En un article recent vostè plantejava que per superar la crisi originada per l’impacte de la pandèmia s’havia de resistir, recuperar-se i reinventar-se. Què és el més urgent a molt curt termini?

La urgència a curt termini és evitar com sigui una recessió llarga i prolongada, és a dir, una depressió. Perquè els costos de les recessions són molt més alts del que suposàvem els economistes. De fet, tenen un impacte sobre el benestar de més del 15 %, que és molt.

Però és que en el cas d’Espanya aquesta urgència està especialment indicada perquè tenim una economia maniacodepressiva. Ja portem tres cicles en aquest sentit. En els 80, en els 90 i a començaments de segle vam ser els que vam créixer més però quan va venir la recessió el nostre enfonsament va ser més acusat i, sobretot, prolongat. És un cicle bipolar, maniacodepressiu, típic, i seria tremend que el tornéssim a reproduir ara per quarta vegada.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas

Des dels anys 80 som una economia que en la fase de recuperació manté uns altíssims nivells de persones a la cuneta, en l’atur estructural. No solament per la regulació laboral. No es pot deixar els treballadors, tant els que han perdut la feina com els que haurien d’entrar en el mercat laboral, tres o quatre anys desocupats, perquè quan l’economia torni a funcionar aquestes persones no podran ser ocupades d’una manera regular. Per això, el que és urgent ara és evitar la depressió.

Com va dir John Maynard Keynes als anys 30, l’esperable passa rarament, és l’inesperat el que sol ocórrer [The expected never happens; it is the unexpected always]. Esperàvem el canvi climàtic, la digitalització, la robotització… I el que sorgeix és l’impensat: una crisi pandèmica. Això obliga els poders públics, els governs i els bancs centrals a fer l’impensat. Què significa l’impensat? Que els governs han de passar a ser els pagadors últims de les nòmines, han de nacionalitzar un terç de les nòmines, que és una cosa espectacular.

I, en segon lloc, que els bancs centrals han de passar a ser els prestadors últims de l’economia i dels governs. Això és un problema a la Unió Europea. En canvi, el Regne Unit ha passat no solament a prestar, sinó que ha decidit monetitzar l’augment de la despesa. D’aquesta manera, arribarà al final de la pandèmia, quan sigui, amb els deures fets i sense la pedra de Sísif del deute addicional. En canvi, nosaltres probablement haurem de suportar aquest pes.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.