Aquell estiu del 92, Lydia Valentín tenia set anys, jugava a bàsquet, també feia gimnàstica i s’apuntava a qualsevol esport que es practiqués al Poliesportiu Municipal acabat d’estrenar a Camponaraya, el seu petit poble lleonès. No havia vist unes peses en tota la vida.

Aquell estiu del 92, a Badalona, Mireia Belmonte feia les seves primeres passes. Encara trigaria tres anys a llençar-se a una piscina per culpa d’una escoliosi.

A l’altra punta del país, a Santiago de Compostel·la, una nena de cinc anys jugava a futbol. Vero Boquete era l’única nena en un equip de nens, però l’únic que podia fer era entrenar-s’hi. Hi havia una norma que li prohibia jugar partits.

Elles, i tantes altres, vivien la seva infantesa alienes al que passava aquell estiu del 92 a Barcelona. Els Jocs Olímpics, que els seus pares veien per televisió, inauguraven un nou temps per a l’esport espanyol del qual les dones no estarien exemptes; és més, algun dia en serien referents.

El 1992, a Espanya, una mica més de 300.000 dones tenien una llicència federativa. Avui gairebé n’hi ha 900.000. Però aquesta és només una manera d’explicar la finta històrica. N’hi ha una altra de molt més il·lustrativa.

Algú es podia imaginar que la selecció femenina de bàsquet arribaria a ser la segona potència mundial? O la de waterpolo? Hem vibrat amb partits memorables de les Guerreres d’handbol lluitant per les medalles, en jocs, mundials i europeus. I és aclaparador el domini de les dones del rugbi a Europa. Les Lleones sumen ja set títols continentals. Ens hem acostumat al fet que les nedadores de sincro surtin de l’aigua amb medalla. I en la gimnàstica rítmica passa el mateix.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

Era quimèric pensar que hi hauria més medalles femenines que masculines a les cites olímpiques. I això va passar a Londres i a Rio de Janeiro. Va ser llavors quan tothom va parlar de la revolució de l’esport femení a Espanya.

Amb Garbiñe Muguruza el tennis femení espanyol es va reivindicar de nou a Roland Garros i a Wimbledon.

No només els equips. Sorgien també fenòmens amb nom propi com el de Carolina Marín, una jugadora inigualable que veneren els asiàtics i que després vam descobrir aquí. La tricampiona del món que ens va fer seure per primera vegada davant d’un partit de bàdminton. Era la final olímpica dels Jocs de Rio. Va guanyar, i aplaudint-la a la graderia hi havia una atleta enorme, Ruth Beitia, que pocs dies després es va penjar l’or olímpic de salt d’alçada.

 

Trial i karate

Es miri on es miri apareixen exemples. Amb Garbiñe Muguruza el tennis femení espanyol es va reivindicar de nou a Roland Garros i a Wimbledon. Gisela Pulido col·lecciona títols mundials de kitesurf. Deu. El motor? També. Laia Sanz ha estat tretze vegades campiona del món de trial i cinc d’enduro, però ha anat més enllà i avui està considerada la millor pilot del Ral·li Dakar. Hi ha qui ha fet història. Aquest honor és per a Ana Carrasco, la primera dona que va guanyar un campionat del món de motociclisme. I si ens preguntem qui és la millor del planeta en una categoria del karate tan tècnica com el kata? Sandra Sánchez.

Sabem que qualsevol d’aquestes dones que competeixen, individualment o en equip, provoca un efecte d’emulació en multitud de joves, i per això, la bola de neu no ha fet més que començar a rodar.

Prenguem com a exemple aquelles nenes del 92. Ho sap tothom, avui Lydia Valentín és una halterofilista fora de sèrie que ha hagut d’aguantar alguna cosa més que les manuelles. Competir amb rivals que «s’afaiten» al matí és alguna cosa més que un indici de dopatge. El pes de l’evidència va restituir a la lleonesa els mèrits de competir «neta».

La Lydia és campiona olímpica, subcampiona i medalla de bronze, també bicampiona del món, i l’exemple perfecte del que vol dir ser un referent. Des que en vam tenir notícia, fa 11 anys, el nombre de llicències d’halterofília femenina espanyola s’ha disparat gairebé un 140%.

L’estadi del Compostel·la, on de petita no la deixaven jugar amb equips de nens, porta ara el nom de Vero Boquete.

Mireia Belmonte és asmàtica i al·lèrgica al clor. Però és el més gran que ha passat per la natació espanyola. Només una dona havia aconseguit abans una joia olímpica. Va ser Nina Zhivanevskaya, una espanyola que va aprendre a nedar a Moscou. Va guanyar el bronze als Jocs de Sidney de l’any 2000. El seu segon bronze, perquè el primer el va aconseguir formant part de l’anomenat Equip Unificat a Barcelona 92, el mateix estiu en què Belmonte començava a caminar. La Nina va ser el referent de la Mireia. La seva guia i després amiga. Ara, altres noms segueixen el deixant de Belmonte. No trigarem a celebrar-les.

