Els mites segueixen ben vius. Originats en les civilitzacions més antigues de les que en som deutors, han arribat fins els nostres dies amb totes les variacions possibles, però sempre amb la voluntat de ser una cosmovisió que serveix per explicar-nos el món. El Festival de Salzburg els hi ha volgut dedicar l’edició d’aquest any. S’ha vist que el mite funciona quan està plantejat des d’una certa abstracció com és el cas d’Oedipe, de George Enescu, posat en escena per Achim Freyer. En canvi, perd part de la seva força, del seu misteri, quan s’explica des de la nostra quotidianitat més absoluta, cosa que passa amb Medée, de Luigi Cherubini, portada a l’escenari per Simon Stone.

En la tragèdia d’Eurípides, Medea, filla del rei de Còlquida (avui Tblisi, Georgia), és la dona abandonada pel grec Jàson que ha preferit la filla de Creont. Expulsada de Corint, mata la rival, el pare d’aquesta i els seus propis fills. Avui Medea és potser més actual que mai. És una figura que està present en molts debats, ja siguin sobre gènere, violència, o immigració i racisme com assenyala la historiadora cultural Inge Stephen en el programa de mà. Medea és una parricida, una estrangera, una dona traïda i abandonada. No obstant això, és una figura molt més complexa. Abans ha traït al seu pare ajudant a Jàson a robar el velló d’or i ha fugit amb ell. L’òpera de Cherubini, estrenada a Paris el 1797, comença després que Medea és rebutjada pel marit i explica el pas psicològic de la protagonista del amor a un odi brutal que s’expressa en l’assassinat de les criatures que són sang de la seva sang.

Stone ha traslladant la història als nostres dies en una posada en escena hiperrealista en la que no hi falta cap detall, ja sigui un saló tipus Pronovias on la rival Dircé es prepara per casar-se amb Jàson, l’hotel com el Sacher on té lloc la cerimònia, el locutori de Tbilisi des d’on Medea intenta parlar amb el pare dels seus fill, la sala d’arribades de l’aeroport amb la negativa a deixar-la entrar al país, la desolada parada d’autobús on la dona abandonada recull els fills, o la benzinera on tindrà lloc el desenllaç de la tragèdia. Un vídeo d’una gran nitidesa mostra els que havien estat moments feliços de la parella amb els nens, però també el moment del divorci.

L’òpera de Cherubini és una opèra comique, el que no vol dir que faci riure. Significa que les parts cantades –àries o recitatius– estan unides per unes parts parlades, normalment en vers. A Salzburg s’ha obviat aquesta qüestió d’una manera intel·ligent. Els diàlegs són missatges de veu que Medea deixa al contestador de Jàson. El director d’escena –que també ha filmat les imatges–, amb l’ajut del escenògraf Bob Cousins, han adaptat fil per randa la història. Ara bé, tot és tan perfecte, tan real, tan quotidià, que la qualitat universal del mite,  es perd. Hi falta páthos.

Dir Medea i pensar en la Callas és automàtic, cosa que no fa justícia a qui interpreta el paper. En aquest cas era la soprano Elena Stikhina que va ser molt aplaudida tot i que la seva interpretació teatral superava la vocal. El paper de Jàson és poc agraït perquè la partitura el porta a uns aguts difícils. Pavel Cernoch els va superar amb algunes dificultats. El baix Vitalij Kowaljow es va lluir, però cal dir que el seu paper no té la presència dels dos protagonistes. Completaven el repartiment Rosa Feola (Dircé) i Alisa Kolosova (Néris). A tots els fallava la dicció francesa. Al fossat hi havia la Filharmònica de Viena dirigida per Thomas Hengelbrock que va saber donar el tractament simfònic que té aquesta partitura. Musicalment, va ser l’element més convincent de la representació.

 

Elena Stikhina (Médée), en el darrer acte de l’òpera ‘Médée’, de Luigi Cherubini, al Festival de Salzburg. © SF / Thomas Aurin.

 

Un nen de 85 anys

I d’un extrem a l’altre. L’Oedipe del compositor romanès Enescu vist per Achim Freyer manté tot el páthos, tota la obscuritat del mite del home que mata al seu pare i es casa amb la seva mare sense ser-ne conscient perquè així ho ha designat l’oracle i, en saber-ho, es treu els ulls. Freyer és com un nen, però de 85 anys. Les seves posades en escena tenen sempre un component molt infantil, però només en la superfície.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

A Salzburg ha omplert tot l’espai escènic del Felsenreitschule (el de les finestretes darrera del escenari) de figures, imatges, dibuixos, màscares, ninots i colors en uns jocs de llums molt ben treballats. Freyer veu en la partitura una gran riquesa de colors que li recorda Debussy. Però l’òpera comença amb l’obscuritat, amb el naixement d’Èdip mentre al costat del nadó que apareix en posició fetal s’està cavant una tomba. És la mateixa posició en la que acabarà els seus dies. És el cicle de la vida.

L’Èdip nadó és una figura que respira i es mou i com a tal aprèn a aguantar-se dret i a caminar. El seu vestit serà uns pantalons de boxador. Ja gran, als pantalons s’hi afegiran els guants i les botes, tot i el peu deforme del protagonista, i una musculatura com la de Conan el bàrbar. De fet, Èdip ha de lluitar contra la Esfinx, però sobretot i sense saber-ho, contra el seu propi destí.

La música d’Enescu és difícil de classificar. El mateix compositor admetia que no sonava a res conegut. Estrenat el 1936, el seu Oedipe conté aquella riquesa cromàtica que hi veu Freyer i que, en paraules del director Ingo Metzmacher, es mou sempre entre la llum interior i el somni. El director, al capdavant de la Filharmònica de Viena, va extreure de la partitura els molts pòsits que hi ha, des de referències wagnerianes amb leitmotivs, fins a records del ric folklore del país d’Enescu.

A l’òpera hi ha 14 veus solistes, però la del protagonista quasi es menja totes les altres, sobretot amb la gairebé constant presència escènica. Al seu dia Enescu volia que fos el cèlebre baix rus Fiódor Xaliapin qui estrenés l’obra, però sembla que el cantant es va fer enrere donada la gran dificultat del paper. Al baríton britànic Christopher Maltman no el va espantar aquest Èdip i a Salzburg en va fer una creació que va recollir grans aplaudiments. Mereixen ser destacats Anaïk Morel (Jocasta), el veterà John Tomlinson (Tirèsias), David Steffens (Le Grand Prêtre) i Ève-Maud Hubeux (La Sphinge).

Aquest Oedipe és un dels grans èxits d’una edició del festival en la que la qualitat és altíssima. I feia molt goig veure al nen de 85 anys, a Freyer, corrent pel gran escenari disposat a rebre els aplaudiments d’un públic entregat.

 

‘Médée’, òpera vista el 10 d’agost al Grosses Festspielhaus de Salzburg.
‘Oedipe’, òpera vista el 11 d’agost al Felsenreitschule de Salzburg.