Des que vaig anar a veure l’excel·lent exposició sobre la figura artística de Guinovart amb el títol La realitat transformada comissariada per Llucià Homs a la Fundació Vila Casas, m’assetja la imatge d’una de les seves obres on es pot veure una baldufa. La peça en si mateixa no hauria d’haver accionat altre ressort que el de vincular la imatge a la infància o les botigues de joguines que segueixen apostant per joguines del passat; no obstant això em va fer pensar en la figura dels artistes que es veuen llançats com a baldufes sobre els reptes de la seva època sense que tinguin temps d’advertir què o qui els ha provocat.

La baldufa com a metàfora d’un temps on ningú, ni tan sols els artistes, escapen al dubte d’estar sent utilitzats/llançats per causes polítiques, per la fúria dels pobles o per la seva pròpia decisió. En l’exposició de Guinovart es podia contemplar una sorprenent i torbadora obra de fusta amb el títol Cap de Franco realitzada el 1960. En el seu costat frontal s’hi observa/fantasieja un bust que recorda un lloro a punt de parlar, amb el seu bec obert com una tenalla, i, al mateix temps, el cap de Franco és perfectament recognoscible; però és en la part del darrere on la peça adquireix tota la força de l’artista que busca ser impulsat/llançat per allò que veu en la societat i no per com la societat adormida del franquisme es mirava a si mateixa.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.