Ascens i declivi dels ajuntaments del canvi

El maig de 2015, un conjunt de forces polítiques nascudes de mobilitzacions ciutadanes conqueriren el govern de ciutats espanyoles com Madrid, Barcelona, Saragossa, la Coruña, el Ferrol, Santiago de Compostela i Cádiz. La pràctica totalitat de la capçalera del sistema urbà espanyol quedava així governada per alcaldes i alcaldesses que tenien en comú la seva orientació progressista, la seva procedència dels moviments socials i la seva manca d’obediència als partits polítics tradicionals.

Posada en perspectiva històrica, la irrupció d’aquestes forces en la política municipal tenia certes similituds amb l’arribada de les forces progressistes als ajuntaments la primavera de l’any 1979, després de les primeres eleccions municipals democràtiques. Els nous governs venien impulsats pels moviments socials, no pertanyien a l’establishment existent, aixecaven grans expectatives i propugnaven una agenda de temes i polítiques fortament innovadora. 

Quatre anys després, els resultats de les eleccions municipals del 26 de maig de 2019 assenyalen l’eclipsi d’aquestes experiències en la pràctica totalitat de ciutats on aquestes havien triomfat. Fins i tot allà on han conservat una certa força o capacitat de maniobra, fins i tot allà on puguin mantenir l’alcaldia, les forces polítiques que varen guanyar fa quatre anys en les principals ciutats espanyoles han perdut vots, empenta propulsiva i capacitat transformadora.

Resultaria del tot prematur intentar ara, en una nota d’urgència, assajar el balanç d’aquestes experiències. Com prematur seria, així mateix, donar per resolts els problemes que les ha impulsat i per amortitzades les polítiques que han volgut dur a terme. Tot i així, veiem en aquests dies com, de manera més o menys interessada, es destaca el caràcter episòdic i fugaç dels ajuntaments del canvi, i se’ls comença a descriure com una anomalia històrica d’escassa rellevància.

Els ajuntaments del canvi han posat en primer terme temes relacionats amb les condicions de vida

Davant d’aquestes previsibles lectures, que s’apressen a donar aquestes experiències per enterrades, resulta convenient assenyalar les seves fortaleses i reivindicar els molts aspectes positius del seu llegat. Així mateix, convé reflexionar sobre les debilitats que es troben, segurament, en l’origen del seu declivi. Finalment, i això és segurament el més important, cal debatre fins a quin punt les propostes dels ajuntaments del canvi continuen vigents i analitzar la forma com la seva experiència pot projectar-se cap al futur. A aquestes finalitats dedicarem aquestes notes d’urgència. 

 

Les fortaleses: les bases d’un llegat difícilment reversible

La primera aportació positiva dels nous governs municipals ha estat el canvi de temes i prioritats en l’agenda política dels governs locals. Mentre en períodes immediatament anteriors els ajuntaments de les grans ciutats havien estat en bona mesura preocupats pel desenvolupament urbanístic i immobiliari i per l’atracció d’activitat empresarial, els ajuntaments del canvi han tractat de desplaçar el focus cap a les condicions de vida de la ciutadania. Així, han volgut centrar la seva actuació en les polítiques socials, l’habitatge assequible, la rehabilitació i la mobilitat. L’increment de la despesa social, els plans de rehabilitació de barris, les mesures de contenció del tràfic (super-illes a Barcelona, Madrid Central) i el foment del transport públic són mostres d’aquest canvi en les prioritats. És encara d’hora per avaluar els resultats d’aquestes polítiques que presenten, òbviament, llums i ombres, però el canvi d’orientació en l’agenda ha estat prou evident.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Aquest nou ordre de prioritats s’ha acompanyat per una voluntat prou decidida de contrarestar el poder de les grans corporacions i els interessos empresarials en l’ús de la ciutat. Aquesta voluntat s’ha fet evident per exemple en els litigis sobre la gestió de l’aigua (a Madrid, a Barcelona, a Terrassa) i l’energia (denúncia i acció contra la pobresa energètica, endegament d’operadors locals d’energia). La voluntat d’oposar-se al poder omnímode de les corporacions econòmiques també s’ha fet evident en els intents de limitar els efectes perniciosos de les denominades economies de plataforma (Uber, Airbnb), així com de regular els usos turístics a les ciutats, tot preservant l’espai públic i tractant de recuperar per a la col·lectivitat una part més important dels beneficis que se’n deriven. Les actuacions destinades a limitar el poder de les grans corporacions s’ha acompanyat, amb èxit divers, del foment d’incitatives d’economia social i cooperativa, tot prioritzant-les, fins i tot, en determinats processos de contractació o concessió municipal.

