Pionera dels estudis biogràfics

Avui la professora Anna Caballé (l’Hospitalet, 1954) és una de les acadèmiques més destacades dels estudis sobre la cultura espanyola contemporània. Ho és per dos motius. Pels treballs sobre la tradició de la literatura escrita per dones i per l’exploració de la pràctica de la literatura autobiogràfica de la modernitat hispànica. Tots dos corpus els ha repensat a fons i aquesta intervenció filològica ha afavorit un replantejament del cànon tradicional. Textos que abans acumulaven pols o eren del tot excèntrics, a poc a poc, es van acostant al centre perquè Caballé n’ha extret el coneixement biogràfic que permet conèixer-se millor a un mateix i la seva circumstància. Fa un any, amb la concessió del Premio Nacional de Historia per la seva biografia de la pionera Concepción Arenal, va obtenir el reconeixement institucional que en part li ha negat la seva Facultat. N’he estat testimoni. Vaig ser becari seu durant el primer lustre del segle XXI i, d’aquell moment, aquesta conversa. En una universitat enclaustrada, ella va obrir finestres des de la Unitat d’Estudis Biogràfics. El seu darrer llibre és una atrevida aproximació biogràfica a Caterina Albert. De la seva trajectòria, d’allò que ha pensat vivint i llegint, en parlem aquí.

Recordo les primeres classes que vaig fer amb vostè. Impartia una assignatura introductòria a la literatura hispanoamericana en una aula del Pati de Lletres. Quan va acabar una lliçó sobre el Facundo de Sarmiento li vaig fer una consulta i ens vam posar a parlar de L’agent provocador de Pere Gimferrer. Eren, aquests llibres, allò que de debò l’interessava però no hi havia cap assignatura per ensenyar-ho. A vostè, formada durant la dècada dels 70, què la va encaminar a l’estudi de la literatura autobiogràfica?

Jo no vaig ser una bona estudiant. Combinava els estudis de Filosofia i Lletres amb els de Dret on entre 1970 i 1975 hi havia un ambient excepcional, per a mi era molt més estimulant que el de Filologia. El de Filologia estava molt centrat en l’historicisme i en un món pretèrit d’autors i obres que no responien en absolut a la meva inquietud vital i les preocupacions d’una jove molt poc formada.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas

En canvi, a la Facultat de Dret, Jordi Solé Tura explicava el funcionament del franquisme i teníem un professor fantàstic de Filosofia del Dret el nom del qual no recordo que ens parlava de filosofia amb passió. Però les meves inquietuds aleshores eren més personals o íntimes que no pas polítiques, inquietuds per no saber què calia esperar de la vida i com jo podia fer-me amb uns principis o idees que em permetessin saber quina direcció prendre. En aquest sentit contemplava els altres, gairebé en general, com a éssers molt superiors a mi. Percebia una distància immensa entre la meva inseguretat i les preguntes que em feia i la seguretat amb la qual els meus amics es movien en el meu entorn.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.