Política&prosa ha dedicat el número de setembre al canvi climàtic. A l’editorial ja expressàvem la necessitat de no perdre més temps i començar ara mateix a intentar revertir o si més no a aturar aquest drama planetari. Les següents dades, d’aquest últim mes, no només ens donen la raó sinó que fan que ens quedéssim curts.

A la cimera de París del 2015 es va acordar, basant-se en les xifres de l’època preindustrial, que la temperatura del planeta no pugés més dels 2 °C i, en la mesura del possible, no més d’1,5 °C. Ara ja anem per 1,1 °C i en augment. Aquestes dades posen sobre la taula que si no es modifica res, la temperatura pujarà a 3,2 °C aquest segle.

El diòxid de carboni de l’atmosfera va augmentar el 2018 a 407,8 parts per milió, 2,3 més que el 2017. A aquest nivell només s’hi va arribar fa tres milions d’anys, amb el mar 20 metres més alt.

Els Estats Units, de la mà de Donald Trump, han iniciat aquest novembre la seva retirada, del no respectat, Acord de París. La Xina, amb l’excusa de la guerra comercial, ha augmentat un 5% les seves emissions a l’atmosfera. Segueix construint centrals de carbó a dojo pensant només en el seu creixement i oblidant per complet la lluita contra el canvi climàtic. En aquest moment, és la responsable del 27% de les emissions de CO₂ mundials.

A la cimera de Madrid aquests dies hi ha una nova oportunitat, segurament l’última, de posar fil a l’agulla. L’assistència massiva de la UE i dels mandataris europeus de primer nivell contrasta amb la baixa representació dels països que més contaminen. Els Estats Units han enviat només la presidenta de la Cambra de Representants, Nancy Pelosi.

Tot això, afegit a l’apatia climàtica de Rússia, el Japó, l’Índia i el negacionisme del Brasil de Bolsonaro, genera un gran escepticisme a l’hora de pensar que la COP25 pugui ser un punt d’inflexió en la preservació del planeta.

Només amb acords d’obligatori compliment (els de París eren voluntaris) per afrontar canvis industrials i de consum a gran escala rebaixant les emissions de gasos i la contaminació en general es podrà començar a pensar que Mad Max continua sent una catastrofista pel·lícula de ciència-ficció.