L’èxit avui dia de l’independentisme català (que és un nacionalisme populista) cal analitzar-lo i entendre’l a partir del seu atractiu emocional. Per exemple, les dades i els fets socials i econòmics, el rigor històric, els coneixements dels experts i la tecno-ciència en el seu conjunt tenen un reconeixement, suport i respecte social molt alt, doncs ens permeten resoldre problemes. No obstant això aquestes pràctiques que ens han situat en el món avançat tenen escàs atractiu emocional si les comparem amb la nostàlgia, l’heroisme, els mites i llegendes que acompanyen a l’independentisme català. És aquest compendi d’atractius emocionals, el que connecta a la gent amb l’independentisme. Els nacionalismes compten amb himnes exultants, banderes noves, manifestacions emocionants i pocs escrúpols a l’hora de mentir o eludir la veritat. Possiblement aquestes són les claus històriques i filosòfiques dels nacionalismes. Reconèixer aquestes característiques ens pot ajudar en la tasca d’entendre que s’ha fet malament i perquè tanta gent simpatitza amb aquests moviments que molts considerem poc racionals i que ens allunyen del progrés, com la Història ens ha mostrat en multitud d’ocasions.

És obvi que desemmascarar les falsedats dels nacionalismes s’aconsegueix amb relats seriosos i documentats dels fets passats per part d’experts neutrals. Les estadístiques i els estudis tecnocientífics ens permeten veure el món de manera objectiva, però difícilment incorporen els sentiments i els seus orígens. També és fonamental posar sobre la taula les conseqüències dels objectius nacionalistes-populistes quan es porten a la pràctica i s’estenen en les societats. La caiguda dels antifaços és, malauradament, insuficient per a retrobar l’harmonia social i el progrés cap a un benestar comú i solidari.

El nacionalisme va originar-se com un fenomen revolucionari d’esquerres a partir de la Revolució Francesa que oferia les promeses de llibertat, igualtat i fraternitat. Aquestes promeses eren (i són encara avui) veritables anhels (quan no aspiracions) que no estaven ni estan a l’abast de la població. No obstant això, en posar-les com a meta, van generar una autoestima que va conduir a què les vides d’una gran majoria adquirís un sentit nou. A partir d’aquest moment gairebé màgic, un determinat sector de la població percep que la seva vida serà valorada, recordada i rememorada com la dels herois de la Història.

Logo p&p
PLAÇA OBERTA
Altaveu de la pluralitat a opinions diverses.

Per a comprendre el ressorgiment dels nacionalismes, cal preguntar-nos en primer lloc com sorgeix aquesta necessitat punyent de donar un nou sentit a les vides d’una part de la ciutadania, que en principi ni les institucions ni els mitjans de comunicació hi van donar veu i reconeixement. Més enllà de reconèixer la validesa o no d’uns fets, les seves causes i les possibles solucions, és a partir del moment en què persones o comunitats veuen minvat el seu futur i les seves aspiracions quan el populisme, autoritarisme i nacionalisme es tornen més atractius per als defraudats pel sistema vigent. Es tracta d’una transformació emocional però també racional en la que l’autoestima passa per sobre de la prosperitat i el benestar. Els qui pels motius que siguin pateixen una davallada en la seva autoestima o per a aquells que viuen amb por, dolor, incertesa i penúries, la idea de les mobilitzacions nacionalistes adquireixen propietats terapèutiques quasi màgiques. Quan el progrés i el saber no reconeixen ni valoren certes aspiracions o l’absència de futur, l’heroisme nacionalista és un formidable poder de seducció que el raciocini tecnocràtic no pot contrarestar.

Els moviments nacionalistes i populistes tant d’esquerres com de dretes pertorben l’estabilitat democràtica a l’incorporar en el procés polític una varietat àmplia i profunda de sentiments, temors i necessitats emocionals. No obstant això, no és menys cert que aquestes emocions en el sistema democràtic actual amplien l’atractiu i la vitalitat de la democràcia, portant-la més enllà dels límits dels parlaments i partits. Són dinàmiques que obliguen a reconèixer políticament les profundes necessitats humanes, els sentiments compartits que els partits i els seus polítics han estat incapaços d’acollir.

Obrir la caixa de Pandora de les emocions humanes que durant molt de temps havien estat desacreditades per considerar-les irracionals, pot ser perillós. Però del que no hi ha dubte és que cal acollir-los i elaborar-los. Les democràcies estan sent transformades per la incorporació de sentiments que ja no es poden passar per alt. No hem de desestimar-los, sinó que necessitem millorar la nostra capacitat d’escolta i aprendre d’ells. No hi ha marxa enrere, és la realitat política actual.

Antonio Damásio (neurocientífic i filòsof) ha demostrat la impossibilitat d’aïllar les funcions racionals del cervell de les emocionals. Per tant, hem d’admetre que des d’aquesta perspectiva els nacionalismes emocionals tenen una càrrega de racionalitat. La línia divisòria que connecta el com ens sentim davant determinades situacions (els nacionalismes per exemple) i com els pensem racionalment s’ha fet difusa. El nacionalisme excloent basat en la idea d’un poble nacional unit per la tradició, la llengua i una sèrie de sentiments, ofereix una manera d’entendre la vida i la societat que deixa sense solució els grans problemes actuals: solidaritat, globalització, terrorisme i sostenibilitat.

Nacionalisme i populismes són certament una amenaça, però també representa una paleta d’oportunitats que pot ampliar i enriquir el món dels experts, la tecnocràcia i la democràcia. Si la gent no se sent fora de perill, no percep un futur prometedor, dóna el mateix que estigui realment fora de perill o que tingui un futur prometedor. Dir a la gent que està fora de perill no serveix de gran cosa si sent que veritablement està en perill. Per aquest motiu les sensacions i emocions de la ciutadania han de prendre’s molt seriosament i integrar-les com a veritables assumptes polítics o d’Estat.