Humiliació, traïció, rendició de Pedralbes. Vet aquí les paraules gruixudes amb què els Casado, Rivera i companyia es van referir a la reunió dels presidents Sánchez i Torra el 20 de desembre passat a Barcelona. Setmanes abans, des del Govern català, Elsa Artadi havia dit que la reunió del Consell de Ministres a la capital catalana tenia un «punt de provocació». Tanmateix, l’aposta de Pedro Sánchez va tenir un resultat polític tangible: un comunicat conjunt en el qual les dues parts –el president del Govern d’Espanya i el president de la Generalitat, que segueix sent el representant ordinari de l’Estat a Catalunya– coincidien en el diagnòstic –l’existència d’un conflicte sobre el futur de Catalunya–, mantenien diferències notables sobre el seu origen, naturalesa i vies de solució, i apostaven pel diàleg per a vehicular una proposta que «compti amb un ampli suport en la societat catalana» en «el marc de la seguretat jurídica».

La declaració de Pedralbes, més enllà de la retòrica, representa una correcció del full de ruta independentista que va culminar amb l’aprovació pel Parlament, en el ple del 6 i 7 de setembre del 2017, de les lleis de referèndum d’autodeterminació i de transitorietat jurídica. Era el final de recorregut de la via unilateral que es va obrir amb la Resolució sobre l’inici del procés (27/IX/2015) i va prosseguir amb les Conclusions de la comissió d’estudi sobre el procés constituent (27/VII/2016). En la primera resolució es deia: «El Parlament de Catalunya insta el futur Govern a complir exclusivament les normes o els mandats emanats d’aquesta cambra». I en la segona, s’afegia: «L’Assemblea Constituent, una vegada convocada, elegida i constituïda, disposarà de plens poders. Les decisions d’aquesta assemblea seran de compliment obligatori per a la resta de poders i per a totes les persones físiques i jurídiques. Cap de les decisions de l’assemblea no serà susceptible de control, suspensió o impugnació per cap altre poder, jutjat o tribunal».

La declaració de Pedralbes torna a situar el procés en el marc de la seguretat jurídica i convida tots els actors polítics catalans a elaborar una proposta que, pel cap baix, compti amb el mínim dels dos terços que preveu l’Estatut per a la seva reforma. Val a recordar que el comunicat conjunt dels dos presidents és el resultat d’una aposta personal de Pedro Sánchez i de la política de mà estesa que ha practicat des de la moció de censura que el va portar a la Moncloa. Es tracta d’una estratègia d’alt risc, sobretot quan la dreta espanyola reivindica no només l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, sinó que planteja una revisió a la baixa de l’Estat de les autonomies i de la representació electoral dels seus partits específics.

Des d’aquesta òptica, la forces independentistes haurien de cuidar el llenguatge per no atirar la política d’acció-reacció. Dialogar vol dir enraonar, parlar des de la raó, i fer-ho amb respecte i capteniment institucional. No ha estat aquest el cas de notables representants del Govern català, començant pel mateix president Torra i seguint pel sector legitimista del procés que, des de l’anomenat espai lliure de Brussel·les, desplega molt sovint una retòrica amarada de trumpisme. Aquesta retòrica es pot intensificar al llarg del judici dels dirigents independentistes en presó preventiva i, si fos així, no només desserviria la seva defensa, sinó que acabaria arruïnant les possibilitats d’entesa.

La política del com pitjor, millor pot impossibilitar també la gestió del postjudici i l’encarrilament de la qüestió catalana. Així ho explicava el professor Andreu Mas-Colell en un article clarivident al diari Ara (5/I/2019): «Personalment sóc partidari de votar els pressupostos de l’Estat. Simplement perquè ens convé amb independència del que facin altres actors». I afegia: «Les pròximes eleccions espanyoles, siguin aquest any o el vinent, seran crítiques per a Catalunya. Tot apunta que “Què fem amb Catalunya?” serà el gran tema. I que s’hi enfrontaran la posició del 155, aquesta vegada necessàriament en versió dura, i la posició del diàleg. Sense avaluar de moment fins on pot arribar, penso que a nosaltres ens convé que guanyi la segona».

L’exconseller d’Economia recordava que l’electorat espanyol està dividit: «Una majoria favorable al diàleg depèn, per tant, de com es mogui el vot un tres o un quatre per cent. És l’electorat que vacil·la, que desitja algun tipus d’entesa, al qual li repugna la mà dura i preferiria estalviar-se-la; és el que si veu perspectives de diàleg i acord pot apreciar que la via del 155 és una via costosa i preferiblement evitable (…) Hem de cuidar aquest segment de l’electorat espanyol. Per exemple, votant els pressupostos –que en si mateix ja és un gest– i, en la terminologia d’aquests dies, donant aire a Pedro Sánchez per allargar la legislatura fins al 2020». «Aquest període s’hauria d’aprofitar per desplegar el que anomenaré una estratègia suau (…) També s’hauria de començar a parlar de moltes coses amb substància: d’infraestructures, de gestió de l’aeroport o d’hisenda pròpia», afegia.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Andreu Mas-Colell, des de l’òptica sobiranista, advocava per una «estratègia suau» no només davant l’opinió pública espanyola, sinó també l’europea: «L’opinió pública europea, de mitjana, ens vol bé, però ens vol suaus. Ho hem de tenir present. Si preval la via de la restauració del 155, més val que Europa vegi en aquest moviment una opció injustificada, perillosa i indesitjable». I concloïa: «He d’admetre una cosa. Segurament l’estratègia suau no és l’òptima per a qui cregui que la independència és possible amb el 50% de suport a Catalunya, amb una part significativa de l’altre 50% mobilitzada en contra i amb l’Estat espanyol en contra. Però aquest és un escenari de probabilitat zero».

Clar i català. L’estratègia suau del president Sánchez, d’un alt risc polític, demana la justa correspondència del Govern de Catalunya i les forces que li donen suport. Enraonant i respectant-nos.