El procés sobiranista català respon a causes diverses. Unes, de contingut real; altres de fantasioses. Hi ha causes en l’àmbit social (el sacseig de la classe mitjana); polític (el retorn d’un determinat centralisme i l’endogàmia de les elits dirigents locals) i econòmic (la Gran Recessió iniciada el 2008).

El discurs dominant a Catalunya emfasitza el contingut polític del moviment, subratllant una dialèctica simple i simplificadora: estat vell i esgotat, fins i tot opressor (Espanya) versus nació energètica (Catalunya) capaç de construïr-ne una alternativa exterior, única opció que li roman per a la seva plenitud després d’assajar-ne moltes (¿?) d’altres.

Però segurament el factor econòmic ha estat més decissiu en descapdellar l’estratègia rupturista de la dirigència nacionalista, que ha trencat, qui sap si definitivament, el (permanent) doble imperatiu categòric del catalanisme:   altes cotes d’autogovern/compromís en la cogovernança d’Espanya (i Europa). Fins i tot en la forja del neocentralisme espanyolista es detecta aquest alè. La recentralització propugnada per la dreta-de-la-dreta tractava de compensar la «pèrdua de poder del Govern central» (¿?) en l’àmbit financer i la «manca de capacitat per imposar una coordinació en la implementació» de polítiques de despesa (Por un Estado autonómico racional y viable, FAES, 2010).

Aquest designi exacerbà, al compàs de l’enfortiment del conservadurisme espanyol, els elements més negatius de l’inacabat projecte de federalització d’Espanya. Així com un tracte asimètricament negatiu de l’autonomia catalana: i no solament d’aquesta, també d’altres de la conca mediterrània.

 

Recentralització extrema de Rajoy

Així, el caràcter permanentment deficitari de les inversions regionalitzables a Catalunya, en relació amb el seu pes proporcional en el PIB general; la desigual i desequilibrada competència Barcelona/Madrid per l’hegemonia aeroportuària o el retard sincopat en la construcció d’una via d’interès global espanyol (pel seu rol en el comerç mundial) com és ara el Corredor Mediterrani, s’han combinat amb altres factors explosius. Com ara la negativa central a una innovació fiscal (la creació d’impostos sobre dipòsits bancaris o a fórmules de copagament sanitari). O l’extrema recentralització legislativa del Govern Rajoy (supresssió de la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions, amb seu a Barcelona), la llei d’unitat de mercat (en part desactivada pels tribunals), la d’acció exterior o la reforma de l’Administració.

La desaparició del gruix del sistema financer mixte català (de les deu caixes en va quedar una), que obeeix a altres raons (creixement desordenat, duresa de la recessió i problemes de governança), conflueix però en una desarticulació econòmicofinancera, si més no relativa. Així la sensació de crisi «ho qüestiona tot» en l’efervescència social del 2012 (Catalunya independent?, 2013, XVF), segons el parer supermajoritari (superior al 70%) reflectit a les enquestes. L’enfonsament de les finances públiques catalanes i la consegüent demanda de rescat de la Generalitat a l’Estat (24 de juliol del 2012) marquen una fita clau.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

La caiguda era producte d’un excès d’endeutament, d’un augment de la despesa sobretot sanitària per causes demogràfiques i del sobtat enfonsament dels ingressos fiscals procedents de la construcció. Però el més radical dels economistes sobiranistes, l’ultraliberal Xavier Sala i Martín ho va atribuïr a l’«herència» de l’anterior Govern tripartit. I de seguida es va recuperar, aquest cop amb to apocalíptic, l’abundant literatura sobre el dèficit fiscal de Catalunya (com ara el llibre més aviat moderat, però de títol esbiaixat de Jordi Pons i Ramon Tremosa: L’espoli fiscal. Una asfíxia premeditada, Tresiquatre, 2004).

El pretès desequilibri anual de 16.409 milions d’euros (vegeu els treballs de Núria Bosch i el seu equip, i que més tard es discutiria vivament, al redós de la publicació, el 2016, per Joan Llorach i Josep Borrell, de Las cuentas y los cuentos de la independencia) es convertia així en la clau de volta de tots els mals. I finiquitar-lo, en sobrada recepta del seu guariment.

