Els rebels, els insurrectes, ja feia prop de quaranta anys que havien començat la guerra, i que l’havien acabat, que l’havien guanyat en tres anys curts, i a Barcelona bullia un fangar de sorres movedisses, un aiguamoll de sang que engolia els afusellats que li havien estat abocats. En això es va convertir la nostra ciutat. Aquelles víctimes de la dictadura tenen avui en aquest indret una llegenda metàl·lica erigida en memòria seva, on es diuen tots els noms. Però no és precisament al mateix lloc, perquè aquell tros del Camp de la Bota se’l va empassar l’aigua del Mediterrani, com s’ho acaba empassant tot el mar, avenc històric dels que no tenen història. El monument que recorda els afusellats pel franquisme en aquest racó de la ciutat, si fos exacte, s’hauria d’haver construït sobre les ones, perquè aquell solar atroç va passar a pertànyer per sempre més al món submarí quan es van fer les obres del Fòrum.

Jo mirava a la televisió El mundo submarino del capità Cousteau, i veia que la gent, la vida d’aleshores, s’assemblava a tot allò. Barcelona era la ciutat d’or del capità Nemo, una llegenda submergida, i els seus habitants anaven pel carrer sense fer soroll, muts i espantadissos com els peixos que s’acostaven curiosos, prudentment, al Calypso. I com que a la tele hi feien un altre documental d’animals (encara moria Franco, era el mes d’agost de 1975), que es deia Mundo indómito, vaig voler ser indòmit abans que rebel. La sintonia d’aquest programa la van gravar anys després Alaska y los Pegamoides.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.