Traduir literatura castellana al català no té bona premsa. El motiu que se sol esgrimir rau en la moral superior, la dels diners: aquesta classe de llibres no es venen. Però, quin és el motiu del motiu? És a dir, per què no es venen? Es poden donar dues respostes divergents: d’una banda els que pensem que Catalunya és una societat bilingüe, entenem que la majoria de lectors catalans poden llegir aquests llibres en castellà, i per quin motiu vols llegir una traducció quan pots llegir l’original? D’altra banda, els qui defensen l’existència d’una competició per la supervivència entre el català i el castellà, celebren el desinterès com una forma de resistència.

Aquesta segona manera de pensar adopta moltes formes, des dels qui pensen que estan «envaïts» per la cultura espanyola (o són partidaris de la modalitat de «terraplanisme» lingüístic que contempla la immediata extinció del català) fins a lectors que per tradició familiar o interès particular senten menys o ben poca curiositat per la literatura escrita en castellà.

Però l’existència d’un nodrit conjunt de lectors catalanoparlants que sí que estan interessats en la literatura castellana ens suggereix preguntar-nos si realment el bilingüisme està estès de manera que sigui fútil traduir un llibre al català si està escrit en l’altra llengua que «tothom coneix»: el castellà. Una pregunta reforçada per l’èxit de la traducció al català de l’última novel·la de Javier Cercas (Terra Alta), que desactiva l’imperatiu segons el qual aquestes empreses estan condemnades al fracàs.

Si d’alguna cosa ha servit seguir per les xarxes socials l’anomenat procés és per a auscultar zones de la societat catalana allunyades de la nostra experiència quotidiana, a les quals no podíem accedir en les relacions habituals. Aquesta extensió de la «mirada», que suposa un benefici impagable per als qui ens dediquem a escriure novel·les, també ofereix informació útil per a abordar qüestions com la que aquí ens ocupa. Una de les coses que m’ha ensenyat és que una societat bilingüe (on dos idiomes circulen amb igualtat de drets, que s’estudien i s’aprenen i els parla la major part dels ciutadans) no suposa que els individus que formen aquestes societats facin servir amb igual solvència tots dos idiomes.

En primer lloc, dins de Catalunya els casos de fluïdesa paritària (per fer servir una expressió que no estigui gaire grapejada) no sempre corresponen als nivells de Barcelona o Tarragona, sinó que els individus, malgrat ser competents en tots dos idiomes, continuen preferint-ne un en el qual se senten més còmodes, un espai verbal íntim, propi. Es tracta de lectors que, malgrat poder llegir els llibres en castellà, prefereixen llegir-los en català, una preferència no diré que independent de la consideració política que mereixi el bilingüisme, però sí prou aliena per a no poder-la relacionar de manera instintiva amb una opció política determinada: és una preferència que es manifesta en tota mena de cases. Al cap i a la fi a ningú no se li acudeix queixar-se del fet que es publiquin traduccions al català de llibres de qualsevol altra literatura, encara que ja circulin traduïts al castellà.

Per què privar el lector en llengua catalana del que ja gaudeixen els lectors anglesos, francesos o italians, un Marsé en el seu idioma?

El bilingüisme sembla la solució més recomanable quan dos idiomes es veuen induïts a compartir un territori, molt més feliç que la segregació de totes dues comunitats o el repartiment més o menys jeràrquic de funcions. En aquest sentit, més enllà dels patiments ficticis dels «terraplanistes», Catalunya, i molt especialment Barcelona, és un exemple de convivència i civisme insòlit a tot el món. Però insisteixo, aquest bilingüisme social no suposa que cada individu manegui de manera semblant els dos idiomes.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

El bilingüisme és també una incomoditat, una sorreta molesta, l’esforç per inclinar la pròpia ment i la pròpia manera de parlar a un altre idioma en el qual som competents, però que no constitueix el clima de la nostra ment. Si alguns ciutadans s’ofenen quan no els ofereixen el cafè o no els repeteixen la direcció dins del taxi en el seu idioma més íntim: fins a quin punt no fan el guenyo les estructures lingüístiques del seu cervell en llegir literatura en un idioma que coneixen, que és seu legalment, però que no els resulta tan familiar? A vegades l’esforç és gairebé imperceptible, altres vegades pot arribar a ser realment molest.

