La nit de les eleccions andaluses una col·lega em comentava què l’inquietava més de Vox: «volen derogar la llei contra la violència de gènere». Va ser l’única al·lusió a l’antifeminisme del partit d’ultradreta que vaig sentir aquell dia. I és que fins a passats els comicis els seus postulats sobre aquest assumpte havien quedat en un segon pla. Com tantes altres coses que només concerneixen les dones, semblava un tema accessori.

Res d’això. No és casualitat que la primera condició de Vox per prestar els seus vots a PP i Ciutadans en el govern andalús fos eliminar la llei contra les agressions masclistes. Que l’exigència era una fanfarronada era evident. Un govern autonòmic no pot derogar una llei de rang estatal –el mateix succeeix amb la seva proposta de deportar als immigrants il·legals. Però tant és. L’important era embullar i ser el centre d’atenció, encara que fos a costa de dones assassinades, violades i maltractades. Com més maror, més peix…

Perquè la polèmica generada amb la seva invectiva els ha servit de plataforma per lliurar la seva «batalla cultural» contra el feminisme, com reconeix Rafael Bardají, un dels ideòlegs del partit, en una entrevista publicada a El Mundo aquest febrer. Sembla que a Vox han entès bé que la lluita de les dones per la igualtat és l’únic moviment de dimensions antropològiques capaç de plantar cara al neoliberalisme i la revolució thatcheriana en la qual estem immersos.

En un món en el qual creix la precarietat, en el qual milers de persones no tenen expectatives de futur, ni ocupació, ni projecte de vida, on la regla de socialització número u és l’individualisme, que viuen la vida com una competició extrema, el feminisme ofereix una alternativa basada en la fraternitat –ara també en podem dir sororitat–, proposant un model de producció i distribució del treball que tingui en compte el benestar de les persones i un nou marc de relacions socials.

Però aquest horitzó alternatiu no agrada a la ultradreta, ni a la dreta a seques. Només cal fer un cop d’ull al succint programa electoral de Vox. D’una banda, baixada d’impostos generalitzada i impuls de la sanitat i educació privades; d’una altra, promoció de la natalitat –sense aclarir de quina manera.

No cal ser un gran matemàtic per a adonar-se que els comptes no surten. Sense impostos no hi ha estat del benestar que se sostingui. Sense impostos no hi ha sanitat pública, ni atenció a la dependència, ni llars d’infants per a atendre els bebès les mares i pares dels quals treballen (o, en realitat, volen que les mares no treballin?). Sense un estat del benestar fort la igualtat de gènere retrocedeix. Perquè si, com pretén Vox, carreguem el 100% de l’atenció a la dependència a les famílies, si allò públic es retira, només queda una opció: ja t’ho faràs. L’individualisme que esmentàvem abans. I això es tradueix en haver de pagar de la teva butxaca aquesta llar d’infants, aquest servei de canguratge o aquesta residència de dia per a persones grans. I si no ho pots pagar, cuida els teus tu mateix, a tothora i tots els dies de l’any. O millor dit, tu mateixa, i fesho gratis. Perquè ja sabem qui assumeix l’atenció a la dependència la majoria de les vegades: les dones.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Així el cost de prescindir d’un estat del benestar fort i d’un sistema de treball just, com propugna Vox, recauria principalment sobre les dones, moltes de les quals tornaran a casa, retirantse de l’esfera pública i renunciant a una vida laboral i a la seva independència económica.

En la seva croada antifeminista el partit ultra intenta també sembrar dubtes manipulant les xifres de denúncies per violència de gènere i nega el caràcter estructural d’aquestes agressions. Identifica la lluita per la igualtat amb un moviment d’esquerra radical que busca subjugar els homes, amb l’objectiu d’erigirse en representant d’aquells que se senten amenaçats pels avenços de la dona. El sociòleg Michael Kimmel anomena aquest col·lectiu Angry White Men, homes blancs enfadats, que lamenten ser vistos com l’origen de tots els mals. En l’univers que dibuixa Vox, Pablo Casado i Albert Rivera són uns titelles que es deixen arrossegar per les feministes. L’únic que es preocupa per aquests nous indignats no és sinó Abascal, l’home que va armat i munta a cavall, com en el salvatge oest. Però ara no es tracta de descobrir un territori desconegut, sinó de reconquerir un món que s’esvaeix a un ritme accelerat. Davant la incertesa que els provoca el canvi d’època i la crisi de la masculinitat, miren cap endarrere per a aferrarse a valors tradicionals molt conservadors, on la dona no surt ben parada precisament.

 

Antifeminisme subreptici

Amb tot, els dirigents de Vox neguen ser un partit antidones i sovint recorren a fórmules com aquestes: “Com vols que menyspreï les dones, si tinc filles?”, com si no haguessin existit milions de masclistes al llarg de la història, tots amb mare, dona, filles o germanes. En les seves files no se sentirà a dir mai que els homes són superiors perquè el seu antifeminisme va per vies més subtils. Afirmen que la igualtat ja s’ha assolit perquè està reconeguda en la Constitució, perquè les dones a Europa gaudeixen de llibertat per portar la vida que vulguin. Ningú no els impedeix estudiar o treballar en allò que triïn, tenir o no parella… Amb això suggereixen que el feminisme, que va aconseguir en el seu moment l’estatus de ciutadania per a la dona, o el dret al vot, ja no té raó de ser.

