Aquell estiu del 92, Lydia Valentín tenia set anys, jugava a bàsquet, també feia gimnàstica i s’apuntava a qualsevol esport que es practiqués al Poliesportiu Municipal acabat d’estrenar a Camponaraya, el seu petit poble lleonès. No havia vist unes peses en tota la vida.

Aquell estiu del 92, a Badalona, Mireia Belmonte feia les seves primeres passes. Encara trigaria tres anys a llençar-se a una piscina per culpa d’una escoliosi.

A l’altra punta del país, a Santiago de Compostel·la, una nena de cinc anys jugava a futbol. Vero Boquete era l’única nena en un equip de nens, però l’únic que podia fer era entrenar-s’hi. Hi havia una norma que li prohibia jugar partits.

Elles, i tantes altres, vivien la seva infantesa alienes al que passava aquell estiu del 92 a Barcelona. Els Jocs Olímpics, que els seus pares veien per televisió, inauguraven un nou temps per a l’esport espanyol del qual les dones no estarien exemptes; és més, algun dia en serien referents.

El 1992, a Espanya, una mica més de 300.000 dones tenien una llicència federativa. Avui gairebé n’hi ha 900.000. Però aquesta és només una manera d’explicar la finta històrica. N’hi ha una altra de molt més il·lustrativa.

Subscriu-te per veure el contingut complet. Accedeix si ja ets subscriptor.
Subscriure