La idea bàsica del finançament autonòmic és molt senzilla: els recursos finals que el sistema posa a disposició de les comunitats han d’estar alineats amb les seves necessitats i ser independents de la seva capacitat fiscal. Per un mateix esforç fiscal i unes mateixes necessitats, una comunitat rica ha de tenir els mateixos recursos que una pobra.

Qui no estigui d’acord amb aquest principi d’equitat i doni suport al que s’anomena l’anivellament incomplet hauria d’explicar el perquè de la seva oposició a la igualtat. No és fàcil fer-ho. Un argument en favor de l’anivellament incomplet, sosté que el que importa no és tant la igualtat dels recursos totals com assegurar la igualtat dels serveis «essencials»: l’educació, la sanitat i els serveis socials. La implicació d’aquest argument és el repartiment de dos terços dels recursos segons les necessitats i del terç restant segons la capacitat fiscal de les comunitats, la qual cosa no assegura la igualtat entre comunitats dels recursos totals per unitat de necessitat, ni tampoc la igualtat de provisió dels serveis essencials. El diner és fungible i, per tant, en un sistema de recursos no finalistes, l’únic que importa és el seu volum total. Amb aquest sistema, les comunitats riques tindrien més diners i podrien oferir més serveis públics, tant «essencials» com «no essencials», que les pobres.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.