 

‘Espanya ens roba’

Suposadament el problema no procedia doncs de casa ni de la conjuntura econòmica general, sinó que s’atribuïa a factors exògens: principalment a «Madrid». D’ací a bastir un relat sobre l’indecent lema «Espanya ens roba» –concomitant amb el de la Lega ultradretana, «Roma ladra»— amb prou feines va haver-hi un pas. Al qual hi contribuïa a bastament el transformisme de Jordi Pujol, segons qui el dèficit fiscal continuat «es converteix en un espoli que perjudica Catalunya i la seva gent greument», raó que fonamentaria que «hauríem d’optar per la independència» (El caminant davant del congost, Proa, 2012).

Només Sala i Martín i alguns altres amb el mateix biaix sectari consideren irrellevant la fugida de 4.000 empreses.

Aquest envoltori va permetre externalitzar (i emmascarar) les responsabilitats sobre les retallades socials del Govern Mas, i enfortir la reivindicació d’un «pacte fiscal», succedani del concert basc. I ja poc importaven les aproximacions científiques més assenyades a aquest dèficit fiscal, com les de la professora Maite Vilalta (Balances fiscals: Metodologia, resultats i elements per a un debat, 2012). A més, l’univers sobiranista oblidava un fet clau en l’anàlisi de les balances territorials dins d’un espai cohesionat. Que estan interrelacionades. Al dèficit fiscal del territori més pròsper l’hi sol correspondre un superàvit comercial. I a l’inrevés. De manera que el 1980 Catalunya exportava al mercat espanyol el 80% de les seves vendes exteriors, però només un 20% a l’estranger. Amb l’entrada a l’actual Unió Europa i la globalització, aquests fluxos van anar modificant-se. De manera que el 2011 les dues tendències es van equilibrar; 47% de vendes a la resta d’Espanya y 53% a l’estranger. Aquesta menor dependència del mercat interior espanyol (creat pels catalans) es va llegir insòlitament, en clau de relació prescindible.

Error fatal, perquè el 47% és un percentatge cabdal; perquè la fortalesa exterior sol falcar-se sobre el domini del mercat intern; i pel signe de la balança comercial. La relació «amb Espanya» oferia un superàvit comercial notable (del 14% en el període 1995/2008), mentre que el flux exterior era deficitari (en un 8%). O sigui, el domini del mercat espanyol permetia eixugar el desbalanç de l’exterior, i seguir apostant per la internacionalització (Cataluña ante España, XVF, 2014).

Aquest menysteniment del mercat espanyol per part dels economistes sobiranistes els induïa a menystenir els efectes perjudicials per al creixement econòmic d’una eventual disrupció (per exemple, via boicots derivats d’una secessió) dels fluxos comercials mutus (vegeu l’anàlisi de l’actual presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, Dimensió dels Estats i comportament econòmic a la Unió Europea, 2012).

 

Jocs malabars

La minimització dels riscos s’acompanyava sempre de la maximització dels avantatges eventuals. Per exemple, amb les lloances de les economies de països petits, molt especialitzats, oberts i competitius, com ara Dinamarca. Però sovint prescindint de la història, les particularitats i les causes del seu progrés. No és el mateix haver estat nació puntera d’un estat tradicionalment tancat (Catalunya en l’economia espanyola abans de la transició a la democràacia) que regió oberta en un país obert (Flandes).

L’èxtasi en aquests jocs malabars d’agrandir virtuts i negar desavantatges el trobem ben expressat en algunes de les aportacions a dos llibres que han actuat com a bíblia dels economistes favorables a la independència (tot i que contenen també valuosos textos de distint enfoc polític i papers de qualitat i factura federal): el llibre col·lectiu Economia de Catalunya, preguntes i respostes sobre l’impacte econòmic de la independència, del Col·legi d’Economistes de Catalunya (2014), i el (menys plural) Impacte econòmic de la independència, número extraordinari 2016/1 de la Revista de Catalunya.

