La Sagrada Família impacta en aquells que recorren el seu interior, com ho adverteix el filòsof Rafael Argullol, en quedar embriagats per la llum que envolta i envaeix el temple, per la capacitat d’esculpir una lluminositat senzilla i alhora sumptuosa. Aquesta llum que embelleix tot el que toca. Les seves formes orgàniques banyades per aquesta evocadora llum porten el visitant a una doble experiència: habitar la veritat d’Antoni Gaudí i traçar el camí cap a la fe. La celebració de formes i camins desborda els sentits i arriba a traçar un infinit continu entre el cel i la matèria.

L’obra d’Antoni Gaudí és alhora arquitectura i lectura. En la seva obra pesen més les paraules que les pedres. Potser és aquesta la raó per la qual una única visita només provoca ansietat i torbació, al no ser possible arribar a captar els seus ensenyaments. És la visió d’un home convertida en visió universal. La força fascinant d’aquesta excepcional obra al servei de la fe catòlica resideix en el fet que commou igual creients i no creients. En un moment on tots els èxits humans se centren en l’àmbit de la ciència, aquí tenim un assoliment de l’esperit humà on continua present el misteri, l’indesxifrable i el místic per a expressar amb claredat la naturalesa humana més que la condició humana.

El 2026, quan s’acabi la basílica de la Sagrada Família, la ciència haurà obert definitivament el camí per poder guarir qualsevol malaltia, fins i tot probablement el càncer; no obstant això l’home seguirà afectat davant el vertigen que li provoca el sentit de la vida i descobrir com viure amb plenitud. El remei que avui deixem en mans de la química i la neurobiologia serà insuficient per consolar homes i dones. La certesa que ha desplaçat tota incertesa tornarà a revelar-se trencada en veure’ns assetjats per les mateixes pors que van fer necessari l’esclat de la religió. Les preguntes que seguim formulant-nos continuen necessitant respostes d’ordre espiritual.

La plasmació de la fe en les parets de la Sagrada Família testimonia que es fa necessari un retorn als valors cristians, no per reduir el món a una explicació religiosa, sinó per poder abordar els grans reptes que tenen les societats modernes. El marc cultural que ens dóna la religió, i de forma especial el catolicisme, segueix sent vàlid per a comprendre la nostra realitat, ja que els motius que afligeixen el nostre ànim no són només producte d’allò material sinó de la substitució de l’experiència religiosa per una experiència d’èxits econòmics i socials. Quan alcem a mirar el cos complex i vertical de la Sagrada Família ascendim cap a un pla emocional on la confusió de la vida es redueix a comprendre la nostra relació amb els espais que Gaudí elabora per habitar i mostrar el vigor d’allò que no coneixem.

 

Fe, obstinació i principis

Pocs anys abans de culminar l’obra de la Sagrada Família veiem en la seva realització l’assoliment de l’immaterial, l’indeterminat, del que s’escapa a la raó pràctica. L’obra ha necessitat aplicar intel·ligència constructiva, gran quantitat de fons econòmics i molt esforç humà al servei d’una visió propera al desvari que ara adquireix tot el seu sentit. Una obra, considerada inútil per alguns, s’ha convertit en imprescindible per comprendre l’abast de Barcelona. La qüestió que planteja la realització de la Sagrada Família és considerar necessàries per a donar sentit a la identitat humana les realitzacions humanes d’esperit, el centre de gravetat està en les religions. La Sagrada Família és una realització rotunda que, tot i estar gairebé acabada, segueix convocant el somni d’habitar l’irrealitzable. En aquest sentit, cada nova visita a la basílica permet visualitzar les seves parts inacabades en ser completades per la imaginació. La reivindicació de la Sagrada Família, al marge dels valors arquitectònics tantes vegades discutits i l’encert o desencert de culminar l’obra inacabada de Gaudí, és necessària perquè situa el món davant una fita que s’escapa al pragmatisme.

No fa gaires dies, comentava a un grup de teòlegs que una de les fractures del catolicisme és la impossibilitat avui que un Papa pogués encarregar una nova capella Sixtina a un gran artista contemporani. La impossibilitat de fer-ho és producte d’haver situat una institució religiosa en els mateixos paràmetres que altres institucions públiques, on les propostes han de respondre a una sèrie de criteris que impedeixen la posada en marxa d’obres artístiques que escapin d’un consens social. Sota aquesta òptica, la Sagrada Família avui no existiria. Hauria quedat atrapada en debats circulars sobre l’oportunitat o no de realitzar-la. La seva culminació el 2026 també permet interrogar-nos sobre els límits que posen els estats a les realitzacions individuals o col·lectives que no promouen directament, les que no compten amb un ampli consens social.

PUBLICITAT

Renfe. Solo nos falta hacer la fotosíntesis para ser más ecológicos. Transporte sostenible.

La força fascinant d’aquesta obra excepcional al servei de la fe catòlica resideix en el fet que commou igual creients i no creients.

L’assoliment de la Sagrada Família és que dos homes, Gaudí i el llibreter Josep Maria Bocabella van poder impulsar una obra gràcies a la contribució d’una sèrie de ciutadans anònims, malgrat no comptar amb el suport d’una part de la societat que no veia el projecte amb els mateixos ulls. Gaudí va aconseguir el seu propòsit amb fe però també amb obstinació i principis. El seu gran èxit va consistir a deixar per al futur la realització d’un projecte que només podia realitzar-se si la societat barcelonina era capaç d’entendre que només acabant-la podria arribar a mostrar-se tot el significat d’una obra destinada a la fe. Gaudí ho va veure: «no li és possible a una sola generació assolir tot el Temple; deixem, doncs, una tan vigorosa mostra del nostre pas de manera que les generacions que vinguin sentin l’estímul de fer el mateix…»