Cristina Gallach (Sant Quirze de Besora, 1960) ha fet un triplet en treballar a les Nacions Unides, l’Aliança Atlàntica i la Unió Europea, que ha entès i explicat. Són tres organitzacions internacionals cabdals per intentar comprendre un món que la periodista, designada Alta Comissionada per a l’Agenda 2030 del Govern Sánchez, descriu «en constant moviment, marcat pel paper predominant de les noves tecnologies i ple de disfuncionalitats». Gallach, formada en política internacional a Columbia i, sobretot, en el dia a dia d’una sòlida trajectòria professional que als darrers anys ha incidit també en la batalla contra la bretxa de gènere, tria una mirada optimista. «Quan mires de prop els elements clau del món, com ara les persones, les organitzacions o les empreses», diu al bar d’un hotel acompanyada, per variar, d’una maleta, «hi trobes una energia positiva extraordinària sovint òrfena de catalitzadors positius».

 

Però sembla que el món s’ha tornat més insegur i inestable. Què en queda de l’onada d’optimisme de quan va caure el Mur?

És veritat que és un món més insegur… però per a nosaltres. La imatge d’un món inestable i insegur és una visió molt occidental, perquè la globalització també ens ha globalitzat els riscos. En termes globals és més pròsper, però inestable. Moltes parts del planeta on hi viuen milers de milions de persones estan experimentant evolucions molt positives. Saber que podràs menjar cada dia dóna seguretat. O no?

 

Existeix una agenda global (crisi financera, canvi climàtic, refugiats, bretxa de gènere, terrorisme, ciberseguretat…) que exigeix una actuació també global, però alhora assistim a una pulsió descentralitzadora, força identitària. Pot el procés anar-se’n en orris?

Sens dubte. Els grans reptes són globals i requereixen accions globals i locals. Crec que en aquesta pressió identitària la comunicació adquireix un paper absolutament desproporcionat. Hi ha una preponderància de les dificultats. Individus que a les xarxes poden arribar a tenir milions de seguidors aporten molt poques solucions. Pur narcisisme. Mentre que, per exemple, idees sobre solucions que plantegen els científics o grups específics tenen menys visibilitat o gens. El món està molt millor del que havia estat, malgrat la complexitat dels processos que s’hi desenvolupen. La direcció és correcta.

 

Aquesta pulsió fins a quin punt dificulta un sistema de governança global?

És un moment en què els grans organismes internacionals estan molt fragilitzats, perquè grans actors mundials no juguen el joc de la governança global. Avui potser seria més difícil crear el G20 perquè països com els Estats Units o Rússia no hi juguen. Quan ens caldria més gestió multilateral ordenada, sorgeix més individualisme. Els Estats Units ho han deixat clar a la darrera Assemblea General amb la intervenció del president Trump sobre Amèrica per davant de tot, i en presentar una llista de socis privilegiats entre els quals no hi havia la Unió Europea. Europa o és multilateral o no és.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

 

El fet que assistim a un cert declivi dels EUA i es multipliquin els actors importants, complica la diplomàcia multilateral?

Que es multipliquin els actors és bo. Sobretot si juguen en els espais multilaterals. Venim d’un món bipolar, amb el domini dels EUA i Rússia. Després semblava que anàvem a un món unipolar dominat pels EUA. Però ara som a un món multipolar, amb països clau com la Xina o l’Índia… L’important és que hi hagi espais on aquests actors arribin a grans acords globals. L’any 2015 i el 2016 varen ser en aquest sentit molt importants: per l’acord de París contra el canvi climàtic, per l’Agenda 2030 dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), per la nova Agenda Urbana sobre la transformació de les ciutats on creix la concentració d’habitats. El multilateralisme constructiu es va fer fort, però ara assistim a noves reticències.

 

Aquest multilateralisme constructiu respon més a la voluntat dels governs o a la mobilització social?

Cada cop és més difícil governar sense el coixí de suport de les organitzacions civils. I a les societats democràtiques és impossible fer-ho amb la societat civil en contra. L’acord de París n’és un gran exemple. Es va aconseguir signar gràcies a la voluntat política, però la pressió d’una societat conscient dels perills que no s’assolís un pacte va ser transcendental. I el mateix va passar amb l’Agenda 2030. Tot el que fa referència al govern obert i la transparència esdevé clau. La ciutadania vol fer-se escoltar i participar.

 

La crisi financera hagués pogut afavorir la construcció d’una governança global. Però més aviat ha posat de manifest les seves carències. Per què pensa que ha passat?

