«Els meus ministres catalans porten dos barrets, el de ministre i el de català», va dir un dia Felipe González quan era president del Govern. «Els ministres catalans del Govern són ministres socialistes i seguidors del Barça, però abans que socialistes, del Barça», hi va afegir en una conversa a la Moncloa al periodista Manuel Campo Vidal.

Ambdues frases són més aviat descriptives, cordials i simbòliques. Però tenen una particularitat. Difícilment s’haguessin pogut predicar de cap altra ciutadà espanyol. Hagués sonat estrany, mentre que aplicades al cas català no van estranyar ningú.

Potser, més enllà de la seva aparença anecdòtica, en el seu significat més profund hi trobarem l’explicació a la qüestió que planteja l’enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió de novembre de 2019: qui són els conciutadans «territorialment» més valorats pels enquestats de tot Espanya. És inèdita, no té precedent demoscòpic. Resulta per tant impossible lligar-ne científicament els resultats a una determinada evolució de la situació política. La principal conclusió és que els catalans obtenen la nota mitjana més baixa en qualificació de simpatia per part del conjunt dels espanyols (un 5,63, en l’escala 1 a 10), pitjor que els bascos (un 6,73) i que els madrilenys, que logren la segona nota més dolenta (un 6,26). Els més valorats són els andalusos, un 7,61. Significativa i polèmicament, els enquestats consideren que Catalunya és la comunitat més beneficiada per la resta dels espanyols.

Algunes explicacions tendeixen a identificar «caràcters» o «temperaments» col·lectius com a causa de les distintes percepcions i valoracions. Així, el basc es presenta a vegades com a més jatorra, més alegre i expansiu, que el català. Però a aquests tipus d’impressions sobre pretesos «caràcters nacionals» és més que difícil atorgar-los una versemblança sociològica o científica.

Hi ha, després, els mites i els prejudicis consagrats per la història com ara el del català «pessetero», el que «sempre va a la pela»: assumpte que té més a veure amb el caire capdavanter del capitalisme català, la indústria lleugera del tèxtil i l’ofici dels viatjants de comerç que amb un dubtós signe racial dels ciutadans de Catalunya. I a més, com ho recorda el periodista donostiarra Luis R. Aizpeolea, «els nacionalistes catalans, com ara en Sánchez Llibre, sempre miraven els del PNB en les discussions dels pressupostos: és més, s’hi emmirallaven».

Més rellevants per escatir les distintes percepcions semblen les evolucions pròpies de la conjuntura política. Lògicament la imatge pública exterior de la gent d’Euskadi és avui més positiva que en els anys del plom terrorista, en tant que no se la veu com a niu d’un problema d’abast espanyol, sinó com a contribuent a les solucions compartides. Tot i que l’opinió pública global sol ser més sofisticada que el que creuen alguns polítics. Fins i tot a l’època en què ETA assassinava centenars de persones, eren freqüents les manifestacions al carrer sota el lema «Vascos, sí; ETA, no».

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

I així com els espanyols han apreciat més José Antonio Ardanza i Íñigo Urkullu que Juan José Ibarretxe o bé Arnaldo Otegui, també han sabut distingir entre Miquel Roca i Narcís Serra d’una banda i Carles Puigdemont i Quim Torra, d’una altra. A uns se’ls atribuïa una mirada diferenciada sobre els afers comuns; als altres, el desig de desbaratar i malbaratar el projecte comú. Amb raons.

Hi ha probablement dos barems encara més decisius, de més fondària nacional, històrica i política per tal d’explicar les distintes percepcions sobre Catalunya i Euskadi, i per reducció, sobre el catalanisme i sobre el nacionalisme basc: la diferent estructura de les propostes d’ambdós, i el diferent pes econòmic dels dos països.

 

Dues cares de la moneda

En efecte, els diversos catalanismes han forjat gairebé sempre les seves propostes sobre el doble eix d’aconseguir (o afermar) l’autogovern i d’influir amb caràcter decisori en la governança espanyola: l’un era impossible o quedava coix sense l’altre. Així es va palesar en el federalisme de la Primera República, en el regionalisme de Prat de la Riba i Cambó, en el Pacte de Sant Sebastià i la Segona República, en la Transició i la Constitució de 1978: està per quantificar històricament al detall, però sembla indubtable que, a més autonomia hi ha hagut més participació dels catalans en els afers de l’Estat, i a l’inrevés. Es tracta de dues tasques indestriables, que es reforcen mútuament i que es prediquen com les dues cares de la mateixa moneda, pels corrents bàsics i majoritaris dels catalanismes, excepció feta de les versions radicals i residuals.

Com més autonomia, més participació dels catalans en els afers de l’Estat, i a l’inrevés.

Ja a les darreries del segle XIX, el catalanisme «comportava una revisió global del sistema polític espanyol», com va escriure Enric Ucelay en la seva monumental obra El imperalismo catalán (Edhasa, 2003). En aquest sentit, les idees del regeneracionisme català constituïen una alternativa molt perfilada a les bases de la Restauració. S’ha fet llegenda aquella dissortada proclama d’Ortega i Gasset de 1922 segons la qual Espanya no pot ser pensada per un cap que no sigui castellà: «España es una cosa hecha por Castilla, y hay razones para ir sospechando que, en general, solo cabezas castellanas tienen órganos adecuados para percibir el gran problema de la España integral» (España invertebrada, Revista de Occidente/Alianza Editorial).

