Ernest Lluch va lliurar moltes batalles polítiques i va llançar innumerables idees al vent. En va perdre més que no pas en va guanyar i n’hi van ignorar encara moltíssimes més que no pas prendre en consideració. Enumerar-les totes i analitzar-les en profunditat equivaldria a escriure una nova biografia. Tanmateix potser de totes n’hi ha una en què paga la pena detenir-se per allò que ens diu del present i ens alerta d’allò que pot esdevenir a partir d’ara. Es tracta del seu pensament en relació a la conjugació de l’imaginari nacional entre les poblacions autòctones d’un territori –enteneu les que fa algunes generacions que hi viuen– i les nouvingudes i al seu resultat en la configuració de la societat resultant.

A l’Ernest, que era Lluch Martín i en feia ostentació, l’interès per aquesta qüestió li venia de casa, encara que no va ser fins a la trentena que va visualitzar-la com un problema. Per la banda paterna, els Lluch eren de Barcelona amb ramificacions familiars a Esparraguera i Vilassar de Mar. Per la materna, encara que la seva mare Jacinta era d’aquesta localitat, el pare d’ella, metge, procedia d’Eivissa i la seva família era originària de La Horcajada, prop de la Serra de Gredos, a Àvila. A casa la Jacinta es parlava castellà, per bé que el matrimoni Lluch Martín ho va fer sempre en català. Es consideraven catalanistes i el pare, Enric, pròxim a l’Acció Catalana de la Segona República, no va usar mai la terminologia de nacionalista català per a designar-se.

El món d’amistats i relacions que va viure l’Ernest en la seva adolescència era, bo i desenvolupar-se en la constricció i el discurs que imposava el franquisme, eminentment català i en català. Ho va ser en l’àmbit familiar, al barri de Vallcarca, amb els amics a l’escola dels Josepets de Gràcia, o amb Nemesi Ponsati i Romà Cuyàs en les hores de lleure com a atleta i també en el laboral, al taller de cintes, corretges i cinturons del pare.

 

Viatges adolescents per les Espanyes

A mitjans de la dècada dels cinquanta, precisament fruit d’aquest negoci familiar, Lluch va tenir l’oportunitat amb setze anys de recórrer bona part d’Espanya –o de les Espanyes, com li agradaria dir després. Va visitar sobretot les Castelles, la Vella i la Nova, Madrid, Extremadura i Navarra i el País Basc. S’hi va moure en tren, amb estades llargues, sol o en companyia d’agents comercials locals que prenien comandes de l’empresa del seu pare. Posat d’altra manera, Lluch no va anar a les Espanyes a fer el turista, sinó que, com a venedor de comerç que era, va interactuar amb els oriünds.

I com a bon observador, i així ho palesen les innombrables cartes que va adreçar a la seva família, va captar l’essència dels indrets que va trepitjar i que eren molt diferents de Barcelona i, entre aquests, poblacions com Valladolid, Badajoz, Zafra, Càceres o Sant Sebastià. Encara que fos amb una dosi de construcció d’ell i la seva trajectòria com a personatge i hi afegís, per tant, el pensament de sal i el pessic de pebre corresponent, aquesta experiència li fou molt útil per conèixer ben aviat unes realitats que no per imaginades deixaren de ser enriquidores.

Fou amb aquest bagatge que, retornat a Barcelona i amb l’ànim de buscar una sortida, seguint la petja del seu germà gran, Enric, per escapar del fat que el determinava a encarregar-se del negoci familiar, s’enrolà a la carrera d’Econòmiques a la Universitat de Barcelona. L’Ernest hi entrà sota dos paràmetres que mancaven a bona part dels seus companys. D’entrada per la seva extracció social sabia, amb totes les lletres, què era treballar. La vida a Lluch no li havia vingut donada i això sempre el feu recelar d’entrada dels que havien tingut més facilitats. Aquells qui, per exemplificar-ho, coneixien Londres o París i sabien jugar al bridge. I el segon fou, precisament, el coneixement de les Espanyes lligat a una vivència personal d’interacció amb persones no només d’un altre indret sinó també d’un altre estrat social.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

