Ernest Lluch va lliurar moltes batalles polítiques i va llançar innumerables idees al vent. En va perdre més que no pas en va guanyar i n’hi van ignorar encara moltíssimes més que no pas prendre en consideració. Enumerar-les totes i analitzar-les en profunditat equivaldria a escriure una nova biografia. Tanmateix potser de totes n’hi ha una en què paga la pena detenir-se per allò que ens diu del present i ens alerta d’allò que pot esdevenir a partir d’ara. Es tracta del seu pensament en relació a la conjugació de l’imaginari nacional entre les poblacions autòctones d’un territori –enteneu les que fa algunes generacions que hi viuen– i les nouvingudes i al seu resultat en la configuració de la societat resultant.

A l’Ernest, que era Lluch Martín i en feia ostentació, l’interès per aquesta qüestió li venia de casa, encara que no va ser fins a la trentena que va visualitzar-la com un problema. Per la banda paterna, els Lluch eren de Barcelona amb ramificacions familiars a Esparraguera i Vilassar de Mar.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.