Al maig del 2015, un conjunt de forces polítiques nascudes de mobilitzacions ciutadanes conqueriren el govern de Madrid, Barcelona, Saragossa, la Corunya, el Ferrol, Santiago de Compostel·la i Cadis. La pràctica totalitat de la capçalera del sistema urbà espanyol quedava així governada per alcaldes i alcaldesses que tenien en comú la seva orientació progressista i la seva manca d’obediència als partits polítics tradicionals.

La irrupció d’aquestes forces tenia certes similituds amb l’arribada de les forces progressistes als ajuntaments l’any 1979, després de les primeres eleccions municipals democràtiques. Els nous governs venien impulsats pels moviments socials, no pertanyien a l’establishment existent, aixecaven grans expectatives i propugnaven una agenda fortament innovadora.

Quatre anys després, els resultats de les darreres eleccions municipals assenyalen l’eclipsi d’aquestes experiències. Fins i tot en aquelles ciutats on han conservat una certa capacitat de maniobra, fins i tot si poden mantenir algunes alcaldies, les forces polítiques que varen guanyar fa quatre anys en les principals ciutats espanyoles han perdut vots i empenta transformadora.

Resultaria del tot prematur, tanmateix, donar per enterrades aquestes experiències, com alguns s’han apressat a fer. Més oportú resulta, en canvi, assenyalar quins són els aspectes positius del seu llegat, reflexionar sobre les debilitats que n’han originat el declivi, i, sobretot, analitzar com l’experiència pot projectar-se cap al futur. A aquestes finalitats dedicarem aquestes notes d’urgència.

 

Les fortaleses

La primera aportació positiva dels nous governs municipals ha estat el canvi de prioritats en l’agenda política. Mentre en períodes immediatament anteriors els ajuntaments de les grans ciutats havien estat sobretot preocupats pel desenvolupament urbanístic i per l’activitat empresarial, els ajuntaments del canvi han posat en primer terme temes relacionats amb les condicions de vida. L’increment de la despesa social, la rehabilitació de barris, la contenció del tràfic i el foment del transport públic són mostres d’aquest canvi de perspectiva. És encara d’hora per avaluar les llums i ombres d’aquestes polítiques, però el canvi d’orientació en l’agenda ha estat prou evident.

El canvi de prioritats s’ha acompanyat per la voluntat de contrarestar el poder de les grans corporacions en l’ús de la ciutat. Això s’ha fet evident en els litigis sobre la gestió de l’aigua i les iniciatives en matèria energètica. També en els intents de limitar els efectes perniciosos de les economies de plataforma (Uber, Airbnb), així com de regular els usos turístics a les ciutats. Aquestes actuacions s’ha acompanyat, amb èxit divers, del foment d’iniciatives d’economia social i cooperativa, fins i tot prioritzant-les en determinats processos de contractació o concessió municipal.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

La tercera aportació innovadora ha estat l’intent de transformar les formes de governar. Així, els avenços previs en matèria de participació ciutadana han estat ampliats, de manera que s’ha cridat el veïnat no només a opinar, sinó també a contribuir a diagnosticar, fixar els objectius, dissenyar i, en ocasions, cogestionar actuacions. Això hauria hagut de servir, a més, per mantenir i enfortir les pràctiques ciutadanes i els moviments reivindicatius que havien impulsat els canvis polítics en els ajuntaments. El rendiment d’aquestes iniciatives ha estat desigual, però han plantejat sota un nou prisma la relació entre ciutadania i governs locals.

Els ajuntaments del canvi s’han mostrat també particularment actius en el debat sobre les formes de vida i els valors socials. Així, han proliferat les actuacions en matèria de gènere, racisme, activitats de cura i acollida de persones refugiades o immigrades. Aquestes iniciatives, a més de subvenir necessitats peremptòries, haurien pogut contribuir a «polititzar la vida quotidiana». De nou, els seus efectes han estat variats, però és possible que les aproximacions crítiques destinades a transformar hàbits i valors deixin una petjada difícil d’esborrar.

Finalment, en un context espanyol i europeu creixentment condicionat per debats i confrontacions territorials, els ajuntaments del canvi han pogut representar un element d’estabilitat i d’integració política. S’han donat així dues paradoxes. Aquests governs, que presumptament responien a impulsos emocionals (la «indignació», en primer lloc), han acabat destacant sovint per la seva actitud racional en la vida pública. D’altra banda, si s’havia presumit que la presència d’elements «antisistema» tindria efectes deleteris per a les institucions, els governs del canvi han contribuït a preservar-les i enfortir-les davant la degradació, corrupció i instrumentalització a què han estat sotmeses per part de forces polítiques tradicionals. Segurament, tampoc és irrellevant, en un context com l’espanyol, que durant el darrer mandat no sembla haver-se produït cap episodi destacat de corrupció en el govern d’aquestes ciutats.