En els anys d’universitari a cavall de la dècada dels 50 i 60, Lluch va conèixer noms dels qui eren o després serien la crema de la intel·lectualitat catalana, de tendència i generació diversa, des d’un Max Cahner a un Jordi Solé Tura passant per Jordi Maluquer, Ramon Bastardes, Octavi Pellissa, Salvador Giner i molts més, junt amb professors i mentors com Fabián Estapé o Jaume Vicens Vives. En aquest ambient amarat de moviment estudiantil antifranquista Lluch va començar a involucrar-se en política. Partint de la coneixença de Raimon Obiols de seguida sintonitzà, encara que no hi milità, amb els músics, el Moviment Socialista de Catalunya on també s’enquadrava el professor d’Economia, Joan Reventós.

 

Agitador intel·lectual

En aquest període Lluch, sobretot per mitjà de l’elaboració de la seva tesi doctoral des de la perspectiva de la Història del pensament econòmic sobre un important elenc de figures que havien contribuït a la recuperació econòmica i cultural de Catalunya després de la desfeta de la Guerra de Successió, va prendre consciència que també ell podria ser una figura equivalent amb el teló de fons del règim franquista. A partir de les acaballes de la dècada dels 60, amb una creixent participació en la premsa i la vida universitària, l’Ernest va focalitzar la seva energia, que era molta, en aquest objectiu. Quan exercia d’articulista, de professor i més endavant de polític allò que feia era presentar distintes facetes de la concepció primera de si mateix com a intel·lectual agitador: algú que pareix idees i les llança a l’àgora per tal que siguin debatudes.

De l’etapa valenciana, Lluch va traslladar a la política que en les coses de la identitat no es pot allargar més el braç que la màniga.

De sobte l’esdevenidor es va complicar. Arran de la formació del Sindicat democràtic d’estudiants, de la Caputxinada, la carrera de Lluch a la Universitat de Barcelona es va interrompre. El mateix que va succeir amb una setantena de joves professors fou expulsat i hagué de cercar un nou destí professional. L’any 1970 el va trobar com a professor a la nova facultat d’Econòmiques de la Universitat de València. Atès que sempre fou una persona que no volia passar pels llocs on anava o vivia sinó formar part del seu paisatge, va traslladar-se a la capital del Túria amb la seva esposa i dues filles i allí va tenir encara la tercera i aviat va viure com un valencià més.

A València, a més de la tasca docent, s’involucrà en política. Conegué, debaté amb Vicent Ventura, ànima del socialisme valencianista, i amb Joan Fuster, encimbellat i criticat a parts iguals arran del seu Nosaltres, els valencians. Allí, com cantà Raimon, va passejar i hi trobà gent que l’estimà molt, poc o gens, féu bones amistats i alguna estúpida enemistat i a més de trobar March, Roig, Estellés, Alfaro i les dues figures esmentades, Lluch sobretot hi visqué uns anys, del 1970 al 1977, plens de vida que el feren com a home, com a pensador i com a polític, gairebé sense que ell mateix se n’adonés.

Sempre amb el retrovisor d’allò que passava al nord amb la confluència del socialisme català i viatjant a Madrid i a Saragossa i coneixent més i més individualitats del món socialista, de la branca que fos, Lluch volgué que l’incipient Partit Socialista del País Valencià, que contribuí a posar en marxa, establís un pacte amb el PSOE a l’estil primer del Pacte d’Abril i després de la configuració de l’acord PSC-PSOE. No fou possible d’entrada per desavinences històriques i personals entre líders de faccions. El que desitjava l’Ernest no és que no fos possible, és que no era plantejable. I, tanmateix, la nit electoral de les generals de juny de 1977 va demostrar que el millor per al socialisme valencianista hauria estat el pacte previ com s’havia donat a Catalunya. Pactar quan encara els números, els recolzaments, eren suposats i no evidents després dels recomptes. Pactar des de la força teòrica, no a partir de la debilitat manifesta.

