A les llibreries hi ha per triar de gust als prestatges dedicats a la narrativa catalana, sense escoles ni manifestos, sovint atenta als enigmes de la literatura, escrita per uns autors que no tenen res a veure amb l’ànsia de la comercialitat ni amb els mimetismes estèrils, segurament convençuts que no s’equivocava gens Robert Penn Warren –l’artífex de Tots els homes del Rei, una novel·la immensa– quan afirmava que l’escriptura és «la impuresa que un ésser viu segrega per purificar-se».

Es pot comprovar repassant com ha sigut aquesta temporada passada: mentre Sergi Pàmies (París, 1960), a L’art de portar gavardina (Quaderns Crema), feia una incursió devastadora als abismes de la maduresa –s’entrava en un territori pertorbador, guiat pel desassossec, l’element emotiu, la rauxa melancòlica i la consciència de la soledat–, i permetia que la mescla explosiva de tendresa i gelor de la seva prosa, la despreocupació per les regles convencionals del conte com a gènere literari –com si els problemes tècnics cada vegada l’avorrissin més–, el plaer de narrar perquè sí, conduissin el lector cap a un viatge prodigiós per les múltiples cares de la tristesa, Marta Rojals (La Palma d’Ebre, 1975) construïa a El cel no és per a tothom (Anagrama) un bon exemple de com amagar dades per excitar i prolongar l’atenció lectora, de quins mitjans són útils per esquivar la intel·ligència del lector i crear personatges versemblants i dibuixar situacions i accions que li copegin directament el cor i els instints: Marta Rojals tornava a demostrar la seva virtuositat i la seva oïda infalible a l’hora de reproduir el nivell col·loquial de la parla, no desdenyava recórrer al costumisme per atrapar la voluntat del lector, i, en el moment just, sabia incorporar interessos actuals –la corrupció urbanística, el conflicte de la maternitat, uns apunts bàsics sobre la dificultat de la dona per ser acceptada en igualtat de condicions en el món laboral–, i relacionava amb elegància els passos dels personatges al llarg de les quatre dècades –dels anys seixanta fins el 2007– que es narren a la novel·la.

Subscriu-te per veure el contingut complet. Accedeix si ja ets subscriptor.
Subscriure