La tercera aportació innovadora dels ajuntaments del canvi ha estat la voluntat de transformar les formes de governar. Així, els avenços en la participació ciutadana, que en part ja s’havien iniciat en períodes anteriors, han volgut ser ampliats amb d’altres formes d’implicació ciutadana. D’aquesta manera, a l’hora de fer front a problemàtiques concretes, els ajuntaments han cridat als veïns no només a donar la seva opinió sobre les actuacions proposades, sinó també, en molts casos, per contribuir a configurar la diagnosi, establir els objectius, dissenyar i, fins i tot, gestionar conjuntament amb l’administració les polítiques proposades. Aquests plantejaments haurien hagut servir, a més, per mantenir i enfortir les pràctiques ciutadanes i els moviments reivindicatius que havien impulsat els canvis polítics en els ajuntaments. El rendiment d’aquestes iniciatives ha estat desigual, però no hi ha dubte que han plantejat sota un nou prisma els temes de la democràcia, la proximitat i la relació entre pràctiques ciutadanes i governs locals.

Els ajuntaments del canvi s’han mostrat també particularment actius en el debat i les accions que afecten les formes de vida i el debat sobre els valors socials. Així, han proliferat les actuacions relatives a les qüestions de gènere, al racisme, les activitats de cura i l’acollida de persones refugiades o immigrades. Aquestes actuacions, a més de subvenir necessitats immediates i peremptòries, haurien pogut contribuir a “polititzar la vida quotidiana”, com en alguna ocasió s’ha afirmat. De nou, els efectes pràctics de les iniciatives han estat variats segons els moments i les ciutats, però és possible que les aproximacions crítiques a les formes de vida quotidiana, amb la finalitat transformar-les, deixi una petjada difícil d’esborrar. 

Finalment, en un context espanyol i europeu cada vegada més condicionat per debats de caràcter emocional basats en identitats nacionals i confrontacions territorials, els ajuntaments del canvi han pogut representar un element d’estabilitat i d’integració política. S’han donat així dues paradoxes que ja hem assenyalat en alguna altra ocasió. Per un costat, aquests governs, que presumptament eren impulsats per actituds emocionals (la “indignació”, en primer lloc), han acabat destacant per la seva actitud racional en un context de creixent emotivitat en la vida pública. Per l’altre, si s’havia presumit que la presència d’elements “antisistema” en el govern local tindria efectes deleteris per a les institucions, els governs del canvi han acabat preservant i enfortint les institucions davant de la degradació, corrupció i instrumentalització a les que les han sotmeses per part de forces polítiques tradicionals. Segurament tampoc és irrellevant, en un context com l’espanyol, que durant el darrer mandat no sembla haver-se produït cap episodi destacat de corrupció en el govern d’aquestes ciutats.

 

Les debilitats: limitacions pròpies, hostilitat externa i context internacional

Aquest conjunt d’elements dibuixen una executòria i un llegat prou positiu. Tanmateix, l’eclipsi polític dels ajuntaments del canvi és avui evident. Quins han estat doncs els factors propis i de context que han propiciat el seu declivi? De nou, qualsevol judici taxatiu seria prematur. Tanmateix, poden assenyalar-se els cinc factors següents. 

El primer element que sens dubte ha debilitat els projectes de canvi local ha estat l’esllanguiment dels moviments ciutadans que es trobaven darrera la victòria de maig de 2015. Un episodi similar tingué lloc a partir de l’any 1979, quan les associacions de veïns, que havien protagonitzat les lluites ciutadanes i condicionat, en bona mesura, la vida local durant el període de la Transició, iniciaren un progressiu declivi que, a mitjans de la dècada dels anys vuitanta, era ja molt perceptible. Tant en un cas com en l’altre, la davallada de la mobilització pot explicar-se pel clàssic efecte desmobilitzador de la victòria, per relativa que sigui. En aquests darrers quatre anys, però, la pèrdua de connexió dels governs locals amb els moviments i les pràctiques ciutadanes ha estat, en la majoria dels casos, molt ràpid, fins arribar a episodis d’antagonisme. Els intents de co-produir polítiques i de jugar als dos costats de la taula –és a dir, de ser al mateix temps govern i moviment- han tingut un èxit relatiu i limitat.    

La fragmentació, les pugnes internes i la pèrdua d’unitat en la contesa electoral han passat una feixuga factura.