La realitat desmenteix aquesta tesi i resulta fàcil veure com la igualtat formal no garanteix la igualtat real. Hi ha una distància sideral entre el que diuen les lleis i la vida quotidiana. Les més de 900 dones assassinades per violència masclista des que hi ha registres o els centenars de dones violades i maltractades en són un trist exemple. Però, sense arribar als crims, només cal fer un cop d’ull a les estadístiques de pobresa per raó de sexe o a la bretxa salarial per comprovar que la dona pateix una situació de desigualtat respecte a l’home. Dues dones tan poc sospitoses d’esquerranoses radicals com Angela Merkel i Christine Lagarde s’han mostrat a favor de polítiques que facin efectiva aquesta igualtat formal tan aplaudida, com les quotes en empreses o administracions.

Angela Merkel o Christine Lagarde són partidàries de polítiques que facin efectiva la igualtat formal, com les quotes.

El perill per a les dones de partits com Vox no són tant ells mateixos com el poder que tenen per a arrossegar formacions de centredreta. Per a disputar el vot, aquests es radicalitzen i assumeixen part del discurs ultra, a risc de normalitzarlo i convertirlo en hegemònic. Hem vist ja algun senyal d’alarma, com quan el líder del PP, Pablo Casado, va parlar de «violència domèstica» en lloc de «violència masclista» durant la negociació del govern andalús. Les seves paraules tan sols van provocar la reacció pública d’un parell de dirigents autonòmics del seu partit, entre ells Alberto Núñez Feijóo, sense que Casado arribés a rectificar mai. Res a veure amb el que va ocórrer fa vuit anys amb Ana Mato que, sent ministra de Sanitat i Igualtat, va fer servir el terme «violència domèstica» en una nota i va haver de retractarse immediatament davant el vendaval de crítiques de partits i associacions que li va caure al damunt.

Tampoc no sembla casual que Casado hagi tornat a treure a relluir aquests dies la seva voluntat de derogar la llei de l’avortament i substituirla per una altra de més restrictiva –Vox rebutja la interrupció de l’embaràs. Costa entendre la seva insistència en aquest assumpte si no és per una disputa electoral amb el partit d’Abascal, tenint en compte que el PP ja va intentar restringir aquesta llei quan Alberto Ruiz Gallardón portava la cartera de Justícia. Després de tres anys de debat i de fer enfadar l’esquerra, el centre i al final també la dreta, els populars no van tenir més remei que desistir i la carrera política de Gallardón se’n va anar en orris.

Eren uns altres temps. Ara els neomasclistes es poden sentir legitimats per a alçar la veu contra la igualtat sense pudor en veure’s representats per partits que pacten governs, organitzen manifestacions i toquen poder institucional –Vox dirigeix la comissió de Memòria Històrica del Parlament andalús. I no només a Espanya troben un mirall en el qual reflectir-se. Que el país més poderós del món estigui governat per Donald Trump, amb un enorme bagatge misogin a l’esquena, o l’ascensió al poder de Jair Bolsonaro, al Brasil, contribueixen a aquesta sensació d’impunitat de l’antifeminisme.

Per contradictori que sembli, l’avenç de l’ultradreta antifeminista a Espanya dependrà de la seva capacitat de penetració entre el col·lectiu de dones. Poc podrà créixer Vox si manté, com diuen les enquestes de participació prèvies, un 70% de vot masculí. A Europa, l’extrema dreta ha aconseguit acostarse a l’electorat femení deixant enrere el seu discurs més bel·ligerant contra la igualtat, com en el cas del Reagrupament Nacional francès. Al contrari, partits com el de Marine Le Pen, Alternativa per a Alemanya o el Partit Popular Danès han abanderat una mena de feminisme xenòfob que assenyala els immigrants com l’amenaça per a la llibertat de la dona. Llancen el missatge que la immigració, principalment dels països musulmans, porta al seu si cultures misògines que posen en perill els drets que les dones han conquerit a Europa amb tant d’esforç i consideren que el feminisme «d’esquerres» minimitza aquest impacte.

«Les dones tenen dret a portar minifaldilla o vestirse com vulguin!», ha etzibat Le Pen en algun míting, contraposant la llibertat de la qual gaudeixen les «franceses genuïnes» a la de les musulmanes, obligades a taparse i cobrirse el cap, quan no el rostre. Els seus lideratges, a més, també es renoven i semblen més amables per a un públic femení. Almenys mitja dotzena de partits d’ultradreta a Europa estan comandats per dones, algunes de les quals amb perfils que trenquen motlles en el poder polític, com Alice Weidel, d’Alternativa per a Alemanya, lesbiana i amb dos fills.

L’avenç de l’ultradreta antifeminista a Espanya dependrà de la seva capacitat de penetració en el col·lectiu de dones.

A Espanya, tant el PP com Vox han promocionat últimament dones que reneguen del feminisme amb orgull i rebutgen mesures d’igualtat com les quotes. «No som víctimes», afirmen per justificar la seva oposició a la llei contra la violència masclista, i qualifiquen la violació en grup de Sabadell com l’obra d’uns eixelebrats, i no com a part d’una violència estructural.

El moviment feminista té l’oportunitat de donar un cop sobre la taula per dir «ni un pas enrere» i, sobretot, el repte de canalitzar el seu èxit mobilizador en avenços polítics. Activar identitats col·lectives no és suficient si del que es tracta és de fer irreversibles les fites que, a poc a poc, es van aconseguint i que l’antifeminisme de dretes posa en qüestió.