Els mitjans de comunicació recullen de forma habitual, i cada cop més freqüent, casos certament sorprenents de decisions preses per entitats públiques i privades, fonamentades totes elles en la voluntat, per a molts exagerada, d’eludir el que normalment s’anomenen actes d’incorrecció política. Més concretament, podríem dir que es tracta d’evitar que una determinada pràctica o element fins ara normalment present a les nostres vides causi incomoditat a determinats col·lectius, especialment aquells que tenen una presència minoritària o vulnerable a les nostres societats.

En aquest marc conceptual hem vist com la cadena pública britànica BBC ha decidit canviar la referència a l’era de les dates, tot substituint les referències a BC (abans de Crist en anglès) i AD (anno domini, o després de Crist), per Before common era i Common era, per considerar-les més neutrals des d’un punt de vista religiós. Així mateix, una escola a Seattle, als Estats Units, va deixar de referir-se als «ous de Pasqua» per anomenar-los «esferes de primavera».

No es tracta només de qüestions religioses. La National Gallery de Londres adverteix els visitants d’una exposició sobre el pintor Paul Gauguin que l’artista havia tingut relacions, i en alguns casos fills, amb menors a la Polinèsia francesa: «Gauguin havia indubtablement abusat de la seva posició d’occidental privilegiat per tal de gaudir de la màxima llibertat sexual». També al Regne Unit, a Manchester, la seva Art Gallery va despenjar el famós quadre de John Waterhouse «Hylas i les nimfes», al mateix temps que va retirar de la venda les postals que reproduïen l’obra la qual mostra, cal recordar, un seguit de nimfes pubescents temptant un jove vers la seva condemna.

Consideracions d’ordre ètnic també formen part d’aquestes decisions. Així, l’any 2017 un cinema de Memphis, als Estats Units, va cancel·lar l’exhibició de la pel·lícula Allò que el vent s’endugué, per considerar-la «insensible». Recentment, el primer ministre de Canadà va disculpar-se públicament després de la publicació d’una fotografia de joventut on apareix disfressat amb la cara pintada de negre. Finalment, la protecció de la sensibilitat dels vegans, especialment a l’hora d’asseure’s a taula, va justificar la retirada de la gràfica pintura del segle XVII «El mercat de les aus», del flamenc Frans Snyders, del menjador del Hughes Hall College a Cambridge. Al fil de totes aquestes històries cal fer un seguit de consideracions.

Una escola a Seattle, als Estats Units, va deixar de referir-se als «ous de Pasqua» per anomenar-los «esferes de primavera».

En primer lloc, podem veure com les decisions en qüestió són preses tant per entitats públiques (o finançades principalment amb diners públics) com per subjectes privats. Pel que fa a les primeres, és evident que la seva actuació es troba necessàriament lligada a un seguit de principis i atribucions que configuren el seu règim legal d’actuació. De manera especial, aquest règim pot incloure obligacions positives de respecte i promoció de la igualtat i la cohesió social. Aquestes obligacions podrien donar una pàtina de legitimitat a decisions com les esmentades abans (vegeu per exemple, el canvi de terminologia en el cas de la BBC).

Per contra, semblaria que les entitats de caràcter privat tindrien un major marge de llibertat a l’hora de decidir allò que és acceptable dins la seva «propietat», concretament de tenir la seva pròpia «línia editorial» en relació amb el grau de correcció política al qual volen adherir-se. Cal esmentar, en aquest sentit, que aquesta qüestió ha esdevingut especialment candent al fil de decisions adoptades per plataformes en línia o xarxes socials (com ara Facebook o YouTube) de no permetre la publicació de continguts no acceptables des del punt de vista de les normes privades i internes de l’empresa en qüestió (nuesa, llenguatge groller, violència, etc.).

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

 

El dret a no ser ofès no existeix

Dit l’anterior, cal afirmar també que aquest no és només ni principalment un debat sobre drets i obligacions. Més enllà de possibles consideracions jurídiques, ens trobem davant d’una problemàtica que afecta la manera com entenem la discussió i comprensió d’expressions polítiques, culturals i artístiques en el marc d’una societat pretesament oberta i plural. Una controvèrsia sobre la nostra forma d’administrar continguts i expressions ofensives o incòmodes.

La National Gallery de Londres adverteix els visitants d’una exposició sobre Paul Gauguin que l’artista havia tingut relacions, i en alguns casos fills, amb menors a la Polinèsia francesa: «Gauguin havia indubtablement abusat de la seva posició d’occidental privilegiat per tal de gaudir de la màxima llibertat sexual».

Si des d’un punt de vista estrictament legal, i en matèria de llibertat d’expressió, les normes fonamentals de drets humans universals i del Consell d’Europa estableixen que ningú no té el dret (jurídicament oposable) a no ser simplement ofès, ¿podem en canvi sostenir i justificar que, des d’un punt de vista social, les institucions públiques i privades amb influència (major o menor) en la conformació de l’esfera pública han d’assumir una especial responsabilitat en l’evitació de les ofenses o incomoditats abans esmentades?

