El 22 de setembre del 2018, davant d’una assemblea extraordinària de la Federació de Barcelona d’ERC, el regidor republicà i candidat a l’Ajuntament, Alfred Bosch, va renunciar per donar pas a Ernest Maragall. Bosch no es va estar de dir que feia un pas endarrere perquè el nou cap de llista «portava el cognom del millor alcalde que ha tingut aquesta ciutat, que és Pasqual Maragall». Ernest Maragall, apodat el Tete, encetava així, tal com l’havia començat, la que possiblement sigui la seva última batalla política, lligat el seu nom al del seu germà. Tota la vida política l’Ernest (76 anys) l’ha passada a l’ombra del seu germà dos anys més gran, en Pasqual.

Ambdós van militar al Front Obrer de Catalunya (FOC) des de la seva creació el 1961, van participar en la fundació de Convergència Socialista de Catalunya el 1974 i del Partit dels Socialistes de Catalunya-Congrés el 1976, i en la unificació socialista en el PSC, i van coincidir més de 30 anys a l’Ajuntament de Barcelona. Ernest va treballar al principi en tasques tècniques (analista informàtic, economista i executiu de societats municipals) i el 1997 va debutar com a regidor (Hisenda, Presidència, Portaveu, succesivament) fins a la seva renúncia a l’acta el 2003, desprès de ser escollit però només un dia abans de prendre possesió del càrrec, per dedicar-se a preparar la campanya de Pasqual a la Presidència de la Generalitat. Per ajudar el seu germà «a intentar guanyar el Govern de Catalunya», va dir el 12 de juny del 2003.

Quan, en efecte, a finals d’aquell any Pasqual Maragall es va convertir en president de la Generalitat, al front del primer Govern tripartit entre el PSC, ERC i Iniciativa per Catalunya-EUiA, Ernest va ser nomenat secretari del Govern, càrrec que va ocupar des del desembre del 2003 fins al setembre del 2006. Dos mesos desprès, el president José Montilla el va designar conseller d’Educació. Poc abans, però, va alertar en un article a El País (3-9-2006) dels possibles errors que els socialistes podien cometre una vegada el seu germà havia decidit, per raons polítiques i personals, retirar-se de la política.

Ernest Maragall advertia que si per aplicar «una política inequívoca i exclusivament “socialista”, teòricament oblidada en aquest primer mandat», el PSC renunciava a ser «el gran partit nacional de Catalunya capaç d’aglutinar un socialisme modern i federal amb el màxim nombre de ciutadans i el més ampli ventall d’idees, presència territorial, capes socials i sectors profesionals», això seria deixar Catalunya en mans del nacionalisme. Sense oblidar-se d’assenyalar les errades comeses pel seu germà com a president, Ernest es preguntava també «què hauria passat si hagués comptat en tot moment amb el suport incondicional del conjunt de l’espai socialista, com ell donava per descomptat que hauria de ser».

Obsessionat per la intimitat i el secret, Ernest Maragall va intervenir personalment per aconseguir que Ediciones B censurés 20 pàgines d’una biografia de Pasqual Maragall en què es publicaven fragments polèmics i desconeguts d’una autobiografia del seu pare, Jordi Maragall, segons va informar a El Mundo (30-8-2009) Víctor Batallé, periodista i autor de La saga de los Maragall (Editorial La Esfera de los Libros). Els 10.000 exemplars ja impresos van ser destruïts.

 

Trenta-cinc anys al PSC

Ernest Maragall va ser membre de la Comissió Executiva del PSC des del 1977 fins al 2012, any en què va abandonar el partit, però les seves dicrepàncies amb la línea oficial daten almenys del 2009 i es van agreujar el 2010, l’últim any del segon Govern tripartit. A finals d’agost del 2009, Ernest Maragall va publicar un article a El País (25-8-2009) en el què defensava un Govern de coalició entre el PSC i el PSOE en ple mandat del president socialista José Luis Rodríguez Zapatero. Aquesta insòlita proposta va ser durament criticada per Joan Ferran, llavors portaveu adjunt del PSC al Parlament, que, en una entrevista a l’agència Efe, va qualificar-la de «política-ficció». Ferran va dir : «Plantetjar-se un Govern de coalició PSC-PSOE em sembla que és estar fora del món actual».

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Uns mesos més tard, Ernest Maragall va tornar a la càrrega amb un article a La Vanguardia (14-2-2010), que va tenir una gran repercussió perquè hi afirmava que «el tripartit, versió 1.2, ja no té vigencia política més enllà del seu mandat actual» i afegia que «fa temps que va renunciar a encarnar un projecte integral de país». Això ho escrivia un membre del Govern, concretament el conseller d’Educació, que reconeixia, però, la feina feta des del 2004.