Exemple cabdal d’economia-ficció (és a dir, de propaganda) és el text inicial del primer, Posicionament de la Catalunya independent en el context internacional, d’Oriol Martínez i Vicent Pastor. Per justificar la viabilitat teòrica d’una economia catalana independent (pocs la neguen: que potser l’Uruguai no la té?) n’exalten com a meravelloses totes les seves dades: mida, competitivitat, pes industrial, excel·lència científica i exportadora, inversió estrangera.

Però si tot és tan immillorable, quines raons hi ha per tractar de millorar-ho per la via d’un trencament de conseqüències en el millor dels casos massa incertes? O massa certes, com estem veient en el cas del Brexit del Regne Unit?

Tots dos volums comparteixen autors de l’article final, de conclusions: Oriol Amat i Modest Guinjoan. Amb idèntics paràgrafs. Com ara el que sostè «la certesa que una Catalunya independent seria viable econòmicament» i que això «li aportaria avantatges i major benestar».

Juntament amb aquests volums, alguns informes d’àmbit més econòmic del Consell Assessor per a la Transició Nacional, sobretot el número 6, relatiu a Les vies d’integració de Catalunya a la Unió Europea; el 8, dedicat a Política monetària i al BCE; l’11, Les relacions comercials entre Catalunya i Espanya i el 18, La viabilitat fiscal i financera d’una Catalunya independent i els treballs de divulgació i polèmica del col·lectiu d’economistes Wilson (w.wilson.cat) conformen el gruix de les contribuicons dels economistes sobiranistes (que per cert, no son els únics, tot i que aquesta nota se centra en la seva producció).

Segurament les polèmiques més interessants encetades a l’entorn d’aquestes formulacions són les que tenen a veure amb la Unió Europea i amb l’euro. Resumidament, la tesi que aquests textos i d’altres de similar orientació han defensat sobre Europa –compartida pels susccessius governs independentistes—és que una secessió de Catalunya respecte d’Espanya no l’expulsaria de la UE, o el seu reingrés seria gairebé automàtic, el que ha estat desmentit per diversos experts europeus. I particularment per la Comissió, que és justament la «guardiana» dels Tractats.

«Una nova regió independent, pel fet de la seva independència, esdevindria un tercer estat en relació a la Unió; des del dia de la seva independència els Tractats ja no serien d’aplicació al seu territori», va contestar ja el 2004 el president de l’executiu comunitari, Romano Prodi, a una pregunta parlamentària. Amb textos pràcticament idèntics, aquesta resposta ha estat reiterada diversos cops des d’aquella data, tant al redós de la qüestió catalana com de l’escocesa.

I quant a l’euro, un treball inicial de Jordi Galí (El País, 12 de novembre de 2013) indicava erròniament que els bancs catalans d’una Catalunya separada es podrien continuar finançant en el BCE «com en l’actualitat». Posteriorment Galí va rectificar parcialment. I és que això només fóra així en la mesura en què tinguessin filials a l’eurozona amb personalitat jurídica pròpia, i per quantitats limitades, les dels balanços d’aquestes filials. (Cataluña ante España, XVF).

Més enllà del debat doctrinal, la realitat va venir a desfer ficcions i il·lustrar sobre els costos de la secessió. La tardor del 2017, amb les lleis de desconnexió, el referèndum il·legal i la proclamació efímera de la república independent catalana va oferir una petita mostra d’aquests costos. Fuita de dipòsits, fugida de 4.000 empreses (la majoria de seus socials, però també d’alguna planta productiva), caiguda de la producció, i de sectors econòmics molt oberts (turisme).

Afortunadament el relatiu redreçament registrat ha limitat el desastre. Però només en part: dificílment tornaran les empreses (només Sala i Martín i alguns altres de biaix sectari sostenen la irrellevància d’aquest fenomen); declina la confiança exterior i la inversió estrangera… però una anàlisi detallada de tot el que ha succeït des d’aleshores, i de com s’ha escrit, requerirà una atenció específica.