Les turbulències polítiques, econòmiques, socials i culturals han creat una necessitat imperativa de conèixer els canvis que s’estan produint en les nostres societats. Per això, mitjans de comunicació, empreses, administracions o partits polítics encarreguen enquestes constantment per conèixer l’estat d’opinió de la societat en multitud de temes i poder decidir les seves estratègies. Les enquestes es transformen en un instrument que aporta informació i són necessàries per copsar els canvis, les continuïtats i les tendències que es produeixen a la societat. Tanmateix, han estat acusades darrerament de no encertar en diversos dels seus pronòstics (per exemple, Brexit o victòria de Trump). Davant d’aquestes crítiques, cal dir que les enquestes no són instruments per predir el futur sinó per poder entendre el present.

El que és innegable és que gràcies a la difusió provocada pel boom de les tecnologies digitals i les xarxes socials, la immediatesa amb la que consumim informació i la tendència a la simplificació de la realitat en la que es mouen molts mitjans de comunicació, les enquestes han guanyat en grau de coneixement i d’influència social. Tant el Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya (CEO) com el Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) del Govern d’Espanya mostren en els seus estudis postelectorals com les enquestes van guanyant en grau de coneixement i d’influència entre la ciutadania. La darrera enquesta postelectoral del Centre d’Estudis d’Opinió[1] reflecteix en la seves preguntes P58 i P58a l’impacte de les enquestes en la ciutadania: un 56,8% assegura que va tenir coneixement dels resultats d’enquestes al llarg de la campanya i un 33,8% creu que aquestes van tenir impacte en la decisió dels electors. Uns números molt superiors als de fa uns anys.

Les enquestes han estat acusades darrerament de no encertar en diversos dels seus pronòstics (Brexit o victòria de Trump). Cal dir que no són instruments per predir el futur sinó per poder entendre el present.

És en aquest context on s’ha d’ubicar un encertat anàlisi del professor Oriol Bartomeus a Agenda Pública sobre aquest tema[2]. Bartomeus assegura que a l’actualitat es dona un mal ús i un abús de les enquestes per part dels mitjans de comunicació. Segons el professor de la UAB molts mitjans realitzen una anàlisi simplista dels resultats de les enquestes i les utilitzen com a generadores constants de notícies barates fet que provoca un allau constant d’informació demoscòpica que incideix i influeix en el conjunt del sistema polític augmentant el soroll i evitant una comprensió acurada de la realitat. La contínua presència d’enquestes als mitjans, el tractament que aquests li donen i la rapidesa amb la que són difoses gràcies a les xarxes socials, les transformen en un element discursiu que influeix en l’opinió pública. Les enquestes no només són capaces d’influir en la percepció de les problemàtiques socials, també poden obligar els ciutadans a prendre posicionament en segons quins temes i modificar el seu comportament electoral.

Tanmateix, allò que pretenem mostrar en aquest article és que la realització de certes enquestes i els seus resultats també introdueix temes en l’agenda política que ocuparan l’espai mediàtic en els propers mesos. Els mitjans de comunicació, que publiquen enquestes contínuament, actuen, en paraules de Lipphart[3], com a agenda-settings, és a dir, com a agents amb capacitat de modificar i influir en l’agenda mediàtica introduint temes al debat públic. Aquests temes poden néixer a partir d’enquestes demanades pels mitjans de comunicació sobre alguna matèria en concret. Els seus resultats situen temes en l’agenda i fan que els ciutadans expressin les seves preferències en relació a ells, es debatin en el si de l’opinió pública i que els actors polítics hagin de situar-se políticament, fixar els seus posicionaments i proposar accions o polítiques en relació amb ells.

El CEO i el CIS són exemples d’aquestes institucions demoscòpiques que depenen d’un govern. Aquests organismes gairebé sempre pengen del departament de Presidència de l’executiu de torn.