Lluch va volar a darrera hora per caure com un paracaigudista i ser elegit diputat per Girona pels Socialistes de Catalunya, però els set anys que va passar a València el van convèncer que l’imaginari autòcton, en aquest cas del País Valencià, –que ell aplicà després i sobretot a Catalunya– havia de cosir, d’apropar, de seduir, d’integrar els nouvinguts, sense hostilitzar-los, si no volia quedar colgat per l’imaginari d’aquests, dut massivament, sense capacitat pausada d’absorció en els anys del tardofranquisme a l’arc mediterrani.

L’Ernest alertà, així mateix, més endavant, en articles periodístics que una vegada l’ascensor social actués i els descendents d’aquestes fornades de nouvinguts anessin a la universitat i es formessin com a líders voldrien donar veu als seus –si la societat no treballava perquè no hi hagués seus i nostres, és clar. Per això fou tant crític amb el valencianisme de Fuster que considerava que per cada catalanista que feia generava nou anticatalanistes. Aquesta presa de consciència va fer que, ja dins del PSC, apostés fort pel pacte amb el PSOE en el moment en què la democràcia a Espanya posava les bases per consolidar-se. Això el va dur també, junt amb la pròpia percepció d’extracció social envers alguns líders socialistes de l’upper Diagonal, a abraçar opcions més obreristes.

 

Imatge dibuixada per l’oposició

I també, en ocasions, com en el sonat cas de la LOAPA, a recolzar opcions que no foren fàcils d’explicar ni d’entendre a Catalunya. Lluch ho feu, en tot cas, amb passió i dramatisme com a ell li agradava fer les coses. És probable que en determinats moments la convicció d’allò que feia el dugués a anar massa enllà, però en tot cas sabia què pretenia. Li passà, però, com a d’altres polítics que abans que ell havien seguit aquell sender gens senzill –el president Tarradellas, per exemple–, dels quals la imatge que en quedà fou més la dibuixada per l’oposició que no pas la que ells mateixos projectaven. I fou, foren, i són encara avui, malentesos. La propaganda quan s’hi posa, ho sabem, és devastadora.

És per això que un nombrós segment del nacionalisme català veié Lluch com un català espanyolista en el si del PSC. Amb la perspectiva que donen els anys avui podem certificar que això no fou de cap manera així. L’Ernest, incorporat en un partit avesat a fer de frontissa entre dos imaginaris, s’estimà més sempre tirar aigua al vi de l’eufòria i exercir la figura de l’esclau que en la desfilada victoriosa pels carrers de Roma, enfilat a la quadriga sostenint la corona de llorers, repeteix a cau d’orella al general «recorda que la convivència és fonamental». Jugà per tant un paper encara més extrem en voler cosir en un partit que ja s’hi esmerçava però que ell entenia que ho havia de fer més i això no fou sempre ben entès.

Un nombrós segment del nacionalisme català va veure Lluch com un català espanyolista en el si del PSC.

De l’experiència familiar pròpia, dels viatges adolescents per les Espanyes i, sobretot, de l’etapa valenciana, Ernest Lluch va traslladar a la política que en les coses de la identitat o la identificació no es pot allargar més el braç que la màniga. I ell, per bé que els seus contrincants volguessin dibuixar el contrari, sempre tingué molt clar quina màniga quedaria descoberta si abans de voler avançar més no es consolidava el camí recorregut. Sobre aquest i altres aspectes de la seva vasta actuació és bo de pensar-hi no només per allò que ens diu d’on ens trobem avui a Catalunya i a Espanya, sinó per prevenir desastres per exemple amb les noves onades migratòries en el futur. A Lluch no se l’ha de rellegir per lloar-lo, sinó per pensar.