Cada cop és més freqüent en el debat polític recórrer a les puntuacions de determinats índexs de democràcia. És una bona notícia per als qui aposten per les dades i la raó com a components de les discussions sobre els assumptes públics. Per a la utilització dels índexs de democràcia com a ciutadans i creadors d’opinió, la primera i principal incògnita a resoldre té a veure amb la pròpia definició de «democràcia» a partir de la qual els índexs s’han construït. En d’altres paraules, cal, per a cada índex, esbrinar quins elements dels sistemes polítics han considerat rellevants i possibles de mesurar els investigadors i institucions responsables del seu disseny. Encara que a vegades s’oblidi, fins i tot entre nacionals d’un mateix país, no tots comparteixen la mateixa definició de democràcia, i aquests índexs estan pensats per comparar diferents estats de regions diferents en períodes de temps més o menys llargs.

Tampoc en l’acadèmia existeix una conceptualització de democràcia acceptada amb caràcter general. De fet, a vegades s’utilitza complementàriament la idea de «democràcia electoral», com fa Freedom House, aplicant els següents quatre criteris per decidir si un règim forma part o no d’aquesta categoria: sistema polític competitiu multipartidista, sufragi universal de la població adulta, competició electoral regular amb vot secret i raonablement segur en absència de frau electoral massiu, i possibilitat de comunicació dels partits amb els votants a través dels mitjans de comunicació i de campanyes polítiques obertes. Democràcia electoral és una noció, en qualsevol cas, molt més restringida que democràcia tout court.

A pesar que la definició de «democràcia» continuarà sent un debat permanentment obert, també amb finalitats empíriques, potser està ja superada la preferència per una conceptualització rebaixada, que va facilitar les comparacions entre països i en el temps. Això seria així, simplement, perquè la bona pregunta no és si un sistema és democràtic o no. Democràcia no és una variable dicotòmica sinó politòmica, que ha d’adoptar almenys tres o quatre valors i té, a més, una dimensió ordinal. L’objectiu bàsic d’un índex de democràcia és situar un país en una escala a fi de monitorar la seva evolució en el temps. L’índex ha de capturar la suficient informació com per detectar símptomes de baix rendiment en institucions democràtiques consolidades.

 

Progressos no sempre visibles

L’ús d’una definició més rica de democràcia i de diferents dimensions ajuda a fer visible en representacions gràfiques senzilles i de forma simultània les millores i problemes de la democràcia en el món, a diferents regions o només en un Estat. Per exemple, la categoria participació política utilitzada per la unitat d’intel·ligència de The Economist integra des de 2010 progressos de la democràcia que no recullen els índexs minimalistes, sense deixar de detectar al mateix temps el deteriorament de les llibertats civils que s’ha produït en el darrer lustre. Així, el 2018, amb aquest plantejament més ampli, s’han identificat, de mitjana, increments en la participació electoral, el seguiment de l’actualitat política o fins i tot l’afiliació a partits i altres organitzacions polítiques.

A més, en el continuum entre règims autoritaris i democràcies plenes, en l’extrem de més democràcia no es troba un únic tipus-ideal. Les democràcies millors no s’assemblen, com en altre temps esperava el saber popular de les famílies felices. En canvi, com passa amb els colors, hi ha democràcies ideals per a tots els gustos. Els índexs excel·lents tenen en compte aquestes variacions empíriques.

Entre els índexs emprats amb més freqüència en els treballs acadèmics, destaquen Freedom House, Polity i Vanhanen. Els tres parteixen d’una conceptualització de democràcia pobra en atributs. Confiant en una definició de densitat mitjana, no amb finalitats de recerca, però sí per a l’observació més àmplia, comptem amb l’índex de la unitat d’intel·ligència de The Economist (EIU), ja esmentat. En aquest últim, el respecte de les llibertats polítiques i civils, sobre el qual versa Freedom House, no és suficient per a aconseguir la categoria de democràcia plena, sinó que es valoren a més aspectes com una cultura política favorable al bon funcionament de les institucions i dels controls democràtics.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Per superar les limitacions analítiques dels mesuraments més lleugers, per exemple, investigadors alemanys i suïssos han creat el Democracy Barometer, que se sustenta sobre els principis de llibertat, igualtat i control. Tota democràcia tractarà de buscar un equilibri satisfactori entre els valors interdependents de llibertat i igualtat, la qual cosa requereix controls institucionalitzats de les autoritats polítiques: és el punt de partida. Els règims democràtics d’alta qualitat compleixen en un grau elevat aquestes nou funcions: llibertats individuals, estat de dret, esfera pública, competició, límits mutus, capacitat governamental, transparència, participació i representació. Com ho aconsegueixen, varia. Cadascun dels sistemes és així mateix dinàmic.

Més enllà de la definició de democràcia i dels indicadors per controlar-ne l’estat, és útil conèixer la naturalesa de les dades que justifiquen la ubicació dels països. No és el mateix treballar només amb opinions de persones expertes, que incorporar dades d’opinió pública i un altre tipus d’informacions més imparcials. Dels índexs aquí citats, mentre que Freedom House només té en compte opinions d’experts, EIU considera també dades d’enquesta d’opinió pública, sobretot de l’Enquesta Mundial de Valors. Mentrestant, el Democracy Barometer tracta d’evitar els indicadors basats en valoracions d’experts, per la seva subjectivitat i falta de transparència, i empra dades estadístiques oficials i bases de dades d’opinió pública combinant, a més, fonts per minimitzar errors de mesurament.