Ara bé, els mass media no són els únics actors amb potestat d’utilitzar els resultats d’enquestes per influir en la formació de l’agenda política i en l’opinió publica sobre alguns temes. Molts governs tenen al seu abast institucions que es dediquen a l’anàlisi continu de l’opinió pública. Aquestes institucions enquesten periòdicament la seva ciutadania sobre temes polítics, socials, electorals, etc. la qual cosa aporta molta informació als governs de torn. A més a més, en aquestes institucions qui decideix el que es pregunta i el que no són aquells que ostenten el poder, és a dir, els governants. Aquests utilitzen tots els recursos al seu abast per poder mantenir unes millors expectatives electorals i la investigació demoscòpica és un d’ells.

El CEO i el CIS són exemples d’aquestes institucions demoscòpiques que depenen d’un govern. Aquests organismes gairebé sempre pengen del departament de Presidència de l’executiu de torn i això converteix les enquestes en una font d’informació sobre l’opinió pública molt potent i a la qual els responsables polítics poden accedir amb tota facilitat. En el cas del CEO, la periodicitat dels seus estudis fa que tinguin una forta presència en l’agenda mediàtica i política del país, en l’ecosistema polític en el que es realitzen. Aquest institut demoscòpic públic enquesta als ciutadans en cinc blocs diferenciats: un de sociopolític; un altre d’actituds davant la política; un sobre valors polítics; un quart sobre comportament electoral i un darrer sobre coneixement i valoració de líders, a més de la clàssica estimació electoral. El conjunt de respostes constitueix una fotografia momentània de l’estat d’opinió del país i, com no podia ser d’una altra manera, també col·loca temes o problemes que obliguen als actors a situar-se en els debats i variables analitzades per l’enquesta (immigració, ecologisme, turisme, qüestió nacional, etc.). En els darrers anys, s’han produït dues modificacions importants de les enquestes del CEO que han tingut repercussió en l’agenda-setting.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

El CEO i el CIS s’han utilitzat com a instituts demoscòpics privats de les forces de govern. Una patrimonialització més d’institucions comunes per part dels nostres governants.

La primera d’elles és la pregunta directa sobre la independència de Catalunya. Des del baròmetre de març de 2015 (1ª onada BOP 2015) els estudis trimestrals del CEO van començar a incloure una pregunta, la P31, que interpel·lava directament els enquestats sobre la independència de Catalunya. La pregunta és aquesta: I, més concretament, vol que Catalunya esdevingui un Estat independent? Una pregunta que serveix per situar els ciutadans en la disjuntiva binària de decidir-se per una de les dues opcions. Recordem que el CEO ja pregunta per la preferència pel model territorial en la relació entre Catalunya i Espanya en la pregunta P30 que permet a l’enquestat escollir el que Catalunya hauria de ser en la seva opinió (regió d’Espanya, CCAA com a l’actualitat, un Estat dins d’una Espanya federal o un Estat independent). La simplificació realitzada de la qüestió nacional a través d’aquesta pregunta elimina els matisos existents en la societat catalana ja que els obliga a posicionar-se eliminant les zones grises i mostrant un país dividit per la meitat on l’opció independentista es quedava prop o guanyava per la mínima a l’altra. A més, cal tenir en compte el context polític en el que es va introduir aquesta pregunta. Poc després de la seva inclusió es van convocar eleccions al Parlament de Catalunya. Unes eleccions que les forces governamentals, els independentistes, van considerar plebiscitàries, és a dir, com un referèndum vinculant sobre la independència de Catalunya. Aquesta pregunta i els seus resultats configuraven un context plebiscitari que reforçava l’objectiu del govern de transformar les eleccions en un referèndum sobre la qüestió independentista.

Però aquest no és l’únic cas que trobem. Al baròmetre de juliol de 2017[4] (2n onada BOP 2017) el CEO va preguntar pel referèndum unilateral de l’1 d’octubre després de que poc abans s’assegurés des del Govern que es celebraria. La xifra de participació que va donar l’enquesta era molt superior a la que realment va participar en aquella infausta jornada repressiva. Tanmateix, aquelles dades també van servir per construir un marc discursiu que projecta l’1 d’octubre com el referèndum d’independència de Catalunya i no com una consulta únicament dirigida als independentistes. Molts mitjans de comunicació se’n van fer ressò instal·lant aquest marc polític[5].