La crisi iniciada al 2008 és la més gran del darrer segle després del crac del 1929. Ens ha provocat nombrosos desajustos. Primer, perquè va tenir lloc en un període de globalització, que també va comportar desajustos econòmics, financers, mediambientals i socials. Després, perquè és una crisi que, tot i tenir impacte global, sobretot ha afectat a Occident. I a més no va trobar les institucions adequades per gestionar-la. L’ONU no estava preparada. Buscant de forma improvisada mecanismes de coordinació es va reactivar el G20.

 

Creu que el G20 pot ser llavor per a una mena de govern global?

El G20 representa més del 80% de la població del món. És molt important que existeixi com a grup i tracti els grans temes mundials. Però es mou per procés col·laboratiu liderat per qui és a la presidència anual, per tant es mou en gran part pels interessos de la presidència. El problema és que el G20 no pot fer un seguiment profund dels temes, no té una institucionalització i no hi ha gairebé continuïtat de dossiers. Totalment al contrari de la Unió Europea, on unes fortes institucions garanteixen el lideratge, seguiment i aplicació de les polítiques.

 

Com creu que s’hauria de transformar l’ONU per guanyar rellevància?

Les Nacions Unides són indispensables. És la primera organització que es mobilitza quan es produeix una catàstrofe i és l’última que marxa d’una regió amb problemes. Ara que s’acosta el seu 75è aniversari, el 2020,  és un bon moment per a una reflexió col·lectiva sobre com reforçar el multilateralisme i per millorar-ne l’eficàcia. Va néixer per mantenir la pau al món. No ho ha aconseguit de la manera que s’esperava, però amb l’Agenda 2030, l’acord sobre el clima i la nova Agenda Urbana es marquen els grans eixos de la governança global, necessaris per combatre els desajustos de la globalització. A Occident i també als països encara en desenvolupament. Cap dels grans problemes té solució individual. Cal un procés més cooperatiu i transversal. Ja no té sentit la lògica Nord-Sud.

 

Com a concepte, l’ONU es veu més necessària que mai però es mostra desfasada i impotent davant les grans crisis

Perquè es redueix a pensar en el paper de Nacions Unides només davant les grans guerres i els grans conflictes. És cert que estan molt paralitzades per les divisions al Consell de Seguretat. I és evident que la reforma de Nacions Unides no serà mai completa si no es reforma el Consell. Però el fet és que 193 països s’han posat d’acord en uns Objectius de Desenvolupament Sostenible i que els països es poden responsabilitzar d’aplicar-los, cadascun segons els seus recursos i les seves necessitats. Es creen dinàmiques per canviar el paradigma de desenvolupament econòmic que tenim, totalment insostenible, ja que destrueix recursos que han de durar per sempre.

 

A Espanya hi ha recursos per garantir que complirà els objectius de l’Agenda?

Els recursos estan en la responsabilitat de cadascú: el govern i les diverses administracions, el món empresarial, la societat civil… Si tothom hi aporta de la seva part n’hi haurà suficients. Sovint obviem la quantitat de recursos que generarà una transició cap a un model econòmic diferent, que crearà riquesa, nous llocs de treball, serà sostenible des del punt de vista energètic…

 

Les missions de pau de l’ONU cada cop tenen mandats més amplis amb recursos cada cop més insuficients…

És evident. La distància entre les exigències a què cal fer front i els recursos necessaris, humans i financers, és cada cop major. Aquesta és una batalla que lidera, i sovint tot sol, el mateix Secretari General. Un exemple: els refugiats palestins. La UNRWA, organització que s’ocupa de les necessitats bàsiques de milions de refugiats palestins arreu d’Orient Mitjà, com ara escolaritzar els nens als camps de refugiats, està a punt del col·lapse financer. Tenim un seguit d’obligacions amb els palestins, però tot perilla amb la retirada d’un dels donants més importants, els EUA, i per la fatiga dels altres donants. Això passa amb els recursos humans. Costa molt que els estats posin a disposició cascs blaus. També és important implicar el sector privat en la solució dels conflictes humanitaris o mediambientals.

 

Com s’incorpora el sector privat a resoldre crisis humanitàries?

Hi ha infraestructures vitals perquè els camps de refugiats puguin acollir dignament les persones, com són les telecomunicacions. En molts casos empreses privades del sector en fan donacions que arriben a ser estratègiques. Al nord d’Etiòpia hi ha un immens camp que acull gent de Somàlia, el Sudan del sud o Eritrea. La instal·lació elèctrica la van fer empreses privades, entre les quals una d’espanyola. Van fer un projecte que per als cooperants era impossible d’organitzar i es va convertir en autosostenible. O el cas de Kenya: l’empresa Safaricom de telefonia mòbil ha esdevingut un enorme mobilitzador per al desenvolupament sostenible. Està ajudant des de l’alfabetització a l’autosuficiència de les dones, que creïn petits negocis amb l’impuls de petits pagaments electrònics i fer arribar l’electricitat on no n’hi havia.

