No hi valen les tergiversacions. No es pot minimitzar el significat d’aquesta crisi. I no tan sols pels seus efectes econòmics, que ens acosten a una recessió global com la del 2008 en el cas més lleu. Angela Merkel diu que el 70 per cent de la població d’Alemanya s’encomanarà del coronavirus i no ho diu frívolament. Si una persona tan prudent i moderada com la cancellera fa aquesta avaluació, això vol dir que el conjunt del planeta resultarà infectat en idèntica proporció, més tard o més d’hora.

Cal mirar la realitat de cara, sense enganyar-nos, i aquesta realitat és la d’una pandèmia segons l’Organització Mundial de la Salut, de la qual es coneix molt poca cosa, amb prou feines la corba de creixement a la Xina i Itàlia, amb les conseqüències que en podem treure respecte a la prevenció i sobretot l’alentiment de la seva difusió. Aconseguir que es difongui el més lentament possible sembla que és la clau d’aquest combat. Permet una gestió hospitalària racional i eficaç, amb més mitjans i més personal sanitari a disposició dels malalts greus i amb menys riscos letals per als encomanats, especialment la població vulnerable. La difusió lenta també ens acosta als remeis, siguin les medecines terapèutiques, com les antivirals, siguin les encara llunyanes vacunes. I hi juga fins i tot la qüestió estacional, que fa més difícil la transmissió en condicions d’alta irradiació solar, temperatura més elevada o més fàcil accés a la vida a l’aire lliure.

Tampoc no valen les reaccions alarmistes, sovint impregnades de populisme i dirigides a desqualificar l’acció de les diferents administracions. És una evidència que no s’han fet prou bé les coses, però el que ara convé és que no se segueixin fent malament. Ara convé abans que res la correcció sobre la marxa i la màxima pressió sobre els qui no estan actuant, els qui no actuen prou o els qui actuen en direcció contrària. La denúncia de la passivitat pot abastar a tothom, començant pels ciutadans que segueixen fent vida normal com si no passes res, fent reunions massives, desatenent les normes higièniques i malparlant dels qui prenen decisions.

També cal denunciar les reaccions insuficients, especialment en el cas dels qui tenen les màximes responsabilitats, com és el cas de la Comissió Europea, mancada de lideratge, d’iniciativa i de presència pública, o també i encara més greu del Banc Central Europeu, ben curt de força i de reflexos en un moment de màxima exigència d’estímul econòmic i de solidaritat europea.

Convé exercir la màxima pressió sobre els qui en volen treure profit, amb reaccions que contribueixen a incrementar els efectes recessius i l’expansió incontrolada. Pocs governants exemplifiquen millor aquesta actitud tan negativa, mereixedora de la màxima repulsa, com Vladimir Putin, Mohamed bin Salman i Donald Trump. Els dos primers ho han aprofitat per embrancar-se en una guerra de preus a la baixa del petroli que garanteix un xoc energètic addicional als dos xocs, un de demanda i l’altre d’oferta, ocasionats per l’acció del coronavirus primer a la Xina i, després, a la resta del planeta.

El tercer encara és pitjor: el president dels Estats Units, negligent, negacionista, erràtic i enemic jurat del sistema públic de salut, s’ha permès el luxe de respondre a l’alarma carregant sobre la Unió Europea la responsabilitat de la difusió del virus i castigant-la amb un tancament de fronteres injustificable i vergonyós, impropi del tracte que mereixen països socis i aliats.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

El món es troba en una situació excepcional, amb riscos insòlits per als sistemes de salut, els sistemes polítics, els governs i la cooperació internacional. És un desafiament totalment nou que demana una resposta de màxima responsabilitat, des de cadascun dels ciutadans fins als diferents nivells de govern. Ens cal la coordinació i l’acord de totes les administracions i dels partits de govern amb els partits d’oposició. És l’hora de recuperar les polítiques d’unitat que ens van permetre superar la dictadura i organitzar la democràcia, ara per enfrontar primer la crisi sanitària i a la vegada evitar la destrucció de l’economia i l’empobriment de la població.

Cal un estímul econòmic gegantí per part de la Unió Europea, que ha de trobar també correspondència en un ample consens pressupostari, tant a Catalunya com sobretot a Madrid. Cal, finalment, defensar i dedicar tots els recursos necessaris al sistema públic de salut, l’únic mur de contenció d’una pandèmia d’aquestes característiques, i així cal fer-ho per raons d’eficàcia sanitària, naturalment, però també d’equitat i justícia.

No ens hi juguem tan sols la salut col·lectiva i la vida dels conciutadans més vulnerables, sinó també el model de societat i els valors que la defineixen. La transparència, la llibertat d’informació i de crítica i la democràcia parlamentària no s’han de sacrificar en una reacció autoritària importada de models indesitjables. La vida i la llibertat són valors indestriables.

Ara més que mai és imprescindible que funcioni la cadena sinèrgica i de responsabilitats compartides d’una democràcia eficaç i moderna, que comença als municipis, segueix per l’autogovern, puja fins al govern constitucional espanyol i culmina a la Unió Europea. Ja arribarà més tard l’hora de passar comptes de les falles i negligències, dels retards i de les ocultacions, però ara és el moment de reforçar la confiança en nosaltres mateixos i en les nostres institucions.