«El encuentro se produjo a la altura del quiosco de música. Fue un abrazo breve. Las dos se miraron un instante a los ojos antes de separarse. ¿Se dijeron algo? Nada. No se dijeron nada». Vet aquí el final de Patria, la novel·la de Fernando Aramburu. Retrata la retrobada entre dues amigues: Bittori i Miren. Una abraçada sense retòrica que ens parla de la impossibilitat d’oblidar i de la necessitat de perdonar en una comunitat esquarterada per la violència i el fanatisme polític.

I vet aquí també el tret diferencial, de la transició política ençà, entre el País Basc i Catalunya: el terrorisme. No hi ha res, ni els drets històrics ni el concert econòmic, que es pugui comparar amb la convivència de què ha gaudit Catalunya en aquest període. Tanmateix, el pas del catalanisme al sobiranisme que ha acompanyat el procés independentista ha fet que els seus dirigents adoptessin el llenguatge de l’esquerra abertzale: de la «repressió d’Estat» a la «internacionalització del conflicte».

La mirada recíproca entre el País Basc i Catalunya, més enllà de l’estètica, està farcida de tòpics. La pregunta és si som davant d’un mirall o d’un miratge. Des del punt de vista conjuntural, amb el debat d’investidura com a referència, podríem dir que el factor d’estabilitat institucional i de col·laboració en la governabilitat espanyola que havia representat històricament el catalanisme polític ha estat assumit ara de ple pel nacionalisme basc i, en particular, pel seu partit referencial: el PNB.

Subscriu-te per veure el contingut complet. Accedeix si ja ets subscriptor.
Subscriure