Castellà

Les eleccions municipals, autonòmiques i europees del 26 de maig han estat una veritable segona volta de les eleccions generals del 28 d’abril i s’han vist confirmades bona part de les tendències que es van manifestar aleshores.

El PSOE travessa un moment dolç i ha recuperat la condició de primera força política. Ha guanyat amb claredat les eleccions europees i les municipals i havent millorat els seus resultats a diverses Comunitats Autònomes té la possibilitat de recuperar poder autonòmic.

El PP, per la seva banda, segueix amb la tònica descendent però ha minimitzat les pèrdues respecte de les eleccions generals i està en condicions de mantenir o recuperar governs autonòmics o municipals si acaben reeixint pactes amb Ciudadanos i Vox.

El partit taronja no ha satisfet les expectatives de superar al PP però s’ha consolidat com a tercera força política i és un ferm candidat, si vol, a convertir-se en el veritable partit frontissa de la política espanyola substituint en aquest paper als partits nacionalistes que són els que tradicionalment l’han exercit. 

Més decebedors han estat els resultats de Podemos en singular i de l’espai a l’esquerra del PSOE en plural, que no havent estat capaç de reeditar les confluències territorials i havent-se escindit a Madrid no ha pogut revalidar els resultats de l’anterior cicle electoral i té moltes possibilitats de perdre les seves places emblemàtiques com ara Madrid o Barcelona. Y finalment Vox ha esdevingut un actor rellevant a totes les arenes polítiques espanyoles, amb menys força i havent retrocedit respecte a les generals,  però havent consolidat la seva condició de crossa necessària per a apuntalar governs del PP i Ciudadanos.

A Catalunya els resultats han estat més ambivalents. A les eleccions municipals, en consonància amb el que havia succeït a les eleccions generals, s’ha imposat ERC, convertida en la primera força municipalista en detriment de JxC, que com a successora del que va ser CIU, ha retrocedit a la tercera posició. La segona plaça ha estat per al PSC que recupera molt terreny, en especial a Barcelona i a l’àrea metropolitana. Per darrera se situen els Comuns, Ciutadans que no acaba d’arrelar territorialment i que té un veritable problema a Catalunya després de la fugida dels seus líders i la CUP que malgrat ser una força eminentment municipalista ha perdut terreny. I el PP, tret de Badalona, ha esdevingut una partit testimonial mentre que Vox és absolutament residual, malgrat la fagocitació de Plataforma per Catalunya.

La correlació de forces a les eleccions europees ha estat ben diferent, en especial en l’àmbit de l’independentisme. En la particular disputa entre ERC i Junts per Catalunya,  en la candidatura encapçalada per Carles Puigdemont ha guanyat amb claredat, imposant-se a ERC, que altra vegada amb Oriol Junqueras al capdavant,  ha quedat en tercera posició. ERC venç  les eleccions generals i les municipals, potser perquè no hi era Puigdemont de candidat perquè cada vegada que el primer s’ha enfrontat a Junqueras  l’ha guanyat evidenciant l’enorme capacitat de mobilització del president deposat.

Clarificat el panorama els partits han de decidir la seva política de pactes als diversos nivells, decisions que marcaran la seva estratègia de cara als propers anys. Diversos partits, tant a Catalunya com al conjunt d’Espanya, com ja va succeir en l’anterior cicle electoral, han posat línies vermelles que amenacen les investidures i la futura governabilitat.

El sistema de partits ha passat de tenir un format bipartidista en el que l’alternança només era possible entre dos partits a tenir un format pluralista en el que es fa difícil el govern d’un sol partit. De fet en sistemes pluralistes com l’espanyol la norma són els governs de coalició, una modalitat que ja fa temps s’assaja a les comunitats autònomes i al món local però que encara no ha arribat al nivell estatal on alguns partits semblen no ser conscients que el temps de les majories folgades és cosa del passat.

Aquest tipus de sistemes de partits també acostuma a caracteritzar-se per una competència de tendència centrípeta i per tant moderada i perquè gairebé tots els partits estan orientats al govern. A Espanya, en canvi, sembla que alguns partits  aposten per la polarització, com ara els partits independentistes o Vox, tot arrossegant la resta a una competència de tipus centrífug que dificulta l’entesa entre formacions que en altres circumstàncies serien aliats naturals.

Tenint en compte que els electors han decidit que ningú pot governar tot sol s’ha d’exigir als partits que estan en condicions de fer-ho, o d’afavorir la governabilitat, que actuïn responsablement i aixequin unes línies vermelles que són més tàctiques que programàtiques i que limitin els seus vetos a les formacions que no respecten l’ordre constitucional  o que  proposen regressions en el drets. Aquests han de ser els únics límits per a la governabilitat. La resta de pactes,  que poden ser variables, han de ser assumits amb plena normalitat.

Pactes que han d’anar de Podemos al PP passant pels partits nacionalistes perifèrics democràtics, l’equivalent espanyol a la proposta europea del «De Tsipras a Macron» que plantejava Frans Timmermans, el candidat socialista a la presidència de la Comissió. És en aquestes coordenades que cal interpretar la proposta de Manuel Valls a Barcelona per evitar la submissió de la ciutat a l’independentisme oferint els seus vots a Ada Colau o la d’Íñigo Errejón plantejant a Madrid un acord amb socialistes i Ciudadanos per evitar la dependència de Vox. Propostes totes elles insòlites però necessàries en un context pluripartidista.