 

Les debilitats

Aquest conjunt d’elements dibuixen una executòria i un llegat prou positiu. Tanmateix, l’eclipsi polític dels ajuntaments del canvi és avui evident. Quins han estat doncs els factors propis i de context que n’han propiciat el declivi? De nou, qualsevol judici taxatiu seria prematur, però poden assenyalar-se els factors següents.

Els ajuntaments del canvi han posat en primer terme temes relacionats amb les condicions de vida.

El primer element debilitador ha estat l’esllanguiment dels moviments ciutadans que es trobaven darrere la victòria de maig del 2015. Un episodi similar tingué lloc després del 1979, quan les associacions de veïns, que tant havien condicionat la vida local durant la Transició, iniciaren un ràpid declivi . En ambdós casos, la davallada pot explicar-se potser pel clàssic efecte desmobilitzador de la victòria, per relativa que sigui. En aquests mandat, però, la pèrdua de connexió dels governs locals amb els moviments ha estat força acusat, fins arribar a episodis d’antagonisme. Els intents de coproduir polítiques i de jugar als dos costats de la taula –de ser al mateix temps govern i moviment– han tingut un èxit relatiu i limitat.

El segon factor que ha portat al declivi dels ajuntaments del canvi han estat els entrebancs a l’hora d’articular instruments d’acció política estables i cohesionats. És ben cert que passar del moviment a les institucions i, al mateix temps, construir organitzacions polítiques constituïa una tasca colossal. És possible també que l’accés prematur a responsabilitats de govern –sense experiència prèvia i sense haver consolidat les eines de mobilització– hagi propiciat l’allunyament entre els que s’integraven a les institucions i els que en restaven fora. Però no hi ha dubte que la fragmentació, les pugnes internes i, al final, la pèrdua d’unitat en la contesa electoral han passat una feixuga factura. Els moviments que varen impulsar els ajuntaments del canvi mostraven una (justificada) desconfiança en el funcionament dels partits polítics. Però la incapacitat de crear i consolidar organitzacions unitàries aptes per articular l’impuls ciutadà, unificar objectius i dotar-se d’un programa ha estat una font de debilitat permanent i decisiva.

La tercera feblesa rau en les dificultats per concertar projectes alternatius per al desenvolupament de les ciutats. Els moviments que propiciaren el canvi polític s’havien caracteritzat per la reivindicació dels drets ciutadans i el rebuig als retalls en matèria social. Per passar a l’ofensiva i incidir de manera duradora en la relació de forces, calia disposar de visions de conjunt en el camp urbanístic, social, ambiental i econòmic. Doncs bé, tot i l’existència de meritòries realitzacions parcials, aquests horitzons de referència han mancat. En part, la feblesa pot atribuir-se a limitacions territorials: la majoria d’ajuntaments del canvi han governat només una petita part de les respectives metròpolis i cap projecte urbà transformador pot emprendre’s avui sense abastar els àmbits metropolitans realment existents. També ha faltat, òbviament, temps. Mancats de l’espai i el temps adequats, als ajuntaments del canvi els ha costat dibuixar perspectives de futur viables i entenedores.

La fragmentació, les pugnes internes i la pèrdua d’unitat han passat factura electoral.

Cal reconèixer que, debilitats pròpies apart, els ajuntaments del canvi han hagut de moure’s en un entorn especialment hostil. Des del primer moment, bona part dels mitjans de comunicació, els poders econòmics i les forces polítiques establertes els obsequiaren amb una aversió i una desconfiança extremes. En això s’han trobat en una situació més negativa que no pas els primer ajuntaments democràtics. A aquesta animadversió declarada, que en ocasions ha pres connotacions de ressentiment de classe, s’hi han afegit les traves imposades des del govern de l’Estat, les autonomies i fins i tot altres ens locals: la Llei de sostenibilitat i racionalització de l’administració local, les mancances en la legislació en matèria d’habitatge, les elusions (i, sovint, la deslleialtat) en el finançament i la prestació de serveis han suposat impediments decisius.