Alguns dels seus plantejaments contrasten amb la seva evolució posterior, com quan assegurava que «tenim el nivel d’autogovern més alt des de fa 300 anys», encara que reclamava un «debat més de fons sobre l’acceptació o el rebuig del caràcter plurinacional de l’Estat espanyol» que «haurem de seguir sostenint amb tenacitat, serenitat i plena determinació». També lamentava l’enèsim fracàs de la reforma de la llei electoral i rebutjava la via del soberanisme. «Quan altres s’orienten cap a diverses i legítimes formes d’expressió soberanista, propiciades per la dificultat de tancar en positiu la plena vigencia de l’Estatut, el PSC segueix el camí de la responsabilitat i la fermesa», escrivia, abans de considerar «imprescindible» la recuperació del grup parlamentari del PSC al Congrés dels Diputats «mantenint l’explícita voluntat de compartir, amb lleialtat mútua, projecte, metes i governació amb els companys socialistes de tot Espanya».

A l’octubre del 2012, un mes després de la primera Diada independentista multitudinària, va anunciar la baixa del PSC i la creació d’un nou partit.

L’article va provocar la rèplica de Miquel Iceta, llavors viceprimer secretari del PSC, que va demanar a tots els socialistes que no reneguessin del Govern i, al·ludint a unes declaracions anteriors d’Ernest Maragall en què parlava de la «fatiga» del tripartit, va reproduïr en el seu blog una tira còmica publicada a El Punt on es veia un conseller d’Educació estirat a sobre d’un grup de ciutadans mentre lamentava la «fatiga» que causava a la gent.

La producció crítica d’Ernest Maragall envers el seu partit va continuar amb un article a El Periódico (22-12-2010) on es preguntava si els socialistes havien de deixar «en mans de CiU l’enèsim capítol del peix al cove defensant el pseudoconcert o el dret a decidir» i, després d’assegurar que «ara som federalistes retòrics, de conveniència», presentava dues opcions per al PSC: «ser un partit jurídicament independent, però subordinat políticament» o «ser un partit català, sense més». «¿Acceptem com a definició un PSC alineat amb les idees, imatges i propostes que ens han portat els pitjors resultats mai obtinguts, o bé ens unim per recuperar l’empenta creativa i el catalanisme explícit que el 1999 ens va atorgar el grau més gran de confiança obtingut en unes eleccions catalanes?». Al 1999, el seu germà Pasqual Maragall va guanyar en vots a Jordi Pujol, però no en escons.

El 25 de juliol del 2012, Ernest Maragall va trencar la disciplina de vot del PSC per segona vegada en votar a favor del pacte fiscal. La primera va ser cinc dies abans en oposar-se al projecte Eurovegas. «Tocava estar amb el país i amb el pacte fiscal», ho va justificar, i sis dies després va remetre una carta al secretari d’Organització del PSC de l’època, Daniel Fernández, en què es negava a deixar l’escó i el partit, com li havia suggerit la direcció. Va deixar el partit tres mesos més tard. L’11 d’octubre del 2012, exactament un mes després de la primera Diada independentista multitudinària, va anunciar que es donava de baixa del PSC i creava un nou partit, Nova Esquerra Catalana (NECat), que defensava l’Estat propi per a Catalunya i el dret d’autodeterminació. A les eleccions europees del 2014, la petita formació NECat va pactar amb ERC decantant-se clarament per la independència de Catalunya. «No contemplo cap altra sortida intel·ligent que no sigui la independència», va afirmar Maragall el 4 de març al costat d’Oriol Junqueras en presentar l’acord pel qual anava de número dos a la llista. De fet, va justificar la seva decisió com una evolució natural de l’esquerra catalana: «El que està succeint és el que van començar les esquerres el 2003, el que van començar Pasqual Maragall i Josep-Lluís Carod-Rovira». A la campanya, es va adreçar «als ciutadans socialistes de Catalunya mirant-los als ulls i dient-los, els socialistes catalans estem aquí». Ernest Maragall va ser escollit i el següent pas va ser integrar-se directament en les llistes d’ERC al Parlament per a les eleccions del 21 de desembre del 2017, campanya que va aprofitar per qualificar els dirigents del seu antic partit Miquel Iceta i Àngel Ros de «ser un autèntic cavall de Troia de l’Estat a Catalunya». Ho va afirmar en un míting a Lleida el 15 de desembre a propòsit del trasllat al monestir de Sixena de les obres d’art reclamades per l’Aragó.