Estretament relacionat amb el que s’acaba de indicar, el segon factor que ha portat al declivi dels ajuntaments del canvi ha estat l’èxit escàs a l’hora d’articular instruments d’acció política estables i cohesionats. És ben cert que passar del moviment a les institucions i, al mateix temps, construir organitzacions polítiques constituïa una tasca colossal. És possible també que l’accés prematur a responsabilitats de govern –sense experiència prèvia i sense haver consolidat les eines de mobilització- hagi propiciat l’allunyament entre els que s’han integrat en les institucions i els que n’ha seguit fora. Però no hi ha dubte que la fragmentació, les pugnes internes més o menys permanents i, al final, la pèrdua d’unitat en la contesa electoral han passat una feixuga factura. Els moviments que varen impulsar els ajuntaments del canvi mostraven una (justificada) desconfiança envers els mecanismes de funcionament dels partits polítics. Però la incapacitat de crear i consolidar “cossos intermedis” (partits o organitzacions unitàries) amb capacitat d’articular l’impuls ciutadà, unificar els objectius i dotar-se d’un programa ha estat una font de debilitat permanent i decisiva.

La tercera feblesa que ha condicionat l’executòria dels ajuntaments del canvi ha estat la dificultat per concertar projectes alternatius per al desenvolupament de les ciutats que governaven. Els moviments que varen el canvi polític s’havien caracteritzat per la reivindicació del drets ciutadans i la denúncia de les agressions patides arran de les polítiques neoliberals i l’austeritat. Tot i el seu caràcter políticament ofensiu, des del punt de vista de les polítiques la seva essència era en bona mesura defensiva. Per passar a adoptar estratègies que haguessin pogut incidir de manera permanent en la relació de forces, calia disposar de visions de futur orientadores, en el camp urbanístic, social, ambiental i econòmic. Doncs bé, tot i l’existència de molt meritòries realitzacions parcials, aquests horitzons de referència han mancat. En bona mesura la feblesa pot atribuir-se a limitacions territorials: en la major part dels casos els ajuntaments del canvi han governat només una petita part de les respectives àrees metropolitanes. Aquest fet contrasta amb l’evidència de que cap projecte urbà efectivament transformador pot emprendre’s avui sense abastar els àmbits metropolitans realment existents. També ha mancat, òbviament, temps: en els inicis de la democràcia, els ajuntaments, fins i tot en els casos més exitosos, tardaren ben bé una legislatura a definir projectes de futur per a les ciutats. Sigui com sigui, mancats de l’espai i el temps adequats, als ajuntaments del canvi els ha costat dibuixar perspectives de futur viables i entenedores.       

Si les tres debilitats anteriors tenen, en bona mesura, orígens que podrien ser considerats endògens, cal reconèixer també que els ajuntaments del canvi han hagut de moure’s en un entorn especialment hostil. Des del primer moment, la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació i els poders econòmics establerts, així com bona part de les forces polítiques constituïdes mostraren una aversió oberta i una desconfiança extrema envers els nous governs locals. En això han hagut de fer front a una situació força més negativa que no pas els governs locals dels inicis de la democràcia, que, si més no, comptaren amb el suport d’una part dels mitjans. A aquesta animadversió declarada, que en ocasions ha pres connotacions de ressentiment de classe, s’han afegit les traves imposades als ajuntaments des d’altres instàncies de l’administració (el govern de l’Estat, els respectius governs autonòmics i fins i tot altres governs locals): la Llei de sostenibilitat i racionalització de l’administració local, les mancances en la legislació en matèria d’habitatge, l’elusió (i, sovint, la deslleialtat) de les administracions estatals i autonòmica en matèria de finançament i de prestació de serveis han suposat un impediment decisiu a l’acció dels ajuntaments. 

Finalment, cal tenir en compte que l’adveniment dels ajuntaments del canvi ha coincidit amb l’inici d’un tombant polític a tot Europa. L’any 1979 els ajuntaments democràtics iniciaren la construcció de l’Estat del benestar local justament en el moment en que a bona part dels països d’Europa occidental aquest començava a ser desmantellat. Doncs bé, els ajuntaments del canvi emprengueren la seva singladura quan els moviments ciutadans d’indignació davant de la crisi econòmica i els seus efectes –15-M a Espanya, plaça Syntagma a Grècia, occupy a Gran Bretanya, nuits debout a França- havien arribat al zenit de la seva influència. A partir de llavors, començaren a declinar, de tal manera que els temors i la indignació dels grups socials subalterns (classe treballadora precària, classe mitjana) començaren a expressar-se a través d’altres moviments i orientacions polítiques. Aquestes han pres sovint connotacions xenòfobes, racistes i autoritàries. En el cas espanyol, l’esclat de sentiments nacionalistes confrontats –a Catalunya i en el conjunt d’Espanya- ha acabat constituint un factor de distracció formidable respecte les reivindicacions, l’agenda i les actuacions dels ajuntaments del canvi. Més encara, el conflicte nacional ha estat explotat per part dels contrincants polítics per posar en dificultats del governs locals del canvi, amb un èxit, per cert, molt notable.

