Al maig del 2015, un conjunt de forces polítiques nascudes de mobilitzacions ciutadanes conqueriren el govern de Madrid, Barcelona, Saragossa, la Corunya, el Ferrol, Santiago de Compostel·la i Cadis. La pràctica totalitat de la capçalera del sistema urbà espanyol quedava així governada per alcaldes i alcaldesses que tenien en comú la seva orientació progressista i la seva manca d’obediència als partits polítics tradicionals.

La irrupció d’aquestes forces tenia certes similituds amb l’arribada de les forces progressistes als ajuntaments l’any 1979, després de les primeres eleccions municipals democràtiques. Els nous governs venien impulsats pels moviments socials, no pertanyien a l’establishment existent, aixecaven grans expectatives i propugnaven una agenda fortament innovadora.

Quatre anys després, els resultats de les darreres eleccions municipals assenyalen l’eclipsi d’aquestes experiències. Fins i tot en aquelles ciutats on han conservat una certa capacitat de maniobra, fins i tot si poden mantenir algunes alcaldies, les forces polítiques que varen guanyar fa quatre anys en les principals ciutats espanyoles han perdut vots i empenta transformadora.

Resultaria del tot prematur, tanmateix, donar per enterrades aquestes experiències, com alguns s’han apressat a fer. Més oportú resulta, en canvi, assenyalar quins són els aspectes positius del seu llegat, reflexionar sobre les debilitats que n’han originat el declivi, i, sobretot, analitzar com l’experiència pot projectar-se cap al futur. A aquestes finalitats dedicarem aquestes notes d’urgència.

Subscriu-te per veure el contingut complet. Accedeix si ja ets subscriptor.
Subscriure