Aquesta conclusió etnicista era ja falsa en el moment de la seva formulació: hi havia almenys una altra opció, una idea d’Espanya, un projecte de país distint al concebut oficialment des de l’establishment. La idea d’una Espanya federal i iberista, descentralitzada i moderna, democràtica i europea, travessava com a fil conductor distintes aportacions formalitzades des de Catalunya.

 

Catalanitzar Espanya

I així es pot interpretar la història dels dos darrers segles i escaig. Com l’alternança de construccions polítiques concebudes majoritàriament des de la matriu castellana d’Espanya (tot i que amb complicitats perifèriques, també i destacadament catalanes, a les dues dictadures del segle XX, sense anar més lluny) i construccions que incloïen les propostes dels catalanismes majoritaris a casa nostra (com els règims de les Constitucions del 1931 i del 1978).

Addicionalment, el pes demogràfic, el domini generalitzat de la llengua catalana, la vitalitat de la cultura expressada en català i la projecció exterior de la capital catalana afermaven –a diferència del que succeix amb l’euskera i amb Bilbao— la nitidesa i l’envergadura de l’alternativa perifèrica de matriu catalana a una «Espanya castellana».

Els catalans obtenen la nota més baixa en qualificació de simpatia per part del conjunt dels espanyols: un 5,63 sobre 10.

Precisament un destacat intelectual basc, Miguel de Unamuno, va ser qui millor va ressumir l’imperatiu categòric de Catalunya, consistent en «catalanitzar España», en «imposar a la resta d’espanyols el seu concepte i el seu sentiment de la pàtria comuna i del que aquesta ha de ser» («La crisis actual del patriotismo español», Nuestro Tiempo, desembre de 1905). Qüestió molt diferent de la presumpta «obsessió per medir-se permanentment amb altres comunitats», com ha criticat recentment Patxo Unzueta («¿Son antipáticos los catalanes?», El País, 4 de febrer de 2010).

I sobretot, aquesta voluntat de col·laboració en la governabilitat ha exhibit reiterades ziga-zagues. Com va denunciar Jaume Vicens Vives, als catalans els costa la tasca de penetrar sistemàticament l’aparell de l’Estat, a vegades esperonats per «aquest anacronisme polític, orientat d’una banda a menysprear l’Estat i d’altra banda a burxar-lo contínuament amb les nostres crítiques, sense intentar una tasca d’infiltració pregona en els seus llocs de comandament» (Notícia de Catalunya, Destino, 1954). Segurament la gran excepció va ser el notable «desembarcament» de catalans procedents de l’esfera socialista en el Govern i en l’administració de l’Estat des de 1982.

Contràriament al catalanisme, el basquisme nacionalista mai no ha teoritzat com una prioritat la governança espanyola, i menys encara involucrar-s’hi. A tot estirar hi ha prestat col·laboració externa, des de fora, tot deixant clar que el seu interès exclusiu és garantir l’autogovern propi. L’única excepció històrica és la participació de Manuel de Irujo al govern republicà, en circumstàncies excepcionals i dramàtiques.

 

Amb o sense barret

Per tant, la imatge pública d’Euskadi no ha de pagar cap peatge de rivalitat, d’encapçalar o voler modelar una alternativa nacional-estatal. És així com la qualitat política de «basc» no apareix com a contradictòria de la qualitat de «castellà»: el ministre basc, a diferència del seu col·lega català, no porta el barret de la Real o de l’Atleti, com aquell porta el del Barça; o com a mínim no en fa exhibició, o no es creu en el deure de mostrar-lo.

Aquest fet ofereix paradoxalment menys obstacles a la cooptació d’alts càrrecs polítics en el Govern central: entre els Executius d’Adolfo Suárez i el de Mariano Rajoy, va haver-hi un nombre molt similar de ministres catalans (16) i de vascos (15), quan la població de Catalunya (7,5 milions) triplica llargament la d’Euskadi (2,2 milions), la qual cosa evidencia una sobrerepresentació d’aquest territori (tot i que molt inferior a la de Madrid, que en aquesta època va absorbir 51 ministeris (de gairebé dos centenars).

A tot estirar, un banquer basc era «de Neguri»; el seu col·lega barceloní era sempre un «banquer català».

L’altra raó profunda de la diversa percepció sobre catalans i bascos rau en el seu diferent rol econòmic. És cert que Catalunya és fundadora del mercat intern espanyol: líder de la seva revolució industrial (sobretot manufacturera), creadora de la seva unitat monetària (amb la pesseta de Laureà Figuerola), i de les seves principals institucions sociolaborals (la patronal Foment, per molts anys l’única d’abast estatal; els sindicats CNT i UGT, tots dos creats a Barcelona).

Però Euskadi ha estat el bressol de la indústria pesada (del carbó i l’acer a la construcció naval) i de les altes finances. La imatge dels bascos prominents en aquests sectors transcendentals s’ha confós, sovint de forma indistingible, amb la de ciutadans d’altres territoris de la matriu castellana d’Espanya. A tot estirar, un banquer basc era «de Neguri»; el seu col·lega barceloní era sempre un «banquer català».