 

Les perspectives: la vigència de les apostes de fons 

La situació actual obliga a plantejar-se si el declivi dels ajuntaments del canvi constitueix només una interrupció de l’experiència o, per contra, en comporta la liquidació definitiva. D’entrada, cal constatar que les problemàtiques que varen portar a l’adveniment dels governs locals del canvi perduren. Les penúries que afecten una part substantiva de la població continuen i, en no poques ocasions, s’agreugen, tot i que, segons els principals indicadors econòmics, la crisi iniciada l’any 2008 hauria quedat superada. No cal dir, així mateix, que d’altres contradiccions socials bàsiques, com les qüestions de gènere o la problemàtica ambiental continuen sense trobar les millores necessàries. Cap de les forces polítiques tradicionals –ni a Catalunya, Espanya o Europa- sembla, de moment, capaç de vehicular de manera efectiva una resposta a aquestes problemàtiques de fons. L’espai per a unes polítiques alternatives continua, doncs, existint i sembla indicar la necessitat de forces polítiques capaces de vehicular-les a escala local i supra-local.   

Un segon element que vindria a assenyalar la vigència de l’aposta dels ajuntaments del canvi és la rellevància de l’escala local en un món globalitzat. Com s’ha explicat tantes vegades, la interdependència econòmica i la integració de les ciutats en les xarxes globals, lluny de reduir la importància dels factors locals tendeixen a exaltar-la. Així, les diferències entre àrees urbanes esdevenen decisives tant a l’hora d’atraure inversions i activitat, com per la millora de les condicions de vida de la població. Per aquesta raó, les polítiques elaborades i aplicades en les ciutats guanyen una importància cada vegada més alta. En aquest context, la possibilitat d’aixecar perspectives alternatives des de l’àmbit local resulta particularment decisiva. Ho serà més encara, si les ciutats aconsegueixen coordinar les seves estratègies, a escala ibèrica i europea, i construir aliances per tal de fer front a grans corporacions o influir de manera decidida sobre les institucions estatals o europees. El futur dels governs locals del canvi depèn, en bona mesura, de la seva capacitat de “re-escalar” les seves polítiques i influència.

El tercer element que ratifica la necessitat de la reconstrucció de l’experiència és la vigència de l’agenda dels ajuntaments del canvi. Com s’ha indicat, aquesta ha volgut posar en primer pla la qüestió de l’equitat social en un context d’augment de la desigualtat, l’habitatge davant la crisi d’accés, la sostenibilitat enfront dels reptes ambientals i les polítiques de gènere per donar resposta a les reivindicacions feministes i el canvi en les formes de vida. Ha volgut així mateix assajar noves formes de governar per reduir la distància entre ciutadania i institucions, així com promoure formes d’organització col·lectiva per fer front a la fragmentació i la individualització social. Tant des del punt de vista del contingut com dels instruments, es tracta d’una agenda que, lluny de perdre actualitat, en guanya cada dia.

El quart aspecte que permet afirmar la pertinència de la continuïtat d’experiències transformadores locals és la necessitat dels sectors més desafavorits de la ciutadania de comptar amb noves eines de mobilització social. L’experiència de les darreres dècades mostra que transformacions decisives només tenen lloc quan una part consistent de la ciutadania es mobilitza per defensar els seus interessos. A més, el fet de disposar d’instruments de mobilització capaços de proposar alternatives progressistes és l’única garantia de que la indignació social no acabi sent canalitzada i instrumentalitzada per forces reaccionàries i totalitàries com, per dissort, ja ocorre. La construcció d’aquests instruments requereix sovint una maduració lenta, però, com s’ha vist, és un requisit imprescindible per tal de consolidar projectes de transformació social.

Finalment, la darrera raó per reivindicar-ne la continuïtat és l’impacte positiu que l’experiència dels ajuntaments del canvi ha tingut ja en les ciutats que han governat i en el conjunt de la societat. No hi ha dubte que s’han pogut produir episodis de sectarisme, d’inexperiència i de ingenuïtat, però en conjunt, les polítiques aplicades, així com la mobilització d’energies socials que s’ha expressat a través dels ajuntaments del canvi ha permès avenços positius en camps molt diversos. No en va, la seva executòria ha atret fins i tot l’atenció internacional. Per això, ara cal capitalitzar i debatre l’experiència, des del compromís i la distància crítica alhora. És a partir d’aquest balanç compromès que podran construir-se les estratègies i els instruments necessaris per a la continuïtat dels projectes transformadors en les nostres ciutats.