Omnipresent. Vola de pantalla en pantalla. Aquest estiu, de poble en poble. L’aparador del seu Facebook destil·la acció. Ara una immersió a les illes Medes. Ara una esquiada. Un record de quan jugava a hoquei gel amb el Barça. Una menció al judo. Excursió en bicicleta amb els fills grans. I al gener del 2016, pare d’un nen. I al setembre del 2017, d’una nena. Qui va dir por? I ara passejada amb un gos. I àpats amb els amics. Quina mitjana XL de bou ens menjarem! I més immersions, ell amb el retrat del seu honorable client a les mans. I ara a un sopar groc. I de nou a la televisió. I, com no, arriba el moment de prendre el vol… això sí, amb avioneta.

Superman no és terrícola, però ho sembla. És el salvador que sobrevola el món sempre disposat a defendre la justícia davant dels abusadors. Però també és el tímid que s’amaga darrera unes ulleres i s’entrebanca una mica al parlar. I, encara més, és la víctima dels que busquen la seva destrucció i el debiliten amb kriptonita verda fins a deixar-lo sense esma, sense poders, exànime. Heroi, home o el ser més vulnerable. De vegades, la realitat vol competir amb la ficció.

Encara no hem vist a Alonso-Cuevillas amb una capa vermella, però no es pot descartar. De fet, ara mateix, sembla que ho podem esperar tot d’aquest home de 56 anys que viu uns moments d’especial plenitud, com si la càrrega genètica del planeta Kriptó s’hagués manifestat sobtadament. Fins i tot la seva aparença física ha experimentat una evolució poc habitual. N’hi ha prou amb una visita a l’hemeroteca per confirmar que ara està notòriament més en forma que fa vint anys. S’ha de reconèixer, la progressió té mèrit. Més encara quan fa una quinzena d’anys, el professional d’excel·lent currículum (jurista, economista, advocat i catedràtic de dret processal de la Universitat de Barcelona), l’intrèpid advocat que fins i tot té un club de fans a Twitter, el company activista estiuenc de Pilar Rahola, va rebre una dosi extra de kriptonita que el va allunyar dels focus durant una bona temporada.

Encara no hem vist a Alonso-Cuevillas amb una capa vermella, però no es pot descartar.

I el cert és que ell ja estava acostumat a triomfar.

«Aire fresc i renovador», així definia la premsa al jove que es postulava l’any 1997 a degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona. Tenia un discurs inusitadament directe pel que era una institució que fugia d’estridències. Sense pèls a la llengua denunciava les despeses excessives i prescindibles, «amb el que costa un viatge a Cracòvia es compren dos ordinadors», o la deixadesa de la sala de togues, «està feta una porqueria», i proposava «connectar amb els problemes reals dels advocats». Les veus crítiques el van acusar de ser massa agressiu en els seus comentaris, de fer demagògia, però la majoria no ho va entendre així i va aconseguir mobilitzar una participació a les urnes sense precedents. Amb 35 anys es va erigir en el degà més jove de la institució.

Si bé no es va enfundar un vestit de superheroi, la seva actuació al deganat va ser prou audaç. Una de les primeres mesures que va prendre va ser reduir les despeses de les festes de Sant Raimon de Penyafort, patró dels col·legis d’advocats de Catalunya, i organitzar una representació teatral amb un cartell de luxe… De fet, ell mateix protagonitzava una intervenció estel·lar com a uixer, amb perruca blanca y maquillatge. No cal dir que l’actuació va escandalitzar a alguns insignes membres de la institució. ¿Això vol dir que Cuevillas fos tot un revolucionari? Tampoc cal exagerar. Més aviat el contrari. Els que el van conèixer a la seva joventut, també a la universitat, el situen a les zones més conservadores del panorama polític. La seva deriva independentista ha agafat per sorpresa a molts. També a Lois Lane, la reportera que treballa amb Clark Kent, li costa reconèixer a Superman en la mirada pusil·lànime del seu company de redacció. Però no avancem esdeveniments.

