Aquesta és la crisi de societat més seriosa a la que s’han enfrontat totes les actuals generacions vives. El que estem veient, amb tot el dolor i el patiment que comporta, és el final d’una etapa de prosperitat i de creixement, plena d’excessos i abusos, que ja no tornarà. És també un moment de trasbalsament de les hegemonies internacionals, amb l’ascens imparable de la Xina i una alarmant manca de lideratge i de legitimitat de la superpotència del segle XXI, els Estats Units, i dels seus aliats, nosaltres els europeus, desunits i impotents.

És l’hora de les societats i de les institucions, més que dels lideratges. La guerra contra el coronavirus només la guanyaran els ciutadans, amb la seva capacitat de sacrifici i la seva solidaritat, i els professionals de la medicina i de la ciència, amb la cura dels malalts i la recerca dels medicaments i vacunes. Les societats només aguantaran si les institucions les sostenen, començant per les estructures de l’Estat de dret, seguint pels partits, sindicats i associacions civils, i acabant pels mitjans de comunicació.

I els dirigents? Els màxims responsables tenen un paper transcendental en la inspiració i en l’orientació, especialment moral, de la mobilització dels ciutadans, però ja no els corresponen cabdillatges ni lideratges carismàtics. Han de ser els primers i els més exemplars servidors de la ciutadania, i els més acurats guardians de les institucions democràtiques. La idea d’exemplaritat és fonamental per tal que recuperin el prestigi i l’autoritat que generarà de nou la confiança ara desapareguda, ben necessària quan es tracta de combatre una pandèmia com la que ara patim.

Tots tres nivells, societats, institucions i dirigents, es veuen ara sotmesos a prova per una epidèmia que despulla totes les frivolitats, corrupcions i demagògies que han acompanyat en el passat la vida política i econòmica. Les desigualtats que hem vist créixer després del 2008, els guanys desenfrenats o els paradisos fiscals on es refugien les classes dirigents han esdevingut insostenibles quan una epidèmia global amenaça la vida i la salut de milions de persones, especialment les més vulnerables, i deixa en la més gran precarietat, sense treball, sense assegurances d’atur i de malaltia, a molts altres milions de ciutadans.

La primera superpotència, dirigida ara pel contraexemple del que ha de ser un dirigent polític, concentra tots aquests mals que han crescut desmesuradament durant les dues primeres dècades del segle XXI. Amb Donald Trump com a referència, no és estrany que ens veiem envoltats de lideratges ineptes, de caps d’estat corruptes i de polítics mentiders. Si algú ha destruït la idea que un governant o un cap d’Estat ha de ser irreprotxable i exemplar, aquest és Donald Trump.

En el cas espanyol, aquesta crisi ha coincidit amb la caiguda del pedestal de l’exrei Joan Carles, circumstància aprofitada pels enemics de la Constitució per erosionar l’actual cap de l’Estat, el seu fill Felip VI. A banda de l’oportunisme de l’operació destructiva, especialment per part de l’independentisme, la Casa del Rei i el Govern de coalició de Pedro Sánchez i de Pablo Iglesias han de mostrar-se actius per neutralitzar l’operació de desprestigi just en plena declaració de l’estat d’alarma pel coronavirus. No fer-ho denotaria una falta de visió estratègica i de sensibilitat democràtica per part dels qui haurien de cuidar de la institució monàrquica, per tal de salvar-la d’ella mateixa, dels instints innats que hi ha dins seu de patrimonialització de l’Estat i fins i tot d’autodestrucció.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

Ja hem dit, i ara repetim des d’aquestes pàgines, que seria totalment pertinent i necessari obrir -un cop superat aquest moment d’excepcionalitat- una comissió d’investigació sobre les comissions cobrades pel rei emèrit. També seria convenient que l’actual rei prengués encara més distància de les accions presumptament il·legals comeses pel seu pare i donés tota mena d’explicacions, a través dels canals que siguin més adients per a la institució. Tindria tot el sentit que la família de Joan Carles de Borbó, beneficiària en el seu conjunt de l’herència oculta a Suïssa, fes un gest de significat no únicament simbòlic per expressar la seva solidaritat amb els ciutadans que pateixen, tal com ja s’ha assenyalat des d’alguns partits.

La idea del rei republicà, representant sense cap mena de poder de la sobirania popular, té tot el sentit i és més vigent que mai. Caldria conservar la seva inviolabilitat pel que fa a les seves activitats institucionals, sempre sotmeses al control del govern escollit democràticament. Caldria mantenir l’aforament del Tribunal Suprem per als delictes que pogués cometre com a ciutadà privat, tot i que, en cas que es produïssin, les Corts haurien de comptar amb un mecanisme de destitució. Però es necessita un rei responsable dels seus actes privats com a ciutadà, que no se senti cobert per una inviolabilitat de caràcter feudal.

Aquest cop el rei Felip VI, amb el seu discurs de dimecres al vespre, ha deixat passar l’oportunitat, una responsabilitat compartida plenament amb el govern. Cap explicació sobre la renúncia a l’herència del seu pare, cap projecte d’un estatut de la corona més d’acord amb els temps, cap idea respecte al destí de la fortuna oculta. Finalment, un regal a l’independentisme i a un republicanisme emocional, i una oportunitat perduda en un moment transcendental. Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, des del govern, i Felip de Borbó, des de la institució del cap de l’Estat, podien fer-ho millor. I hauran de fer-ho millor i de pressa si no volen contribuir amb la seva inhibició a la destrucció de la democràcia.