què ningú no es queda enrere, amb una Xina integrada plenament en aquests corrents, que s’obri a més llibertats tot i que encara no a més democràcia, però que contribueixi, amb uns Estats Units menys temorosos a perdre part del comandament, a frenar el canvi climàtic, i una paritat gairebé total entre homes i dones.

Hi ha altres matrius, o escenaris simplificadors possibles, amb altres variables com la del també ràpid envelliment d’una part del món (la Xina, Europa), enfront d’un altre (l’Índia, Àsia, l’Àfrica i les Amèriques). En tot cas, aquestes revolucions avancen molt més ràpid del que ens pensàvem fa tan sols uns anys.

«Els proeuropeus han de convertir-se en els nous insurgents», sosté Giuliano da Empoli.

Que es produeixin uns o altres escenaris no té perquè ser fruit del determinisme tecnològic ni de l’atzar, en absència de la voluntat humana, desbordada per la impossibilitat de processar la complexitat i incapacitada per a participar en la deliberació pública i en els procesos de decisió. És veritat que el voluntarisme té mala fama, àmpliament justificada per les aberracions provocades per decisions errònies i arbitràries acumulades en el decurs de la història, però sense assumir el risc de prendre decisions incertes què en queda de la llibertat humana?

Avui és oportuna una certa reivindicació del voluntarisme cívic perquè les conseqüències problemàtiques dels canvis en curs no podem esperar que es resolguin automàticament per un deus ex-machina tecnològic ni tampoc per l’acció política institucional desvinculada dels batecs de la societat.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

L’aparició del nacionalpopulisme és una de les conseqüències indesitjades del trasbals general. Per combatre’l, Giuliano da Empoli, president del think tank europeista Volta, en un article a Le Monde (7-06-19) fa una crida al voluntarisme de la societat civil i especialment al món de les idees i de la cultura per abandonar la còmoda passivitat i organitzar una euroguerrilla per menar el combat ideològic i disputar l’hegemonia cultural:

Matteo Salvini i Viktor Orbán no prendran el control de la Unió Europea després de les eleccions del 26 de maig. Pel que fa a les idees, en canvi, es corre el risc que romanguin durant molt de temps els amos del joc, establint el to i fixant l’agenda del debat. Perquè fins i tot els seus oponents més ardents han integrat els seus arguments i els utilitzen, més o menys conscientment, en els seus discursos.

En termes culturals, els nacionalistes han esdevingut el nou establishment. Això significa que els proeuropeus han de convertir-se en els nous insurgents. Una posició incòmoda, sens dubte, i a la qual no estem habituats. No obstant això, és important prendre’n nota i extreure’n les conseqüències.

Només una autèntica euroguerrilla d’idees podrà qüestionar l’hegemonia cultural del populisme nacional. Però, quines són les formes que un moviment d’aquest tipus podria prendre? (…)

Avui, els únics apassionats d’Europa són els seus enemics. Els Viktor Orbán, que afirmen encarnar els veritables valors d’Europa contra la decadència dels degenerats liberals de l’Oest. Els Steve Bannon que somien amb formar nous gladiadors del poble als monestirs del segle XIII. Philippe de Villiers que reconstrueix la història de la Unió com una novel·la d’espies orquestrada per la CIA. Si volem lluitar contra la seva visió, hem de començar a construir una història que, almenys, sigui tan emocionant com la seva.

Per això, l’euroguerrilla no només és per a polítics, sinó també per a escriptors, directors i creadors de videojocs …

 

Animar-se a parlar

En el nostre àmbit més proper i en relació al problema català que bloqueja el futur d’Espanya i de Catalunya, es requereix també una pulsió semblant en contra de la resignació i la passivitat. És la pulsió que mou el jutge Miguel Pasquau a fer una crida en favor d’una ofensiva per la convivència a Espanya (CTXT, 22-06-19), amb una pretensió tan senzilla com «il·lusa» d’animar a parlar a un tipus de catalans i la resta d’espanyols  que porten temps sense saber què dir perquè descreuen allò que estan sentint:

Proposo, demano, desitjo que els que sàpiguen i puguin, passin a l’acció, sense presses i sense ordres de partit. Que ho facin els que estimin Espanya però se sentin incòmodes amb com l’estan defensant i com s’està renunciant a la seva millor versió. Els que per afecte i empatia, i no per sentit de propietat, no s’imaginen una Espanya sense Catalunya. Els que per espanyols van viure amb gran neguit i vergonya pròpia l’espectacle policial de l’1-O. Els que no són complaents amb el procés però no necessiten una sentència dura com a forma de reparació d’un greuge, sinó que s’alegrarien d’una sentència que fes el mínim ús possible del dret penal, dins de la legalitat que vincula el tribunal. Els qui, a Catalunya, siguin o no independentistes, no subscriuen el tot o res en què semblen instal·lats la majoria parlamentària i el Govern. Proposo que passin a l’acció per implicar-se en un diàleg que no es pot delegar exclusivament en els partits. Els partits, que parlin on vulguin, com vulguin i quan vulguin, però si aquest diàleg no ve arrossegat o acompanyat per una conversa entre nosaltres, corre el risc d’artificiositat, tacticisme i arranjament. És igual que molts no hi estiguin interessats, fins i tot és igual que molts rondin el debat públic en actitud de vigilància i et renyin cada vegada que dius «però». Cal sortir de l’armari.

(…)

Uns quants intel·lectuals, juristes, empresaris, universitaris, activistes socials, polítics retirats, periodistes, etc., podrien fer el pas i formalitzar un moviment ciutadà disposat a posar-se al mig de manera organitzada, estratègica, eficaç i que fos capaç de dir, amb força, alguna cosa diferent al de sempre. Hi ha aigua a la piscina, i molta gent se sentiria alleujada. Cal escapar de la resignació.

Sense iniciatives de mobilització cívica com aquestes la ciutadania es va buidant de sentit. El preu de mantenir-se com espectadors resignats és, tard o d’hora, l’exclusió de la ciutat.


Una selecció més extensa d’articles recomanables es pot consultar al Focus Press setmanal del Taller de Política.