Els que el van conèixer a la seva joventut el situen a les zones més conservadores del panorama polític. La seva deriva independentista ha agafat per sorpresa a molts.

Tenim al degà més jove de la història en un temple que cal treure-li la pols. Hi ha prou unanimitat en que es va arremangar, va ventilar i va fer una bona neteja. El Col·legi es va obrir a la ciutadania i va emprendre algunes batalles rellevants, com tractar de millorar les condiciones econòmiques dels advocats d’ofici. Però ja sabem que tot heroi té un punt dèbil. I va ser en el segon mandat de Cuevillas quan algú va trobar les reserves de la terrible kriptonita. El malèfic material radioactiu no era verd, però era la pitjor arma contra un degà dels juristes: una querella per apropiació indeguda i deslleialtat professional en la seva relació amb un client. A aquesta acusació se li va sumar una altra per estafa i apropiació indeguda en l´ús del seu càrrec. «Cuevillas no ha de mirar només per sí mateix, sinó pel col·lectiu al qual representa. Per això, la seva dimissió és inajornable», sentenciava José Antich, llavors director de La Vanguardia, al febrer de 2002.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Les veus contra Cuevillas es van multiplicar. Però també els que creien veure al darrera de les acusacions algun adversari amb mal perdre. El columnista Francesc Marc-Àlvaro va apuntar que alguns contemplaven a Cuevillas com «el polissó que s’ha colat en el pont de comandament d’un gran vaixell». Potser això, continuava, era la causa que l’advocat patís un cert «complex pel fet de no formar part de les sagues patrícies barceloneses». Fos com fos, van venir mesos complicats. Cuevillas es va negar a dimitir i va optar per una retirada temporal. Pocs judicis han tingut tants advocats entre el públic com el seu. Finalment, l’Audiència el va absoldre i la segona causa va ser arxivada. «El darrer any no me’l repara ningú», va dir l’advocat quan va acabar el malson. Cuevillas va tornar a agafar les regnes del Col·legi fins a les properes eleccions a les quals no es va presentar. L’1 de juliol de 2005, Sílvia Giménez-Salinas era nomenada la primera dona degana de la institució. I la presència pública del nostre heroi es va anar esvaint.

Durant anys, Clark Kent es va erigir en el personatge principal de la història. Superman no només havia desaparegut dels focus, sinó que la kriptonita l’havia debilitat. Tot i ser absolt, els processos judicials l’havien deixat tocat. Es diria que fins i tot li havien tret les ganes de protagonisme. Classes, casos i família, el guió semblava escrit. Línia rere línia… Fins que de sobte, inesperadament, vam aixecar la vista i allà, desafiant la gravetat, més poderós que mai, apareixia un Cuevillas rutilant.

Què ha passat? ¿Com ha arribat el nostre heroi a l’epicentre del ‘procés’? Hi ha més dubtes que certeses sobre el camí que ha dut Cuevillas a convertir-se en l’advocat estrella de Puigdemont. La sorpresa entre els col·legues de professió és generalitzada. Se’l considera més advocat mercantilista que penalista. De fet, no se li recorda cap judici penal de renom. Si revisem els mitjans dels darrers anys i seguim el seu mínim rastre, trobem que a principi de 2017 es va estrenar com articulista amb certa freqüència a La Vanguardia. El 9-N i el cas Palau centraven els seus continguts. Després va aparèixer mencionat en una columna de Pilar Rahola. Alguns creuen veure en la musa periodística del ‘procés’ l’espoleta de la meteòrica carrera de Cuevillas en l’exercici del dret penal. ¿És possible que tingui ella algun paper rellevant en aquesta història? ¿Una mena de Mamà Kent? La dona que va adoptar al petit arribat del cel amb coet, la mateixa que va crear el seu vestit de superheroi.

