Des que vaig anar a veure l’excel·lent exposició sobre la figura artística de Guinovart amb el títol La realitat transformada comissariada per Llucià Homs a la Fundació Vila Casas, m’assetja la imatge d’una de les seves obres on es pot veure una baldufa. La peça en si mateixa no hauria d’haver accionat altre ressort que el de vincular la imatge a la infància o les botigues de joguines que segueixen apostant per joguines del passat; no obstant això em va fer pensar en la figura dels artistes que es veuen llançats com a baldufes sobre els reptes de la seva època sense que tinguin temps d’advertir què o qui els ha provocat.

La baldufa com a metàfora d’un temps on ningú, ni tan sols els artistes, escapen al dubte d’estar sent utilitzats/llançats per causes polítiques, per la fúria dels pobles o per la seva pròpia decisió. En l’exposició de Guinovart es podia contemplar una sorprenent i torbadora obra de fusta amb el títol Cap de Franco realitzada el 1960. En el seu costat frontal s’hi observa/fantasieja un bust que recorda un lloro a punt de parlar, amb el seu bec obert com una tenalla, i, al mateix temps, el cap de Franco és perfectament recognoscible; però és en la part del darrere on la peça adquireix tota la força de l’artista que busca ser impulsat/llançat per allò que veu en la societat i no per com la societat adormida del franquisme es mirava a si mateixa.

Quan se’ns exigeix deixar l’equidistància ens hem de plantejar quina postura hem d’adoptar davant d’un món de blancs i negres.

El torbador de l’obra és que Guinovart no fa la cara de Franco sinó el seu propi cap, que és molt diferent, mentre que en la part posterior habiten rostres, fragments trets de diaris en blanc; són rostres de treballadors, estudiants, el paisatge rural o un jove que sembla voler dir alguna cosa però no el podem escoltar. La pregunta a la qual no he pogut resistirme a contestar des que vaig veure l’exposició és ¿Quin cap de Franco estan creant els artistes en ple desenvolupament del nacionalpopulisme a Espanya i a Europa?

El paper dels artistes en l’Edat Mitjana era orientar el seu talent a favor dels preceptes de l’Església i l’Estat. Es podria dir que eren artistes orgànics, ja que sortir de les indicacions de l’Església o l’Estat els suposava ser titllats d’heretges. Alguna cosa semblant passa avui en la discussió política a Espanya marcada per la lluita entre l’Espanya liberal i l’Espanya nacionalpopulista, on les xarxes socials marquen l’heretge, el traïdor.

La Revolució francesa marcarà un nou impuls en la relació entre els artistes i el seu temps deixant clar que participaven en la difusió d’unes idees sobretot perquè hi creien. La peinture d’histoire anunciarà en l’obra La mort de Marat realitzada per JacquesLouis David el 1792 la futura política del totalitarisme, com bé va destacar Félix de Azúa. I serà el segle XX de les dues guerres mundials, la Revolució russa, la guerra civil espanyola, els processos de descolonització d’Indoxina o Algèria o la guerra de blocs a Corea o al Vietnam on els artistes seran llançats a l’arena de l’opinió pública per posicionar-se i mostrar el seu suport o la seva repulsa.

 

Obra el Trompo de Josep Guinovart exposada a la Sala Volart de la Fundació Vila Casas.

 

L’artista convertit en actor polític, jutge moral, delator, col·laborador, resistent, anunciador i propagador.

En el seu llibre La responsabilitat de l’artista Jean Clair adverteix com «de l’antic Egipte al Segon Imperi, se l’ha utilitzat per afirmar l’Estat i il·lustrar-lo» i es pregunta, com ha reaccionat l’artista als grans conflictes que l’han ensangonat? La pregunta segueix vigent. En un moment polític i social on se’ns exigeix deixar l’equidistància per inclinarnos a favor d’uns i contra els altres, ens hem de plantejar quina postura hem d’adoptar davant d’un món de blancs i negres.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

L’avenç a Europa del nacionalpopulisme s’ha basat a plantejar el retorn de l’autoritarisme des de la democràcia servint-se’n per tornar a plantejar una societat aïllada, enrocada rere la fortalesa, que impedeixi l’arribada dels bàrbars amb fortes polítiques antimigratòries, amb el retorn de les fronteres, l’ordre i el redescobriment de la pàtria com a últim bastió per salvar la identitat individual i col·lectiva. El discurs populista obliga a plantejar de nou quin és el paper dels artistes. La pregunta clau a plantejar és: Hi ha alguna cosa a dir sobre els artistes davant l’ascens del nacionalpopulisme? En formularla, s’obre davant nostre un seguit de consideracions que ens acosten a la forta descapitalització del valor de l’art com a factor de comprensió de la realitat en la societat.

Al segle XX els artistes baixen a l’arena de l’opinió pública per posicionar-se políticament.

De la mateixa manera que els artistes, des de Marcel Duchamp, han anat creant un llenguatge cada vegada més secret i inaudible per als espectadors, la societat ha prescindit d’ells per defensar els seus interessos i valors. La qüestió que es reflecteix en el desacord és a qui interpel·la l’artista amb les seves obres: el comprador, l’expert, l’opinió pública, el poder, la societat o aquell que contempla l’obra en soledat.

A Espanya la crida del nacionalpopulisme que transcendeix els partits polítics que, en major grau o menor grau, el sustenten o toleren, com el PP o Vox, ha trobat en la intolerància la millor manera d’anunciar els seus propòsits que es basen a crear una nova societat més vigilada, més autocensurada, més continguda, menys diversa i procliu a plantejar un autoritarisme per consens, no per la via de la deliberació i l’argument de les propostes, sinó per la via de la por i la raó d’Estat. En l’era del nacionalpopulisme, la societat hauria d’entendre que, com més dèbil sigui el paper dels artistes en la conformació del debat públic, més afeblida es troba la societat per resistirse al totalisme, a la imposició del triomf d’una idea sobre les altres, que porta la llavor de l’autoritarisme. Alhora, hauríem de reflexionar sobre l’interès que representa per als artistes preservar el seu prestigi i estatus si els signes del temps que estem vivint els exigeix subordinar idees, pulsions i sentiments a una causa superior. Dulce et decorum est pro patria mori [morir per la pàtria és grat i honorable], com Horaci va fer cèlebre en les seves odes.