 

Futbolistes entusiastes

Pensareu… i no parla de futbol? Aquí teniu l’exemple de Vero Boquete per començar la història. L’estadi del Compostel·la, on de petita no la deixaven jugar amb equips de nens, porta ara el seu nom. Això explica la dimensió d’aquesta jugadora que va començar la seva carrera abans del big bang del futbol a Espanya. Per això va marxar a jugar a països on el seu esport era molt més que aquí. Ara, des dels Estats Units observa i dóna suport a aquest fenomen encara recent entre nosaltres.

No fa gaire li vaig preguntar a Vero Boquete qui va ser el seu referent. «Ronaldo, el gordo», em va dir. Tot seguit li vaig fer la mateixa pregunta a Nahikari García, jugadora destacada de la Reial Societat i de la selecció. En el seu cas, la resposta va ser «Vero Boquete, jo volia ser com ella!». La Nahikari té 22 anys, deu menys que Boquete, la dona que va obrir la porta del somni de tantes joves futbolistes com la Nahikari.

Uns quants noms de les estrelles de la Lliga: Jenni Hermoso, Alexia Putellas, Mapi León, Aitana Bonmatí, Sandra Paños… els poseu cara? Les coneixíeu? No us culpeu. Les futbolistes corren més que els temps. De fet, tot es va accelerar quan la selecció es va classificar per primera vegada per a un Mundial, això va ser el 2015. L’impuls de la Lliga, l’arribada d’Iberdrola com a patrocinador i la retransmissió de partits van començar a emplenar els grans buits als estadis.

Però l’edifici continua «en obres». Sense un conveni col·lectiu és molt complicat viure de jugar a futbol. Per a fer-se’n una idea, en un mateix equip, els sous van des dels 6.000 als 300 euros. Per això és habitual que les jugadores treballin o estudiïn pensant en el futur. Ser mares? Millor no plantejar-s’ho.

On hi havia oblit ara hi ha voluntat. La Federació acaba d’anunciar la seva intenció de professionalitzar les jugadores d’elit i diu que impulsarà un nou model de competició per rellançar el futbol femení. Pretenen que d’aquí a sis anys sigui l’esport majoritari entre les nenes de menys de 14 anys. Per això hauran de desbancar el bàsquet, que domina en nombre de llicències (118.000). L’esport de la cistella ha estat un imant per a moltes joves. Una lliga amb tradició i una selecció sorprenent ha forjat una afició important.

Quan Amaya Valdemoro, la millor jugadora de basquetbol espanyola de la història, es va retirar van començar a engrandir-se altres figures. Una ja era immensa, Laia Palau, la Immortal com l’anomenen les seves companyes. A punt de fer 40 anys atresora més medalles que Pau Gasol.

 

Baixa presència als mitjans

La societat ha canviat. I la mirada sobre la dona, en totes les seves facetes, està corregint miopies importants. Però la demanda és més ambiciosa que els fets. A efectes publicitaris l’esport femení és com un «país emergent». Els més visionaris ja hi estan apostant, encara que alguns experts expliquen que el que se li paga a una esportista de primer nivell és deu vegades menys del que rep un top masculí. No ajuda que la presència als mitjans sigui encara molt baixa. A la premsa escrita un 5% i a la televisió el 6% .

És veritat que hi ha un esforç notable per augmentar aquestes xifres, i és interessant saber que el 68% de l’audiència de l’esport femení a la televisió són homes. Per cert que a la petita pantalla l’esport rei no és el futbol, sinó el bàsquet.

Bufa vent a favor; de vegades pot semblar només una lleugera brisa «forçada», però no hi ha marxa enrere. Tot i que aquest «enrere» reapareix tossudament. Us deixo escrits només dos detalls.

A les guanyadores del Campionat d’Esquaix d’Astúries els van donar un kit de depilació, una llima elèctrica i un vibrador.

Aquest mateix any, Lydia Valentín i un georgià van ser premiats com els millors halterofilistes del món. La Lydia va escriure aquesta piulada: «Estic molt agraïda pel premi que m’han lliurat; però alhora entristida, perquè el premi masculí va obtenir un reconeixement econòmic que jo no vaig tenir… en fi… alguna cosa no va bé».

És veritat que de vegades és preferible que s’estalviïn el «premi». A les guanyadores del Campionat d’Esquaix d’Astúries els van donar un kit de depilació, una llima elèctrica i un vibrador.

Davant d’això quedem-nos amb les paraules de Megan Rapione, la millor futbolista del planeta. Una dona carismàtica que s’enfronta a Donald Trump amb la mateixa destresa que capitaneja la selecció campiona del món, la dels Estats Units. En el seu discurs de celebració i parlant del gran paper del futbol femení va dir: «Els que us n’adoneu ara, aneu un pèl tard, no passa res, us ho perdonem».