«El encuentro se produjo a la altura del quiosco de música. Fue un abrazo breve. Las dos se miraron un instante a los ojos antes de separarse. ¿Se dijeron algo? Nada. No se dijeron nada». Vet aquí el final de Patria, la novel·la de Fernando Aramburu. Retrata la retrobada entre dues amigues: Bittori i Miren. Una abraçada sense retòrica que ens parla de la impossibilitat d’oblidar i de la necessitat de perdonar en una comunitat esquarterada per la violència i el fanatisme polític.

I vet aquí també el tret diferencial, de la transició política ençà, entre el País Basc i Catalunya: el terrorisme. No hi ha res, ni els drets històrics ni el concert econòmic, que es pugui comparar amb la convivència de què ha gaudit Catalunya en aquest període. Tanmateix, el pas del catalanisme al sobiranisme que ha acompanyat el procés independentista ha fet que els seus dirigents adoptessin el llenguatge de l’esquerra abertzale: de la «repressió d’Estat» a la «internacionalització del conflicte».

La mirada recíproca entre el País Basc i Catalunya, més enllà de l’estètica, està farcida de tòpics. La pregunta és si som davant d’un mirall o d’un miratge. Des del punt de vista conjuntural, amb el debat d’investidura com a referència, podríem dir que el factor d’estabilitat institucional i de col·laboració en la governabilitat espanyola que havia representat històricament el catalanisme polític ha estat assumit ara de ple pel nacionalisme basc i, en particular, pel seu partit referencial: el PNB.

No es tracta d’un simple intercanvi de papers. Una mirada menys conjuntural, des d’una perspectiva històrica, projecta notables diferències de fons. El catalanisme majoritari s’havia bastit històricament amb dos pilars: la defensa de l’autogovern i la d’una altra idea d’Espanya; era regeneracionista. El nacionalisme basc, per contra, era foralista: no li interessava tant canviar l’statu quo espanyol com que l’Estat acceptés els drets històrics dels territoris forals (Disposició addicional primera de la Constitució).

El catalanisme polític va tenir dos ponents entre els set pares de la Constitució de 1978: Miquel Roca Junyent i Jordi Solé Tura. L’Estat de les autonomies en porta l’empremta. A més, les nacionalitats històriques que en la Segona República havien plebiscitat projectes d’Estatut (Catalunya, País Basc i Galícia) podien accedir a l’autonomia per la via ràpida (Disposició transitòria segona). En el cas català, un altre factor reforçava el caràcter preconstitucional de l’autogovern: el restabliment de la Generalitat, el 23 d’octubre de 1977, amb el retorn del president a l’exili.

La Generalitat provisional, a diferència del Consell General Basc –el seu govern preautonòmic–, enllaçava amb la legalitat republicana de què era dipositari Josep Tarradellas. Per contra, al País Basc, el lehendakari a l’exili, Jesús Maria Leizaola, no va tenir cap protagonisme en la restauració de l’autogovern; el socialista Ramón Rubial en va ser el president. De Catalunya estant, no deixa de ser paradoxal que es recordin els drets històrics que Euskadi va inscriure a la Constitució i s’oblidi la restauració de la Generalitat amb el president Tarradellas, un dels pocs actes de ruptura democràtica de la Transició.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

 

El terrorisme, teló de fons

La cultura de coalició que va representar el govern d’unitat de Tarradellas va fer després més camí al País Basc que no pas a Catalunya. Jordi Pujol, de la mà de CiU –la coalició preelectoral que va establir entre CDC i UDC–, va governar 23 anys des de l’espai de centredreta nacionalista. Al País Basc, amb el terrorisme com a teló de fons, el PNB i el PSE van conrear una cultura de coalició de llarga durada: jetzales i socialistes van governar plegats durant gairebé 12 anys (1987-1998). I ho tornen a fer, des del 2016, amb la presidència del lehendakari Urkullu.

Val a dir, més enllà d’estereotips sobre els seus orígens, que el Partit Nacionalista Basc comparteix amb el PSE tant l’aposta per les polítiques socials i del sector públic com el fet, en paraules dels seus dirigents respectius, que havien compartit les mateixes trinxeres durant la Guerra Civil. A més a més, el PNB, a diferència d’aquella Convergència neoliberal del business friendly d’Artur Mas, té una llarga tradició europeista i democristiana —el 2010 va ser expulsat de la Internacional Demòcrata Cristiana per pressions directes de José María Aznar— amb unes arrels que entronquen amb la doctrina social de l’Església.