Si ens centrem en el terreny de la creació artística, és indubtable que una part significativa de les obres que formen part del patrimoni de la nostra cultura global o bé varen ser creades o bé reflecteixen un conjunt de principis i valors que xoquen frontalment amb els principis bàsics i fonamentals de la nostra societat, i especialment amb l’actual comprensió de l’abast i significat de la dignitat humana: edificis construïts per esclaus o sota condicions d’extrema servitud, obres filosòfiques que parteixen d’un model de societat completament diferent (com és el cas notori de l’antiga Grècia), o literatura que presenta la violència i diverses formes d’abusos de forma acrítica (com ara les tragèdies de Shakespeare o l’obra del Marquès de Sade), entre molts altres exemples.

Gaudim d’obres literàries que presenten la violència i diverses formes d’abusos de forma acrítica, com les tragèdies de Shakespeare.

En altres casos gaudim de l’obra de creadors que no tingueren una existència o una forma d’encarar la vida particularment exemplar (pensem per exemple en les idees de Richard Wagner), les quals avui en dia donarien lloc a un intens rebuig social (i potser també a una persecució penal). Significa l’anterior que s’han d’expulsar del nostre espai cultural tots aquests continguts?

 

Quadre Els avantpassats de Tehamana de Gauguin exposat a la National Gallery de Londres.

Quadre Els avantpassats de Tehamana de Gauguin exposat a la National Gallery de Londres.

 

Decidir què és pertorbador

Des d’un punt de vista individual, cadascú és indubtablement lliure de sentir-se condicionat per factors com els acabats d’esmentar a l’hora de gaudir d’una determinada creació artística. Per citar només un exemple, és plenament legítim que una persona jueva rebutgi assistir a representacions d’òperes de Wagner, com a conseqüència de les connotacions i connexions històriques d’aquestes obres. Això no obstant, sembla més dubtós que des d’un punt de vista col·lectiu això pugui justificar l’eradicació completa (o quasi completa) de determinades creacions artístiques del nostre espai públic.

Viure en una societat plural, democràtica i diversa implica, sens dubte, desplegar una especial sensibilitat en relació amb aquells grups que, per motius diversos, són més vulnerables o tenen major risc de discriminació o fins i tot de ser víctimes d’hostilitat. Cal també, evidentment, fomentar al màxim la cohesió social i el diàleg. Això no obstant, una societat oberta també requereix una exposició a opinions, punts de vista i en general creacions que puguin resultar frontalment oposats a aquells que són sostinguts per la majoria, o simplement han perdut la seva vigència com a conseqüència del pas del temps i l’evolució social.

Els límits basats en evitar discursos controvertits o minoritaris no beneficien la democràcia ni el pluralisme.

Ocultar expressions del pensament i la creació humanes per mers motius de manca d’alineament amb les conviccions, valors i costums del present només porta al desconeixement del passat i del llarg camí dialèctic que ens ha portat a l’estadi actual de la història. Això suposa a més que necessàriament existirà un nombre més o menys reduït d’intermediaris als quals explícitament o implícita haurem atorgat el paper de decidir allò que les altres persones poden veure o gaudir sense excessiva pertorbació.

Uns intermediaris que poden guiar-se per motius més o menys opacs o no necessàriament pluralistes, sinó més aviat acomodaticis, sovint en absència de mecanismes de control adequats. I és que fins i tot en societats democràtiques sortir-se de la norma pot sortir-li car a un individu o corporació, especialment si hi ha interessos econòmics en joc.

 

La talaia del present

Si parlem no ja d’ocultar, sinó de «contextualitzar» una determinada obra amb un senyalament d’actes poc edificants comesos pel seu autor o circumstàncies injustes de la seva creació, cal tenir en compte que aquest exercici no pot consistir en un mer menysteniment d’un temps o un context diferents des de la talaia privilegiada del present, sinó precisament d’una explicació adequada que permeti a l’observador no ja condonar o justificar, però sí comprendre l’entorn i valors imperants en què una determinada obra o expressió foren creades. A banda d’això, tot exercici de contextualització hauria també d’evitar judicis morals sobre la persona o els actes del seu autor, si aquests no aporten res significatiu a la comprensió de la seva obra.

Capítol (i article) a part segurament mereixeria la qüestió dels canvis de terminologia d’algunes expressions comunes per adequar-les al valors i principis imperants. És evident que el llenguatge pot i ha d’evolucionar al ritme que ho fan les societats. Això no obstant, els canvis que no provenen de l’espontaneïtat dels individus i són forçats o imposats des d’una posició de poder o pretesa superioritat moral incorren en el seriós risc de caure en el ridícul, o la inutilitat en el millor dels casos.

Per acabar aquestes reflexions, cal dir que encara que aquest no és principalment un debat jurídic, si s’estén en el marc de la societat una determinada visió protectora o paternalista de la correcció política, privant els individus de la seva pròpia llibertat de jutjar i apreciar una determinada obra o expressió, estarem alimentant el substrat ideològic de polítiques i interpretacions jurídiques que porten a la introducció de límits addicionals a la llibertat d’expressió. Límits que no es basen en la protecció de drets de tercers, sinó que malden per evitar determinats discursos controvertits, ofensius o minoritaris. I això no és mai positiu per a la democràcia i el pluralisme.