 

Això implica un altre concepte de corporació del que veiem actuar al món.

És clar que cal una altra visió. Predomina la visió de la gran corporació que un sol estat no pot embridar. Entenc que pot sonar utòpic, però hi ha molts exemples de canvis significatius de tendència. L’any passat, a l’índex de les cent empreses més sostenibles als EUA, el preu de l’acció va pujar el 29%, mentre que el preu de l’acció de les de la llista Forbes només ho va fer un 22%. L’accionista hi guanya si l’empresa és sostenible.

El Global Sustainability Index diu que després d’analitzar 400 de les companyies més grans del món, el nombre de compromisos que han fet sobre diversos aspectes de la sostenibilitat, per compliment dels ODS, s’han doblat. Perquè això aporta beneficis a la companyia i perquè el consumidor i l’stakeholder hi està interessat. El moviment per fer un benefici decent de manera decent, existeix.

 

Entrevista a Cristina Gallach al Parc de l’Espanya Industrial © Albert Bertran

 

Parlant d’empreses i de governança global, l’Organització Mundial del Comerç (OMC) sembla haver passat a un segon terme.

Aquesta organització es veu afectada per l’augment del proteccionisme i això afecta la seva responsabilitat com a espai clau per facilitar el comerç multilateral. Però el pes i la importància dels tribunals que en depenen continuen essent crucials per decidir contenciosos molt importants. Passa quelcom semblant a d’altres organitzacions multilaterals. Però malgrat l’atac, hi ha resiliència. Perquè si no es poden fer acords globals, es fan regionals. Perquè d’un procés de tancament comercial només en surt recessió.

 

La guerra comercial de Trump, juntament amb les tensions militars, pertorben la relació entre la Unió Europea i els Estats Units. Està en perill la relació transatlàntica?

L’OTAN és hereva de l’ordre posterior a la Segona Guerra Mundial. Una aliança com aquesta no es trenca perquè hi hagi menys voluntat puntual de cultivar-la de la part d’algun dels membres. Cal continuar nodrint bé tots els altres ponts de relació transatlàntica, que n’hi ha molts, perquè una baixada o un fre de la relació estratègica no és positiu per a ningú.

 

Quin futur li espera a la construcció europea amb l’avenç de la ultradreta i el populisme?

En vista de les forces internes que no volen aquest espai comú, hem de fer-nos més forts. Hem de dir que nosaltres sí que volem aquest espai comú. Que el considerem indispensable en aquest món convuls, i que el defensarem.

 

És irremeiable una Europa a la carta i a diferents ritmes?

De fet ja és una realitat en diverses polítiques, com ara la moneda única. Però de tota manera hem d’intentar preservar els espais comuns. Cap dels problemes a nivell europeu, com ara la immigració, es resoldran amb menys cooperació. Tot el contrari. I a més, les noves generacions de molts països europeus tenen més ganes d’Europa del que practiquen alguns governs.

 

A la UE en la crisi econòmica hi ha hagut una divisió Nord-Sud i, en la migratòria, una divisió Est-Oest.

No ens hem de cansar de repetir que progressivament Europa serà més mestissa, que per l’evolució demogràfica necessitarem més gent de fora i que si no contribuïm al desenvolupament dels països d’on vénen els emigrants, els seus joves continuaran sortint. I no en sortirà la gent més humil, sinó la que té capacitat d’emigrar. Perquè les capes de població que emigren no són les més pobres, són les que tenen capacitat de moure’s.

 

La cancellera Merkel comprava la tesi, però no ha quallat.

A Alemanya, que ha acollit molts immigrants, el que és sorprenent és que malgrat la plena ocupació s’ha generat una reacció molt forta contra la immigració en una part del país, a l’Est.

 

Veu en Macron l’esperança del projecte europeu malgrat la feblesa de l’eix francoalemany i les seves dificultats internes?

En tot cas, Macron és un soci indispensable per a España, juntament amb Alemanya. Si alguna cosa hem notat darrerament es que l’eix dels tres països s’ha reforçat, malgrat les tensions internes a cada país, que són moltes i diverses en cada cas.

 

El Brexit ens condemna al desastre o pot esdevenir una oportunitat institucional per a la Unió?

Una separació com aquesta no s’ha produït mai abans. D’entrada no és bona per a ningú.

Esperem que això ens faci mobilitzar, que sapiguem treure’n alguna lliçó. Anglaterra va aportar a la UE molta energia en temes de control polític i parlamentari per la seva pròpia història, i de vigilància de la societat civil sobre l’executiu. Tant la seva visió com moltes pràctiques s’han incorporat a les institucions. No hi hauria d’haver cap regressió en aquest sentit.