 

A favor del lector i de l’idioma

Per a tota aquesta mena de lectors seria digne de celebració poder llegir en català (triem un nom a l’atzar) les novel·les de Juan Marsé. Que les poden ja llegir en castellà… és clar que sí, però tots els que llegim en «altres idiomes» sabem que sota el corrent d’opinió dominant: «si puc prefereixo llegir en l’idioma original», circulen poderoses aigües freàtiques: «tantes vegades, si el traductor és competent, quin descans poder seguir Henry James o Faulkner, que ja ofereixen prou dificultats imaginatives, en un idioma més familiar». Per què privar el lector en llengua catalana del que ja gaudeixen els lectors anglesos, francesos o italians: un Marsé en el seu idioma?

Si no els convencen aquests arguments, els en proposo dos de nous: el primer és que les traduccions no sols treballen a favor del lector, sinó també de l’idioma. Tinc la sensació que les plataformes de cultura oficial solen tenir més interès a exhibir el múscul de les exportacions, que l’alè que les mou és vagament imperialista. Tantes Rodoredas traduïdes a tants idiomes, tants Sales, tants Sagarras, tants Pedrolos, tants qui vulguin… Tot això està molt bé, però només gratifica el lector en català en el sempre discutible pla de l’orgull simbòlic.

La importació, en canvi, no sols incrementa les possibilitats de plaer per al lector, sinó que enforteix l’idioma, el torna més complex, reforça els seus ressorts expressius i sintàctics en aprendre com apropiar-se dels aliens. Com a novel·lista gaudeixo i propicio els contagis i les contaminacions entre el castellà i el català, però les persones preocupades per aquestes «bastardies» poden estar ben segures que la traducció mútua ajudaria a reconèixer els préstecs indesitjats i aclariria la millor manera de protegir-se.

Seria molt interessant enfocar el petit món de la novel·la castellana escrita a Catalunya.

El meu últim argument es fixa en la geografia, i pot semblar un xic contradictori, perquè defenso que la cultura catalana es beneficiaria al mateix temps tant de traduir obres molt allunyades en l’espai com aquelles més pròximes, les que s’escriuen en els mateixos carrers que la literatura catalana. L’hàbit de traduir literatura castellana obriria el català als grans espais de la literatura llatinoamericana, que com tothom sap comprèn desenes de mons diversos.

 

Aixecar el tabú

Quin sentit té privar un públic potencial de més de cinc milions de la lectura en el seu propi idioma de César Aira, de Levrero, de Parra? En quants idiomes no es pot llegir Jorge Luís Borges? És terra incògnita, però una vegada aixecat el tabú, quan arreli l’hàbit, qui pot assegurar que no hi ha mercat? Entre cinc milions de lectors potencials no trobarem els mil que prefereixin llegir l’«últim» d’Alejandro Zambra o de Samanta Schweblin en l’idioma que llegeixen amb més comoditat?

I també seria molt interessant enfocar el petit món (a vegades sembla que exclusivament barceloní) de la novel·la castellana escrita a Catalunya. El vincle d’aquesta tradició literària amb la literatura espanyola i la cultura catalana és com a mínim enigmàtic, i per moments s’endinsa en el misteri. Igual que succeeix amb els virus, sembla participar de dos estats aparentment contradictoris: pertany i no pertany a la cultura/literatura catalana. És un vessant estrany, una zona de tensió, un vèrtex sense el qual la figura sembla incompleta. Però participant com participa del mateix espai, dels mateixos esdeveniments econòmics, culturals i polítics, seria un sucós guany poder-la incorporar al cabal del propi idioma per la via d’apropiació legal coneguda com a traducció.