Les enquestes del CEO, doncs, han pogut servir per consolidar la idea de que la independència era una opció majoritària entre els ciutadans catalans. Les dades i la informació que proveïa l’ens públic van poder ser utilitzades per cimentar l’estratègia del govern de la Generalitat que va centrar tota la seva acció política en el tema independentista.

Arran de la crisis econòmica i social que ha patit Espanya i en un escenari de fort qüestionament de totes les institucions polítiques, el CIS va obviar preguntar per la monarquia.

Però, com hem comentat, el CEO no és l’únic que ho fa. El CIS també ha obviat preguntar en els darrers anys per la monarquia. Arran de la crisis econòmica i social que ha patit Espanya i en un escenari de fort qüestionament de totes les institucions polítiques, el CIS va obviar preguntar per la monarquia. Una omissió significativa que podria servir per protegir un dels pilars de l’Estat actual i que darrerament ha estat qüestionat per diversos actors polítics. Però no només això. El darrer baròmetre del CIS s’ha caracteritzat per la seva polèmica per diverses raons. En primer lloc, el nou director de l’organisme, l’històric socialista José Félix Tezanos, ha canviat la periodicitat del baròmetre oferint indicadors electorals cada mes (quan abans s’oferien cada tres mesos). També ha suprimit les preguntes de valoració del govern i de valoració del president del govern trencant la sèrie històrica existent. Tanmateix, on hi ha hagut més polèmica és en l’estimació electoral oferta per l’enquesta[6]. En ella, els socialistes superen el 30% de vot i són primera força política a una distància de gairebé 10 punts dels seus perseguidors directes, PP i Ciudadanos. Els experts en demoscòpica asseguren que la cuina de l’enquesta ha alterat el que hauria de ser una estimació més baixa del PSOE, ja que la formació de Pedro Sánchez ha baixat respecte del baròmetre del juliol en la majoria d’indicadors electorals (fidelitat de vot, transferències a altres partits, intenció directa de vot i simpatia de partit). Amb aquestes dades «en brut» és difícil estimar un percentatge de vot tant alt[7].

Gràcies a la informació proporcionada per les enquestes els actors governamentals poden situar temes en l’agenda o saber per on van les grans tendències d’opinió pública obligant a situar-se als altres actors polítics. Els governs també poden primar uns temes per sobre d’altres o orientar la seva acció política d’una determinada manera amb la informació que li proporcionen aquestes enquestes que es realitzen contínuament. També poden ometre temes que puguin complicar el seu mandat. El CEO o el CIS són i han estat eines fetes servir per perfilar l’estratègia política i electoral dels successius governs de la Generalitat i de l’Estat. En definitiva, s’han utilitzat el CEO i el CIS com a instituts demoscòpics privats de les forces de govern. Una patrimonialització més d’institucions comunes per part dels nostres governants.


[1] Enquesta sobre context polític a Catalunya 2018. Publicada 23 de febrer de 2018.

[2] Oriol Bartomeus. Uso y abuso de las encuestas en los medios. Agenda Pública (Consultat: 19-09-2018).

[3] Lippmann, W (1922). Public opinion. New York: Harcourt.

[4]Barometre Opinió Pública del Centre d’Estudis d’Opinió. 2ª onada 2017. Publicat 21 de juliol de 2017.

[5] L’1-O tindria una participació del 67,5% i el ‘sí’ guanyaria amb una àmplia majoria. Núria Orriols. Ara. Publicat 21 de juliol de 2017.

[6] Barómetro de septiembre 2018. Estudio nº 3223. CIS. Publicat 27 de setembre de 2018.

[7] El CIS se ve obligado a explicar la ‘cocina’ de su encuesta. Kiko Llaneras/Iñigo Domínguez. El País. Publicat 28 de setembre de 2018.