Hi ha més dubtes que certeses sobre el camí que ha dut Cuevillas a convertir-se en l’advocat estrella de Puigdemont.

Sigui com sigui, el cas és que Cuevillas es va convertir en l’advocat que va representar als encausats del PDCAT aquell 2 de novembre. Tots els seus clients van anar directes a la presó, també els d’ERC. Entre la professió, més d’un posa en dubte l’estratègia seguida. Cap dels encausats es va avenir a respondre les preguntes del fiscal, excepte Santi Vila que anava per lliure, amb l’advocat Pau Molins. D’aquells clients del PDCat, ja no li en queda cap. Josep Rull i Jordi Turull han posat la seva defensa en mans de Jordi Pina. Joaquim Forn, en les de Daniel Pérez-Esqué (del despatx de Cristóbal Martell).

A diferència del que passa amb els casos del exiliats/fugats, les estratègies de les defenses dels polítics i activistes empresonats no estan coordinades. Cada advocat mira pels interessos del seu client. Malgrat això, sí es parlen entre ells i, quan convé, es posen d’acord en algun aspecte. ¿I on millor que un grup de WhatsApp per estar en contacte? I allà, entre missatge i missatge, de tant en tant, cau un retret a Cuevillas per tanta aparició pública, per tant activisme. La majoria dels col·legues creuen que és millor mantenir un perfil baix. Però, ¿com demanar discreció al flamant superheroi de la causa?

Sigui perquè busca notorietat, sigui per convenciment o només perquè se sent més viu que mai, el cert és que Cuevillas, entregat advocat de Puigdemont, s’ha convertit en omnipresent. I tant es passeja pels platós de televisió com fa una immersió a les illes Medes per demanar la llibertat dels polítics o fa un duet amb Pilar Rahola i exposa a Bellcaire d’Empordà el full de ruta pel «desplegament de la República Catalana». Ara com ara, el do de la clarividència no els hi ha estat atorgat, però és innegable que entrega no els hi falta.

Cuevillas vola alt i no sembla tenir por a les alçades. En una entrevista al diari Público el passat agost reconeixia haver rebut propostes per intervenir en la política municipal. «Ser alcalde de Barcelona és de les coses més boniques que es poden ser», afirmava però, en cas d’implicar-se, es decantava per la política europea. Tot i així, el més revelador era el seu rebuig a la ‘partitocràcia’: «M’agradaria fer política si no haguessin partits com els actuals». ¿Estem davant del proper experiment a l’estil Macron o Valls? No sembla que li manqui ambició i en les distàncies curtes és afable, proper, expansiu i convincent. Són poders suficients per plantejar-se el viatge. A més, com tot superheroi, té cops amagats.

Ha nascut un heroi. No és segur que salvi al món… Ni al seu client. Però té una missió. I està disposat a volar molt alt per dur-la a terme.

Perquè l’advocat més mediàtic del nostre panorama també pot ser especialment discret en situacions que uns altres preferirien esbombar. Això ho sap molt bé Robert Manrique, l’expresident de l’Associació Catalana de Víctimes d’Organitzacions Terroristes (ACVOT). Des del primer moment va comptar amb el suport anònim i desinteressat -cal recalcar-ho, desinteressat- de Cuevillas. Fins i tot va cedir l’Aula Magna del Col·legi per la presentació de l’associació. I això, al 2003, era tota una excepció. Des de llavors, sempre ha respost a qualsevol consulta relacionada amb víctimes, sempre ha donat un cop de mà sense voler figurar i sense cobrar i, per molts platós que visiti, no deixa de respondre un missatge. «Tota una excepció», assegura Manrique.

Ha nascut un heroi. No és segur que salvi al món… Ni al seu client. Però té una missió. I està disposat a volar molt alt per dur-la a terme. «Els somnis ens salven, els somnis ens aixequen i ens transformen», va dir Superman. Qualsevol dia, Cuevillas es posa la capa vermella.