Coincideixen dues veus notables, la d’un acadèmic i la d’un dirigent polític, a donar per mort i enterrat l’ordre liberal internacional. El primer des d’una visió que es pretén científica, mentre que el segon des del punt de vista ideològic. Un, el món tal com creu que és, i l’altre, el món tal com vol que sigui.

El món que l’un veu i l’altre vol és el mateix: és el món de Trump. Cap dels dos no s’identifica exactament amb Trump, tot i que tampoc cap dels dos no el tracta amb menyspreu ni superioritat com solen fer-ho els seus enemics. En el fons, ambdós veuen en l’actual president un fenomen gairebé de la naturalesa. De la naturalesa humana, caldria afegir, i més específicament de la naturalesa de les relacions internacionals. L’elecció de Trump primer i el desplegament del trumpisme desenfrenat després són els desencadenants dels canvis globals i els que han fet entrar en barrina l’ordre liberal internacional.

El món de Trump és la selva, on el que compten són el poder, els diners i al final la força, i a la selva no hi ha institucions, ni regles de joc. Tampoc no hi ha amistat ni aliances permanents. Compta la relació de família, la filiació, nucli polític del nacionalisme. I compten els acords concrets, seguint el model dels contractes comercials de compra venda i les relacions feudals, que traduïdes en les nostres societats són les relacions mafioses. És tot el contrari a l’ordre liberal internacional, fonamentat en el dret i en el multilateralisme, on el més fort i el més petit s’han d’acabar sotmetent a la mateixa llei. No són els humans els qui governen sinó les lleis que han fet els humans per governar-se, les institucions pactades i construïdes entre tots.

Sense regla de joc, emergeixen les figures salvadores que voldran acabar arrogant-se els poders del poble per esdevenir els seus tirans.

Les dues veus en ressonància són les de John J. Mearsheimer, un dels més destacats politòlegs americans, i Vladimir Putin, president de la Federació Russa. El professor ho acaba d’explicar en un llibre d’una precisió i una fredor cartesianes (The Great Delusion. Liberal Dreams and International Realities. Yale University Press) i en un llarg article a la revista International Security («Bound to Fail. The Rise and Fall of the Liberal Order», vol. 43, n. 4 primavera de 2019, Harvard). El president rus ho ha fet en una llarga conversa nocturna al Kremlin amb Lionel Barber, el director del diari londinenc Financial Times (28 de juny de 2019).

 

Elits culpables

L’ordre liberal internacional ha durat amb prou feines 30 anys, des de la caiguda del mur de Berlín fins a la crisi financera del 2008. El que hi havia abans, la guerra freda, no era un ordre liberal internacional, segons els conceptes precisos de Mearsheimer, i el que hi haurà a partir d’ara tampoc no ho serà. La teoria és molt senzilla: «Els ordres liberals internacionals només poden aixecar-se en un sistema unipolar en el qual la potència dirigent és una democràcia liberal». Mearsheimer i Putin coincideixen a assenyalar els responsables de la ruína: les elits occidentals. Són les que han construït aquest ordre i les que el consideren indispensable per promoure la pau i l’estabilitat al món, segons el professor americà. També són les que volen dictar els seus conceptes i idees de què és la democràcia, segons el mandatari rus.

Mearsheimer, un realista en política internacional, que creu només en l’equilibri de poders i en els nacionalismes, s’alegra del que està passant perquè la realitat sembla donar-li la raó. Putin se n’alegra perquè la realitat sembla que va a favor seu: el seu país recupera espais i hegemonia com a superpotència i ell mateix apareix com el líder dels nacionalpopulismes enemics de la immigració, del multiculturalisme, de les polítiques de gènere, i lògicament, de la democràcia liberal i representativa.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

De moment, aquest nou ordre es dibuixa com a multipolar, però molt aviat evolucionarà vers la bipolaritat. Com a la guerra freda, però no necessàriament en forma d’una nova guerra freda. Els Estats Units i la Xina seran les dues superpotències en competència, a les quals s’aniran aliant els uns i els altres. Rússia ja ho està fent. Europa, amb interessos arreu, encara no. Si fos per Trump els europeus ens hauríem d’aliar amb la Xina, però si és pels nostres interessos estratègics i la nostra història, no hi ha dubte que el nostre aliat natural hauria de ser els Estats Units.

Entre la teoria i la pràctica, entre Mearsheimer i Putin, hi caben totes les disrupcions d’aquesta segona dècada del segle XXI, que fragilitzen el sencer entramat institucional internacional construït des del 1945. És de notar que en les reflexions, teòriques unes i pràctiques les altres, hi manca un aspecte concret i inquietant, que no afecta el professor Mearsheimer, però sí i moltíssim el «pràctic» Vladimir Putin. Aquest és la personalització del poder. Un ordre internacional que no sigui liberal tampoc no és ordre, més aviat és una mera correlació de forces. I, a falta de regla de joc, emergeix inevitablement la figura necessària que demanen els pobles quan s’aixequen contra l’opressió de les elits: les figures carismàtiques i salvadores que voldran acabar arrogant-se els poders del poble per a esdevenir els seus tirans.