Els lectors de L’home manuscrit (2007), de La cinquena planta (2014), i ara d’Ignot (Edicions del Periscopi, 2020), saben, o sabran, que a les coordenades literàries per on es mou Manuel Baixauli (Sueca, 1963) no s’hi esquiven ni la recerca de l’esforç de l’intel·lecte ni la incomoditat moral, que a l’autor li plau explorar sense avergonyir-se’n les possibilitats de l’escriptura com a camí de salvació –o de perfecció– personal, com un sacerdoci secret i ingrat, com un mètode per ordenar el caos de la vida, i que no li molesta reivindicar la mítica soledat de l’escriptor encara que a vegades es decanti cap al narcisisme creatiu.

El lector de Manuel Baixauli es converteix en un presoner que no pot evadir-se mai del laberint de la imaginació de la seva narrativa perquè les atmosferes oníriques i psicòtiques que crea són del tot inexplicables gràcies a la lògica enigmàtica que les regeix. Els arguments de la seva narrativa es bifurquen, a vegades semblen fragments que tendeixen a la conjectura, i a vegades esdevenen digressions calculadament inabastables i desordenades que s’acaben imbricant opacament per estimular i fascinar la fantasia del lector.

En un dels articles inclosos a Ningú ens espera (2016), sobre el cineasta Andrei Tarkovski, marginat pel govern soviètic en ser acusat d’«elitista», Baixauli fa una declaració de principis que travessa de dalt a baix la seva obra: «Sóc elitista perquè la vida és complexa i perquè m’agraden les obres d’art que no oculten aquesta complexitat. Oferir al públic, només, obres que simplifiquen, edulcoren, rebaixen –que adulteren, en definitiva la realitat, tractar els ciutadans com si fossin criatures, això sí que és un insult».

És una altra manera d’estar d’acord amb el que no es cansava d’advertir Jean Genet, que la foscor és una de les cortesies de l’autor envers els lectors. Es cert que per forjar-se un paladar artístic calen lustres i una evolució lenta, que com més lluny es va, més gustós és el fruit, però també és veritat que com més lluny s’arriba, menys es pot compartir el goig.

«Sóc elitista perquè la vida és complexa i perquè m’agraden les obres d’art que no oculten aquesta complexitat», diu Baixauli.

En els textos de Ningú ens espera, que tenen un aire de dietari, en contra de la història oficial que es narra des de les instàncies del poder, Baixauli no s’està de dir que no creu en les audiències perquè les majories no tenen raó, pronuncia ben alt el nom del fantasma que recorre el món –la banalitat–, es declara partidari fervent d’un art dens, obscur i difícil, s’atreveix a desmentir tòpics –no és veritat que el talent cinematogràfic d’avui es projecti a la televisió, en format de sèries–, denuncia l’existència de massa llibres-palla, superficials i prescindibles, i recomana quins llibres s’han de comprar, llegir i rellegir, els llibres-abisme, els llibres-hipnosi, els llibres-interrogant: les obres que apunten alt, a la desmesura, les novel·les que furguen els racons més recòndits de l’existència humana són inquietants i afortunadament inacabables, diu Baixauli, i molts dels lectors, encara que no ho sàpiguen, hi estaran d’acord. Per constatar-ho només cal llegir Ignot.

Quan un dels artistes que poblen Ignot espera en un poble del Priorat que arribi l’endemà per entrevistar-se amb el propietari d’una mina de plom abandonada –vol pintar-hi un mural a la paret–, troba que a la casa rural on s’està s’hi celebren unes jornades literàries. Al vespre, quan torna de passejar, amb la foscor consumint a poc a poc, i sense parar, una franja de color de sang seca al cel, l’artista veu un home sol que mira les muntanyes: «La silueta negra de l’home no es movia, semblava distant, a mil anys llum dels gronxadors, dels cotxes aparcats, de Mateu, de tot».

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

 

Relat minuciosament desordenat

És l’escriptor que motiva l’acte, i que no torna a reaparèixer fins a les últimes pàgines d’Ignot, quan el lector creu –erròniament– que avança perdut del tot en un argument delirant o espectral: a l’escena on apareix, pilota un helicòpter ocupat pels personatges principals de la novel·la, i, quan un d’ells li pregunta cap on es dirigeixen, l’escriptor només respon «Qui ho sap, això?».