 

Europa mira prou cap a l’Àsia?

Si Europa vol ser un actor global, ha de mirar a tot arreu. Per actuar, té molts instruments, polítics i econòmics. Amb l’Àsia el comerç és clau. A l’Àfrica hi tenim més possibilitats d’actuar. Podem tenir incidència en el desenvolupament econòmic, energètic, agrícola, industrial, social, urbà i lògicament en la seva seguretat… I hi ha una altra zona on la UE pot tenir molta incidència i és el sud-est asiàtic, que està en un procés, lent, d’integració, i per al qual Europa és un referent.

 

Pensem en la Xina com el gran actor comercial i econòmic. I com a actor polític?

El fet de ser un important actor econòmic i comercial la converteix en un important actor polític. Potser el pes polític de la Xina no arriba a l’alçada del seu pes econòmic, però cada cop pesa més. Ho veiem a l’Àfrica i a l’Amèrica Llatina. I ho estem veient en les seves actuacions al Mar de la Xina…

 

Com explicaria què ens juguem al conflicte de Síria?

Síria més que un conflicte és un drama en majúscules. Per al país, per a la regió, per al món. Era un país que vivia sota una dictadura i alhora era relativament pròsper econòmicament. Ara està destruït. És una guerra on hi son implicats tots els actors de la regió i a més hi ha entrat Rússia, que està imposant una solució militar, canviant el curs de la guerra, fent costat al règim d’Al-Assad. Més tard o més d’hora arribarà el moment en què la comunitat internacional haurà d’abordar la reconstrucció. Caldran molts recursos. Malauradament encara no som en aquesta fase.

 

Rússia està guanyant protagonisme, no només a la regió. Ho hem vist a Ucraïna. Com podem explicar que hagi aconseguit un canvi de fronteres a Europa i no passi res?

Es pot opinar si la reacció ha estat adequada o no, però no es pot dir que no ha passat res. La UE va reaccionar amb els instruments que té, que són comercials i polítics. Era la resposta diplomàticament possible: aixecar la veu, aplicar sancions. I no era fàcil. Hi ha països a la Unió que eren socis estratègics, i d’altres que són veïns de Rússia. Les relacions d’Occident amb Rússia ja no són les mateixes. Rússia ha estat expulsada del G8. El que ha passat a Crimea i a l’Est d’Ucraïna i a Geòrgia no ha quedat impune.

 

L’Iran justament manté un pols perillós amb l’Aràbia Saudita. Com ens hem de posicionar?

Hauríem d’intentar que l’Iran i l’Aràbia Saudita, com a grans actors a la regió, arribessin a una entesa. És difícil una cohabitació perquè hi ha qüestions religioses pel mig i el desig de control de la regió del Golf. On es manifesta més clarament la rivalitat és a la guerra brutal del Iemen. També a Síria i al Líban. La caiguda del règim de Sadam a l’Irak ha provocat que hi hagi una majoria proiraniana… La presència de l’Iran a la regió s’estén i això per a l’Aràbia Saudita és complicat, encara ho és més que l’Iran hagi signat l’acord nuclear amb la UE. És important enviar el senyal que l’acord amb l’Iran és bo per al país, per a la regió i per a l’estabilitat del món. És el que intenten els altres signants, Alemanya, França, el Regne Unit i la UE: salvar l’acord malgrat l’anunci de retirada dels Estats Units.

 

La Turquia d’Erdogan s’acosta a Moscou. Com veu la relació amb la Unió Europea, tan mediatitzada pels refugiats?

Turquia és una de les relacions més complicades que tenim: és un soci atlàntic, un aliat. Però en algunes crisis, com a Síria, juga a diverses bandes i manté rivalitat important amb els països occidentals. Alhora, és indispensable per aturar la sortida d’emigrants cap a Europa. Hem d’intentar una actitud constructiva i tenir posicions clares en drets humans, llibertat de premsa i d’altres aspectes de la política interna. Pel que fa a un possible ingrés a la Unió, el futur està per escriure, però sembla lluny, i tampoc penso que sigui la prioritat.

 

Com cal afrontar la relació amb Veneçuela i la seva deriva autoritària?

Cal contribuir a dissenyar iniciatives polítiques perquè la situació es pugui resoldre amb diàleg. I hi ha gran preocupació perquè no hi ha l’energia internacional suficient que el desfermi. Mentre el diàleg no sigui possible, els esforços s’han de dirigir cap a l’atenció als més de dos milions de persones que han marxat del país i els milers de milers de persones desplaçades