Els índexs més complets desmenteixen creences sense fonament empíric comparat com el suposat moviment universal cap a l’extensió i consolidació de la democràcia o l’eventual crisi en els últims temps d’aquest tipus de règim, associada al procés de globalització, situacions de precarietat en les finances públiques, o l’emergència de líders i partits populistes, entre altres factors.

 

Índex

Categories

Escala

Tipus de règim

Freedom House

Llibertat política

(Subcategories: procés electoral, pluralisme polític i participació, funcionament del govern)

Llibertats civils

(Subcategories: llibertat d’expressió o creença, drets d’associació i organització, estat de dret)

1-7

1= màxima llibertat

Lliure (1 – 2,5)

195 països

Des de 1972

Parcialment lliure (3 – 5)

25 indicadors

No lliure (5,5 – 7)

The Economist

Procés electoral i pluralisme

Llibertats civils

Funcionament del govern

Participació política

Cultura política

0-10

10 = democràcia ideal

Democràcia plena (>8)

165 països

Des de 2006

Democràcia amb defectes (>6 – 8)

60 indicadors

Règim híbrid (>4 – 6)

Règim autoritari (0 – 4)

Democracy Barometer

Llibertat

(Llibertats individuals, estat de dret, esfera pública)

Control

(Competició, límits mutus, capacitat governamental)

Igualtat

(Transparència, participació i representació)

0-100

Per a cada indicador, el valor més baix de les 30 democràcies estables desenvolupades en 11 anys es recodifica com a 0 i el més alt com a 100 (Idea de mínims i màxims empírics)

Diferents varietats de democràcia, que es comparen emprant la idea de millor pràctica

70 països

Des de 1990

105 indicadors

Font: elaboració de l’autora a partir de tres bases de dades disponibles a: https://freedomhouse.org/report/methodology-freedom-world-2019, https://www.eiu.com/topic/democracy-index i http://www.democracybarometer.org/.

 

Les regles del joc

Steven Levitsky i Daniel Ziblat, en la seva celebrada monografia de recent publicació Com moren les democràcies (Ariel 2018), consideren que la fragilitat en l’acceptació de les regles del joc democràtic i la predisposició a restringir les llibertats civils de l’oposició, inclosos els mitjans de comunicació, juntament amb la negació de la legitimitat dels adversaris polítics i el foment de la violència són senyals d’avís de comportaments autoritaris per part de governants triats en comicis lliures i justos. És un desenvolupament d’arguments de Juan J. Linz a La fallida de les democràcies (1978) i podria aplicar-se a situacions que han aparegut en diferents moments històrics i països de diverses regions del món, des de la dècada de 1920 a 1930 a Alemanya i Itàlia fins al Perú d’Alberto Fujimori o la Veneçuela d’Hugo Chávez.

I, de fet, com destaca Wolfgang Merkel en la conclusió del llibre Democràcia i crisi. Reptes en temps turbulents (Springer 2018), editat amb Sascha Kneip, la globalització en les seves dimensions social i política ha tingut un impacte positiu en la democràcia, que s’ha relacionat amb progressos en igualtat de gènere i en drets de les minories, així com en les institucions, normes i un major escrutini públic transnacional en matèria de drets humans i llibertats civils.

Per a l’equip del Democracy Barometer, que considera la idea d’igualtat política com a element essencial en la definició de democràcia, Espanya és una de les 30 democràcies estables altament desenvolupades que identifiquen com a referència. Freedom House, el 2019, ens situa en el lloc 20 dels 86 Estats considerats lliures, amb una puntuació respecte dels drets polítics i les llibertats civils, els únics elements que componen aquest índex, igual a la de l’any anterior i més elevada que la de països com França, Itàlia i el Regne Unit, els Estats Units o Polònia. Com ja s’ha apuntat, són persones expertes les que realitzen les valoracions de Freedom House, sense la inclusió sistemàtica de dades d’opinió pública o altres. La darrera actualització de The Economist, finalment, que sí que incorpora dades d’opinió pública i captura informació més variada, inclosos factors de cultura política, atorga a Espanya una puntuació de 8,08, on 10 és la màxima ideal. Al 2018, 9,87 va ser la màxima empírica (Noruega) i 8,92 la mitjana de les 21 democràcies de l’Europa Occidental. En aquesta regió, 14 Estats, com Espanya, entren en la categoria de democràcies plenes, amb una puntuació mitjana de 8,92. Portugal, França, Bèlgica, Itàlia, Xipre i Grècia, en canvi, es consideren democràcies amb defectes (mitjana: 7,67) i Turquia, un règim híbrid (4,37).

Com s’ha pogut observar, els índexs de democràcia vàlids, com els aquí esmentats, tot i les seves limitacions, matisen i enriqueixen les nostres valoracions de l’estat i el rendiment de la democràcia, sempre que siguin administrats correctament a partir del coneixement de les fórmules emprades per al seu càlcul, i renunciant, per descomptat, al seu ús groller contra partits o ciutadans amb preferències polítiques diferents.