Per això, els dirigents del PNB han mostrat històricament més afinitat política amb l’antiga Unió Democràtica, també de matriu democristiana, que amb CDC. Fins i tot el lehendakari Urkullu, amb les converses que ha mantingut amb interlocutors catalans en els moments crítics del procés, no s’ha estat de recordar-los que tant ell institucionalment com el seu partit s’han sentit menystinguts pel nacionalisme català. La vocació social del PNB es concreta també amb la relació d’afinitat que històricament ha mantingut amb l’ELA-STV, sindicat nacionalista amb un fort arrelament a Euskadi.

També en el pla econòmic els historiadors han assenyalat notables diferències en l’expansió del capitalisme a ambdós territoris. En el cas de Catalunya, es tracta d’un desenvolupament de caràcter endogen mentre que a Euskadi es fonamenta en un model combinat: un sector industrial molt concentrat a la siderúrgia i una burgesia lligada a l’Estat. Vicens Vives, a Notícia de Catalunya, ho resumia així: «La tan gallejada diferenciació entre Euskadi i Catalunya –dient que ells havien triomfat en la pràctica del gran capitalisme– prové del fet evident que els bascos disposaren […] d’una sorprenent i considerable riquesa amb llurs mines de ferro».

 

Els aprenents de bruixot

En el terreny de la tradició política, el foralisme és una altra deferència cabdal en el capteniment del nacionalisme basc. L’estructura orgànica del PNB ho palesa: a l’Euzkadi Buru Batzar –el seu òrgan executiu– hi participen els representants dels territoris històrics: les províncies de la comunitat autònoma, Navarra i Iparralde (el País Basc francès). Per això, el pla Ibarretxe, que va ser rebutjat pel Congrés el 2005, no plantejava la independència sinó un grau més en l’estructura foral: un Estat lliure associat en el marc d’una Espanya confederal.

El PNB, a diferència de Convergència, té una tradició democristiana i comparteix amb el PSE l’aposta per polítiques socials.

El pla Ibarretxe no va ser un moviment unilateral com el que van protagonitzar el 2017 el Parlament i el Govern de la Generalitat. El PNB, en funció de l’equilibri entre territoris històrics, sap que un hipotètic referèndum d’independència podria restar més que no pas sumar: l’actual comunitat autònoma seguiria sense Navarra i Iparralde, però podria perdre Àlaba que, en cas d’un triomf del no, es convertiria en un Ulster basc. Potser per això, l’intent de forjar una aliança estratègica amb Catalunya i Galícia –la Galeuzca republicana– ha estat paper mullat: la Declaració de Barcelona, impulsada per Pere Esteve el 1998, sense recorregut efectiu.

Més enllà del miratge que l’esquerra abertzale ha produït en l’independentisme català, el sector de la població que li donava suport va deixar de mirar-se en l’espill basc arran de l’atemptat d’Hipercor (18 de juny del 1987). Nou dies abans, a les eleccions europees, Herri Batasuna –el braç polític d’ETA– havia obtingut gairebé 40.000 vots a Catalunya. Les cabòries dels aprenents de bruixot de casa nostra –Terra Lliure i el Moviment de Defensa de la Terra– es van frenar en sec.

La memòria és curta. Arran dels aldarulls contra la sentència del procés vam veure com sectors polítics i socials de l’independentisme es miraven de nou en l’espill basc: «Són aquests incidents els que fan que estiguem a la premsa internacional de manera continuada aquests dies, és a dir, que fan visible el conflicte» (Elisenda Paluzie). Es tractava d’«internacionalitzar el conflicte», peti qui peti. Tanmateix, com va recordar Aitor Esteban, «aquí en sabem una mica de la violència»: «Amb la violència s’hi surt perdent i perjudica els que defensen la causa independentista».

També ho sabien Bittori i Miren. La seva abraçada final, breu i sense paraules, és la imatge d’una catarsi; personal i col·lectiva. L’antídot per a evitar que es malmeti la convivència i que Catalunya s’enlluerni en aquest joc de miralls amb el País Basc. Somnis i malsons. Espill i miratge.