Us asseguro que algú es recordarà
de nosaltres en el futur.
Safo a les seves companyes poetesses

La literatura, entesa en un sentit ampli com a textos de mèrit artístic, fàctics o imaginatius, es remunta als temps mítics en què anomenar alguna cosa era un acte màgic que extreia l’objecte d’allò incommensurable i li donava presència. Llum. Una vegada anomenat, l’objecte es podia associar a d’altres coses. Foscor. La distinció crea moviment i en anomenar un tercer element s’obre l’espai de la sintaxi per construir correspondències –ombres— analogies –espirals— i formes que es converteixen en poesia, música, raó; en mimesi.

La literatura fa servir el sistema del llenguatge, la semiòtica, per relacionar els signes amb els significats que es van originar a la prehistòria, quan els homínids van aprendre per primera vegada a imaginar o a projectar la presència d’altres ments i d’una intencionalitat compartida. Comunicació. Empatia. Però no hi ha rastre del sorgiment del llenguatge, ja que no hi ha escrits de la seva primera manifestació. Absència.

A Vladimir Nabokov li agradava repetir que la literatura no va néixer el dia que un noi va arribar corrent de la vall Neandertal cridant el llop, el llop, amb un enorme llop gris encalçant-lo; la literatura va néixer el dia que un noi va arribar cridant el llop, el llop, sense que cap llop el perseguís. Paradoxa. També afirmava Nabokov que l’home hauria de tenir la precisió del poeta i la imaginació del científic. Nabokov escrivia des de la pèrdua i va trobar la joia. La literatura és una forma d’insubordinació. Llegim per distanciar-nos de les frustracions de la vida real; se suposa que la novel·la és un antídot per a tot allò que ens decep a la vida quotidiana, però alhora li demanem que sigui versemblant en la seva representació. Narrem el present mirant cap al passat i projectant cap al futur; però podríem preguntar-nos quin és el mite que vivim a dia d’avui. Quin serà el mite del nostre futur? L’única manera de saber-ho és continuar escrivint, perquè la imaginació és una facultat endevinatòria, és allò que ens permet veure, descriure un futur possible i fer-lo realitat.

La literatura, com a mirall de la vida humana tant social com íntima, segueix de prop l’avenç de la civilització. I, si ens hem remuntat a la prehistòria, em sembla que resulta una pretensió més aviat arrogant la idea que sigui la nostra generació la que tingui el poder d’acabar amb la literatura. O, dit d’una altra manera: el fet de creure que el nostre món infestat de tecnologia és un presagi de la mort de la narrativa expressada amb paraules, com argumenten alguns. Les persones que ho afirmen probablement no són lectors. Perdoneu-los, perquè no saben què diuen.

La literatura va néixer el dia que un noi va arribar cridant el llop, el llop, sense que cap llop el perseguís.

Cervantes estava immers en les convulsions de la impremta quan ens va donar El Quixot. Vargas Llosa va dir una vegada que, infortunadament, a la literatura li va prou bé en temps de crisi: «los malos tiempos son fecundos para la literatura». Penso que els propers trenta-cinc anys seran molt rics per a la ficció, sobretot en la cerca de noves formes narratives. La tecnologia i l’aplicació que li donem estan canviant la naturalesa del temps mesurat, però la literatura és temps pur al qual donem un espai, intangible i real, com bé sap qualsevol poeta des dels presocràtics.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

 

La literatura és una màquina del temps

En aquesta època, en què la tecnologia permet que l’autoedició sigui a l’abast de tothom, escriure implica que l’art haurà d’esdevenir genialitat absoluta o, si més no, ostentar una gran competència tècnica. I això no és pas dolent. Les nostres històries reflecteixen l’esperit dels temps dins dels seus temes, però també el reflecteixen en la forma en què s’expressen. El racionalisme il·lustrat a França, o Baltasar Gracián, ens van donar aforismes enginyosos i, avui, és Twitter qui se’n delecta. S’obrirà un abisme més ampli entre la cultura popular i les arts, però això tampoc no està pas malament. La proliferació de l’ús d’imatges a la nostra cultura plena de pantalles facilita els experiments amb imatges i text, encara que això no sigui res de nou i, de fet, d’alguna manera es remunti al Renaixement.

La literatura és una màquina del temps, ens comunica directament amb una consciència que va viure milers d’anys abans que nosaltres i, tanmateix, ens sembla tan propera, tan familiar. La literatura ens permet parlar amb fantasmes fins i tot abans que nosaltres mateixos ho siguem.

Ens fascinen les nostres sèries i ens encanta el cinema, però tampoc aquests no han acabat amb la ficció escrita. Potser podrien matar les novel·les dolentes, però és quelcom que ningú no lamentaria. Al cinema, entrem completament en el món d’una altra persona, veiem les seves imatges. La literatura, per contra, com va saber dir Borges, ofereix al lector un paper actiu en la producció mental de les seves imatges. Un lector és com un músic, potser la partitura és la mateixa, però cada individu la interpreta de manera diferent.

Així doncs, podria oferir dues prediccions: d’una banda, crec que la traducció serà cada vegada més important en els propers anys. Des del moment en què es van començar a fer servir paraules màgiques per anomenar el món, diferents cultures han seguit bifurcacions al llarg del camí del significat que ens han portat a una gran diversitat de conceptes. Exposar-nos a aquests punts de vista ens permet retrobar-nos amb allò que pertany al nostre inconscient col·lectiu, ens enriqueix i ens uneix en un espai d’empatia. Em sembla que tot això s’acabarà convertint en una mena de supervivència darwinista. Estem condemnats a compartir aquest món amb els altres presoners i aquest món és cada vegada més petit. Ens hauríem de conèixer millor.

D’altra banda, i potser també com a mitjà per a la supervivència de l’espècie, em sembla que viurem un renaixement de la consciència de les dones expressada amb paraules, la qual cosa és una de les grans incògnites de tots els temps. Un retrat de la dona artista ja no pas adolescent. I, tenint en compte que la majoria dels lectors d’avui dia són dones i que el mercat sembla estar-hi d’acord, ja no hi ha marxa enrere. El gran element ocult, el gran misteri, el gran espai incommensurable, allò més desconegut és… ¿què pensen realment les dones quan pensen en llibertat? Quan els homes no hi són, quan no estan reduïdes als seus papers de mare, filla o amant. Què pensen? Què pensen? Us sembla que ho sabeu de veritat? Doncs bé, crec que estem a punt d’esbrinar-ho. I diria que ens podem endur una sorpresa. Llum.


Traducció: Olga Jornet Vegas