Finalment, cal tenir en compte que l’adveniment dels governs del canvi ha coincidit amb l’inici d’un tombant polític a tot Europa. L’any 1979 els ajuntaments iniciaren la construcció de l’Estat del benestar local justament quan aquest començava a ser desmantellat a bona part dels països de l’Europa occidental. Doncs bé, els ajuntaments del canvi emprengueren la seva singladura en el zenit de la influència arreu d’Europa dels moviments d’indignació davant els efectes de la crisi. A partir de llavors, començaren a declinar, mentre els temors i la indignació dels grups socials subalterns començaren a expressar-se a través d’altres orientacions polítiques. Aquestes han pres sovint connotacions xenòfobes, racistes i autoritàries. En el cas espanyol, l’esclat de sentiments nacionalistes confrontats –a Catalunya i en el conjunt d’Espanya– ha acabat constituint un factor de distracció formidable respecte les reivindicacions, l’agenda i les actuacions dels ajuntaments del canvi. Més encara, el conflicte nacional ha estat explotat per part dels contrincants polítics per posar-los en dificultats, amb un èxit, per cert, molt notable.

 

Les perspectives

La situació actual obliga a plantejar-se si el declivi dels ajuntaments del canvi constitueix només una interrupció de l’experiència o, per contra, en comporta la liquidació definitiva. D’entrada, cal constatar que les problemàtiques que varen portar al seu adveniment perduren. Les penúries d’una part substantiva de la població continuen i, sovint, s’agreugen, tot i que, segons els principals indicadors econòmics, la crisi iniciada l’any 2008 hauria quedat superada. Les discriminacions de gènere i la problemàtica ambiental segueixen també sense trobar millores necessàries. Cap de les forces polítiques tradicionals sembla, de moment, capaç de vehicular una resposta efectiva a aquests reptes. L’espai per a unes polítiques alternatives continua, doncs, existint i reclama forces polítiques capaces de vehicular-les.

Un segon element que assenyala la vigència de l’aposta és la rellevància de l’escala local en un món globalitzat. És sabut que la integració de les ciutats en les xarxes globals, lluny de reduir la importància dels factors locals tendeixen a exaltar-la. Així, les diferències entre àrees urbanes esdevenen decisives tant a l’hora d’atraure inversions i activitat, com en la millora de les condicions de vida. Per aquesta raó, les polítiques urbanes guanyen una importància i la possibilitat d’aixecar alternatives des de l’àmbit local resulta particularment decisiva. Ho serà més encara, si les ciutats aconsegueixen coordinar les seves estratègies i construir aliances per tal de fer front a grans corporacions o influir decididament en les institucions estatals i europees. El futur dels governs locals del canvi depèn, en bona mesura, de la seva capacitat de «re-escalar» les seves polítiques i influència.

La necessitat de reconstruir l’experiència es deriva també de la vigència de l’agenda dels ajuntaments del canvi. Davant la desigualtat, la deriva immobiliària, la crisi ambiental i la discriminació de gènere aquests han volgut impulsar els drets de ciutadania, l’habitatge assequible, la sostenibilitat ambiental i les polítiques feministes. Han tractat també de reduir la distància entre ciutadania i institucions, així com de fer front a la fragmentació social mitjançant l’organització col·lectiva. Tant des del punt de vista del contingut com dels instruments, es una agenda que, lluny de perdre actualitat, en guanya cada dia.

El quart aspecte que permet afirmar la pertinència d’experiències transformadores locals és la necessitat de comptar amb noves eines de mobilització social. L’experiència de les darreres dècades mostra que transformacions decisives només tenen lloc quan els sectors desafavorits es mobilitzen per defensar els seus interessos. A més, el fet de disposar d’instruments capaços d’impulsar alternatives progressistes és l’única garantia que la indignació social no acabarà sent canalitzada i instrumentalitzada per forces reaccionàries i totalitàries com, malauradament, ja ocorre. La construcció d’aquests instruments requereix sovint una maduració lenta, però és un requisit imprescindible per tal de consolidar projectes de transformació social.

Finalment, la raó última per reivindicar-ne la continuïtat és l’impacte positiu que l’experiència dels ajuntaments del canvi ha tingut ja en les seves ciutats i en el conjunt de la societat. S’han pogut produir episodis de sectarisme, d’inexperiència i d’ingenuïtat, però en conjunt, les polítiques aplicades i la mobilització d’energies socials expressada a través dels ajuntaments del canvi ha permès avenços positius en camps molt diversos. No en va, la seva executòria ha atret fins i tot l’atenció internacional. Per això, ara cal capitalitzar i debatre l’experiència, des del compromís i la distància crítica alhora. És a partir d’aquest balanç compromès que podran construir-se les estratègies i els instruments necessaris per a la continuïtat dels projectes transformadors en les nostres ciutats.