És possible que en aquestes dues imatges s’hi xifri el que és Ignot: d’una banda, tots els pintors, escriptors i lectors que protagonitzen la novel·la semblem immobilitzats en el cultiu de la seva disciplina artística, distants de la realitat, embadocats en el seu narcisisme intel·lectual, figures enigmàtiques altivament centrades en la recerca de la bellesa que els ha de salvar l’ànima; d’altra banda, el relat avança de manera minuciosament desordenada, a través de cercles concèntrics, o en espirals, que s’acaben emmirallant com si creessin un laberint on el lector pensa, moltes vegades, que hi vagareja sense rumb.

Però el que s’hauria de recomanar a aquest lector desorientat és que no defalleixi i que aguanti els embats del text perquè Manuel Baixauli, contràriament a l’escriptor que pilota l’helicòpter, sap a la perfecció cap on es dirigeixen i com es lliguen els fils infinits –rars, opacs i hipnòtics, a vegades inexplicables– que desplega al llarg d’Ignot.

Amb una prosa afinada, precisa i tallant, que desdenya qualsevol filigrana «literària», els arguments com de faula paranoica, excèntrica o fantasmagòrica, que Manuel Baixauli trena sense immutar-se, gairebé sempre sorprenen amb convicció a pesar de situar-se més enllà de les fronteres de la versemblança, com si només existissin pel pur plaer d’existir: hi ha qui lloga pisos i exigeix al propietari que només hi deixi una nevera, un llit, una cadira i una taula; hi ha tot un seguit d’habitatges en diversos llocs d’Europa que, situats en un mapa, dibuixen una lletra; les parets no sembla que estiguin destinades a res més que a convertir-se en l’espai necessari per penjar-hi notes en previsió dels llibres que s’han d’escriure, o per dibuixar-hi vagines pacientment diferents les unes de les altres; pot ser que només es camini per les extensions immenses de l’albufera perquè un videoartista filmi d’amagat el rumb que se segueix, i emmirallar-se després en el resultat; els soterranis, en fi, poden esdevenir una illa envoltada de tinta on els escriptors busquen els seus textos fracassats i que no s’han imprès mai.

 

Una novel·la perdurable

I al lector li agrada que la fantasia extravagant que orquestra Manuel Baixauli li exigeixi atenció i perseverança, que l’autor el faci sentir partícip de la mena de miracle insòlit que és la seva escriptura, de la seva fe en el poder de la literatura; però encara el fa més feliç constatar, al final, en una pirueta majestuosa, que no ha travessat una selva caòtica, sinó que tot l’ordre de l’argument, el secret de la novel·la, estava exposat nítidament davant seu, sense enganys ni falsedats formals. Al cap i a la fi, és una estratègia narrativa que Manuel Baixauli ja havia assajat amb fruïció, i execució implacable, a L’home manuscrit i La cinquena planta, dues novel·les on també s’exploraven els múltiples misteris de les lleis i els límits de l’art, la soledat transcendent i abrusadora del creador, l’ànsia de forjar una obra tan sols per a un públic que la mereixi.

Ignot és, sens dubte, una novel·la, però també es pot llegir com si fos un assaig narratiu sobre la condemna de voler ser un creador, sobre el pànic que suscita la criatura que s’inventa, sobre la rebel·lió dels dimonis imaginatius. Pot ser que la proliferació de sentències sobre la creativitat i les condicions necessàries per dur-la a terme pugui fer creure, en alguns moments, que és un catàleg de consells per als adolescents que volen ser artistes; però, encara que fos així –i que no ho és–, el lector sap que Manuel Baixauli, amb Ignot, ha aconseguit l’obra d’art que busquen tots els artistes que la poblen, una novel·la perdurable.

 


Manuel Baixauli Ignot Barcelona: Edicions del Periscopi, 2020. 256 pàgs.
Manuel Baixauli Ignot Barcelona: Edicions del Periscopi, 2020.