 

Les baralles amb ERC

Encara que hagi acabat a ERC, les relaciones d’Ernest Maragall amb la històrica formació republicana no han estat sempre amables. Furgant els arxius, es pot trobar a l’abril del 1999 una denúncia per injúries i calúmnies del llavors tinent d’alcalde de Barcelona contra el regidor d’ERC a Lleida, Xavier Sáez, que l’havia acusat, i també a l’alcalde lleidetà Antoni Siurana, de finançament irregular del PSC mitjançant l’emissió de factures falses pagades per l’Ajuntament de Lleida a l’Institut Cartogràfic de Barcelona, presidit per Maragall, per a enquestes que no s’haurien fet. El llavors número dos d’ERC, Joan Puigcercós, va donar suport al regidor republicà.

Durant el seu mandat com a conseller d’Educació (2006-2010), Ernest Maragall va protagonitzar algunes iniciatives singulars, com l’intent d’avançar el calendari escolar a canvi d’una setmana de vacances al febrer, i es va aprovar la Llei d’Educació de Catalunya (LEC), que no va comptar amb el vot favorable d’ICV-EUiA, un dels socis del Govern. Però les baralles més importants les va tenir amb ERC. Maragall i Esquerra van discrepar al febrer del 2007 sobre si la tercera hora de castellà a les escoles, mesura continguda en un decret del ministeri d’Educació, era recurrible o no. Maragall defensava que no. El cap de l’oposició, Artur Mas, el va acusar d’«acomodar-se a les directrius» del Govern del PSOE.

Finalment, els republicans es van plantar al juny del 2008 –van dir que mentre fossin al Govern no s’aplicaria el decret– i el president Montilla va haver de pactar amb ERC un ajornament d’un any. La LEC va derivar també en enfrontaments entre el conseller i els sindicats, que en alguna manifestació, al novembre del 2008, van tenir el suport d’ERC i ICV. Maragall també va apostar en aquella època (entrevista a El País, 4-2-2007) per l’ensenyament trilingüe (català, castellà, anglès), el model que ara defensa Ciutadans.

 

La traca final

Elegit com a número 13 de la llista d’ERC al Parlament el 21-D, les circumstàncies van determinar que per ser el diputat més gran presidís la Mesa d’Edat el dia de la constitució de la Cambra. El seu discurs, el 17 de gener del 2018, passarà a la història, segons l’oposició, con un dels «mítings» més «sectaris» pronunciats des de la presidència. Entre altres coses, va assegurar en una de les frases més polèmiques: «L’Estat espanyol no en sap, ni en vol saber res, de reconciliació ni de sobiranies compartides. L’Estat no sap guanyar, sap derrotar; no sap compartir, sap humiliar i castigar». I va tancar la intervenció amb un «aquest país serà sempre nostre», emulant la consigna cupaire «els carrers seran sempre nostres». Tres dies més tard, va explicar a Catalunya Ràdio que va fer aquest discurs perquè sentia «enveja» del que va pronunciar el cupaire Julià de Jòdar en obrir l’anterior legislatura.

Com a conseller d’Educació va apostar per l’ensenyament trilingüe (català, castellà, anglès), el model que ara defensa Ciutadans.

En el seu efímer pas per la Conselleria d’Acció Exterior (maig a novembre del 2018), es va dedicar a barallar-se amb el ministre Josep Borrell, a reobrir algunes delegacions a l’exterior tancades en aplicació de l’article 155 de la Constitució i a parlar dels «presos polítics i els exiliats». I encara hi va haver temps perquè els sobiranistes més arrauxats li diguessin de tot amb motiu d’una entrevista concedida a la BBC en què va reconèixer que l’independentisme «no tindrà cap dret a demanar suport internacional» fins que no superi «almenys el 50%» dels vots. Jordi Graupera, precandidat a l’alcaldia de Barcelona, va replicar a Twitter que les paraules de Maragall «legitimen les porres, la repressió i la supressió del vot exterior per aconseguir abaixar el percentatge de vots a favor de la independència».

Fervent partidari de les primàries des dels primers anys de la dècada dels 90 del segle passat, ERC li va muntar una votació per desplaçar de la candidatura a l’Ajuntament de Barcelona Alfred Bosch, que ja havia estat escollit pel vot dels militants al març del 2018. La primària, amb Maragall de candidat únic, es va celebrar el 27 d’octubre del 2018. Hi van votar 619 militants i ell va obtenir 583 vots. Els 36 vots restants van ser en blanc.