El procés sobiranista català respon a causes diverses. Unes, de contingut real; altres de fantasioses. Hi ha causes en l’àmbit social (el sacseig de la classe mitjana); polític (el retorn d’un determinat centralisme i l’endogàmia de les elits dirigents locals) i econòmic (la Gran Recessió iniciada el 2008).

El discurs dominant a Catalunya emfasitza el contingut polític del moviment, subratllant una dialèctica simple i simplificadora: estat vell i esgotat, fins i tot opressor (Espanya) versus nació energètica (Catalunya) capaç de construïr-ne una alternativa exterior, única opció que li roman per a la seva plenitud després d’assajar-ne moltes (¿?) d’altres.

Però segurament el factor econòmic ha estat més decissiu en descapdellar l’estratègia rupturista de la dirigència nacionalista, que ha trencat, qui sap si definitivament, el (permanent) doble imperatiu categòric del catalanisme:   altes cotes d’autogovern/compromís en la cogovernança d’Espanya (i Europa). Fins i tot en la forja del neocentralisme espanyolista es detecta aquest alè. La recentralització propugnada per la dreta-de-la-dreta tractava de compensar la «pèrdua de poder del Govern central» (¿?) en l’àmbit financer i la «manca de capacitat per imposar una coordinació en la implementació» de polítiques de despesa (Por un Estado autonómico racional y viable, FAES, 2010).

Subscriu-te per veure el contingut complet. Accedeix si ja ets subscriptor.
Subscriure